JOVES
Som a època de confirmacions al bisbat i els joves es tornen protagonistes de la comunitat. Un protagonisme escàs perquè fa temps que els joves no sovintegen a les nostres parròquies i no sabem com anar-los a buscar. Aquest fet no és exclusiu de la nostra diòcesi. Es viuen situacions semblants a la resta de Catalunya, de l’estat i d’Europa.
Tots ens hem de qüestionar el que hem de fer per a fer que la fe i la vivència comunitària sigui atractiva als joves. Hem de saber veure al nostre voltant signes i pistes per a entendre i copsar les motivacions de la joventut i com fer-les encaixar a les nostres comunitats. I per aconseguir-ho, hem de reflexionar sobre el que estem disposats a oferir i els riscos que ens volem permetre. Hem d’acostar-nos a altres associacions –civils, polítiques, culturals, etc- per a conèixer com estan afrontant la mateixa situació.
Pocs aspectes de la vida parroquial provoca en nosaltres un major desànim que la manca de joventut a les celebracions. Sovint és una cantarella tan repetitiva que ens cansa i ens espanta. Però la realitat és que la societat ha evolucionat molt més ràpid que la nostra capacitat d’adaptar-nos. No es tracta de rebaixar el missatge ni adaptar-se sense més a les modes. El que ens cal és acostar l’essencial amb un embolcall reconeixible pel jovent. I estar oberts a les seves demandes. Una església a la recerca d’una manera nova de dialogar i acostar-se a la realitat sempre serà més permeable a les seves demandes que una església en resistència.
Què estem disposats a cedir? Quin marge d’amplitud donem a les seves propostes? Què farem per acollir-los? Els hi preguntem francament com ens veuen? Valorarem les seves respostes?
Possiblement no tenim respostes a aquests i altres interrogants. Però n’estem segurs que aquest tema és prou important com a prioritzar-lo davant de molts d’altres.
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
December 2nd, 2007 at 0:28
No se pas si fem tantes preguntes o si en fem alguna.
Però la veritat és que EL JOVE vol guanyar. Vol adherir-se perquè hi ha “un projecte” que funciona. Perquè .. si ell comença amb ganes.. tantes vegades.. la realitat ho enfonsa.. que pleguen o es barallen per discrepàncies i decepció. No val la pena, diuen.
Som els més grans .. que brindem oportunitats, projectes, i ambdós amb raó de ser.
L´Església hi és per ensenyar que -la vida- té sentit i en ella tot. I el tema central.. és mostrar com gent jove o NO.. ajuden, fan, tenen un programa de vida, una raó per viure i un OBJECTIU. Que quan ha estat
-encara- a obtenir, ha comportat una preparació pertinent i tenir o “inventar-se, per a sí mateix” molta empenta i decisió.
S´ha de tenir la sensació real, d´estar prenent el bardó de pelegrí o el fusell amb el clavell a la boca. Però un s´ha de posar a caminar.. vers un horitzó.. valit i amb sortida o èxit. Hi ha d´haver una UTOPIA de cosa gran que és NOVA i s´ha d´aconseguir .
EL JOVE -entenc jo- és una persona que a l´hora de la seriositat.. vol, accepta : la mà, l´exemple i la guia de qui és responsable i en sap.
És per això.. que estic convençuda que el terreny preparat. Net de ternyines. Amb les idees clares i “EL de què es tracte ben transmès” és la forma d´esforç continuat a fer, per tots els grans..
Ells -els joves- hi donaran cos.. els més preparats, i d´ànima més ben disposada, en el moment pertinent .
Ens hem de preocupar més de nosaltres… que d´ells. Ells segueixen i per tant el canvi de sentit… som nosaltres.. els que l´hem de donar.
Amb les nostres converses. Preferències. Interesos que demostrem. Les preocupacions socials que ens motiven. I l´interès sincer vers “una trascendència de vida..” que porta molt més a descobrir camps de l´existència de l´Home.. -possibilitats- que a sermons repetitius i glòries celestials. Ells volen estimar, i JESUS predica l´Amor.
Bo és, que de tant en tant.. expliquessin el concepte de Déu o què és per a ells -cadascú- ser bona persona. O ser bo. I que és ser corrupte o despiadat.
Quina força te.. practicar una cosa o l´altra?
Aquestes forces.. existeixen? Té sentit creure-s´ho? I en tot cas.. ¿Per què? ¿ Déu és una Força “mare de totes les forces universals” ?
