DESCONFIANÇA
Acabo de rebre el Foc Nou del mes de gener. L’editorial enumera diversos conflictes entre la jerarquia i la societat, i també algun de caire intern. I la desconfiança és el factor comú de tots els casos presentats.
Penso també en la nostre diòcesi i em sembla veure desconfiança entre tots i cap a tots. El bisbe que mira amb recel la societat i rep agrament les crítiques que se li fan. Una cúria cansada i desbordada per la feina que no gosa dir públicament el que reconeixen a les xerrades privades. Uns rectors forçats a actuar amb obediència i als que els hi costa acceptar un nou model de parròquia. Uns fidels desorientats, que bandegen entre un extrem i un altre, sense rebre indicacions que faciliten el propi discerniment. Sento que ens hem ficat en un cul de sac i fins i tot, veiem amb desconfiança la força de l’evangeli a les nostres vides i a la nostra societat.
I no podem estar-nos de mirar amb desconfiança els missatges jeràrquics. A la nostra esfera ciutadana sento una sana enveja durant els processos electorals. Cada partit presenta les seves propostes. Hi ha discrepàncies internes que enriqueixen els debats. Es pot suggerir o qüestionar els posicionaments de cada partit o candidat. No idealitzo la realitat dels partits polítics, però no m’estic d’enyorar quelcom semblant dins la meva església. Estic cansat que alguns vulguin parlar per boca de tots, quan mai se’ns ha deixat expressar. I sobre tot tinc una gran desconfiança cap a les grans posicions absolutistes dels qui parlen en nom d’un col·lectiu que no ha pogut expressar-se i no és escoltat.
¿I com podem superar la desconfiança? Tots els conflictes humans es soluciones amb una recepta molt senzilla: el diàleg. I aquest te dues parts, la capacitat d’expressar i la voluntat d’escoltar. Sense posar-nos etiquetes i sense malfiar-nos a priori del que l’altre part vol. Aquest és el meu desig per a cada parròquia del nostre bisbat i entre tots els grups de la diòcesi. I és la meva demanda al bisbe i la seva cúria: escolteu, escolteu, escolteu. Seria un magnífic exemple per a tots.
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
January 30th, 2008 at 22:46
Mireu, si no canviem la vara de medir no medirem bé.
I el problema abanda de matar de desesperació a molta gent de molt bona fe, quedarà per a resoldre. ( Què és el que pretenen els … que desesperen a -qui era- el poble fidel ;
per a fer i no fer res, i seguir enlairats com a Tòtems de fusta, al sevei si cal, dels més bandids de la terra.
Ja n´hi haurà de nous de fidels.. (pensen) . De pobres… n´hi haurà sempre calculen- …
“Faran seva La Teologia de la lliberació” i aniran a fer caritat beneïts pel gran capital, protegint els desheretats de La Terra del Comunisme. (Que ja creu més en Déu que ells)
Una abraçada
Eva Maria