Entenc.. que és bàsicament el “vocabulari” la forma de dir les coses.. el que més els agrada o el que més prontament . . rebutgen. Els joves són nosaltres, els d´ahir.. , posats avui. I saben i els desorienta moltíssim .. que coses bones siguin destruïdes. Perquè “no convenen” … encara .
(Com passava amb nosaltres quan erem joves, però nosaltres vàrem tenir molta sort. L´esperança es va fer present -realment- entre nosaltres. Amb sotregades felices d´esperança plena. Que va fer branques en el nostre arbre d´Apreciacions i punts de mira. Donant fruits bons i variats, pels temps -a venir- de les vaques flaques) .
Ben cordialment
Eva Maria
January 2nd, 2008 at 16:54
SOC JOVE i universitari i tinc 20 anys el problema de no arribar a la joventut son les “plataformes” des d’on s’anuncia als joves l’evangeli: el col·legi, la familia, el grup d’amics, la parroquia
problemes:
- a alguns col·legis religiosos expliquen la fe molt light, tant light que no cal ser cristia per ser lliure,solidaria i viure en germanor
- moltes families ja no son cristianes i no tranmeten la fe de Deu
- als grups d’amics(aixo a passat sempre) costa que la opcio cristiana sigui la mes acollida per tots, encara que es questio de lideratge i prestigi.
- a la parroquia moltes vegades no es dona importancia a que els joves vagin assiduament a sacraments com la eucaristia(missa diumenges o no dumenges), la confessio….
si els joves no rebem els sagraments dificilment perseverarem en la vida cristiana, perque estem rodejats de drogues,borratxeres, festes pasades de volta, mitjans de comunicacio intoxicats, sexe boig…. la societat ens presiona i la força per vencer la pressio es estar cada vegada mes a prop d’ELL, tractan’t-lo.
a les parroquies ha d’haver un seguiment despres de la catequesi, fent activitats, esplai, scouts, el que sigui pero que sigui realment cristia, perque moltes vegades els esplais tenen de parroquials i de cristians el nom.
January 4th, 2008 at 20:07
Em sembla fills meus (ELS JOVES
que DÉU ha de ser al carrer, en el propi carrer sense ciris ni processons que no hi tenen res a veure. s´hi ha de respirar.. que la vida és trascendent i que té sentit viúre-le , per a cada ú de nosaltres.
Cada persona amb qui ens creuem en els nostres carrers .. está fent el mateix camí en el nostre Temps.. cap aquesta trascendència en la que cada dia s´aprent una cosa més. I això –aquesta realitat quotidiana– ha de ser CULTURA VIVA , senzilla; i a l´abast del noi o la noia, que es troba feliç o que es troba decebut de tot. Que li costa molt creure en res.. “perquè com dieu moltes vegades…..”tot és una merda” (i perdoneu-me la paraula) però és així.
I resulta que No. L´esperit de LAVIDA és DÉU mateix; és a l´aire que respirem, i la força d´esperit que emprem, quan sortint de nosaltres mateixos, des de l´aburriment o la falta de ganes.. fins i tot de sortir; perquè tenim gana però ja ni sabem de què.. NI com fer-ho per a vèncer-la.. CAMINEM i descobrim.. o redescobrim.. que hi ha una vida “diferent” … a la que regeixen reis i marquesos; alcaldes, presidents; banquers i cardenals.. zars o dictadors . VIDA AMB NOSALTRES INCOMPORATS, que va volant a vegades en vol ras, mirant, constatant i VEIENT : “Que hi ha una immenssitat de gent i pobles
(bé ho sabeu prou) que reclamen –potser amb silenci–
(de revolucions franceses no n´hi ha sempre) la seva Dignitat de vida, com a persones.. “I això -és feina vostra, perquè no els hi donarà cap príncep de l´alcúrnia” sinó
El Mestre (-que descobrireu més a la vora vostre del que podeu creure-) . MESTRE en servir a LA HUMANITAT… que trobareu (segurament) perseguit; perquè creu en l´Evangeli i en la GENT, i es va posar a fer la feina, sense cap romanço propi de mal pagador.
Amb una forta abraçada.. i que trobeu tots.. aquest camí , per a sentir felicitat, i poder transmetre-la.. que és el millor de tot .
FINA BLÀZQUEZ