UNA ALTRE ESGLÉSIA JA ES POSSIBLE
Arrel de la trobada que va tenir a lloc a Cornellà el passat dissabte 20 d’octubre, són moltes les il·lusions i esperances que s’han generat a la nostra diòcesi i a tot l’Arxiprestat de Barcelona. Van aconseguir una sala plena de gom a gom de cristians compartint els somnis de construir una nova església que sigui casa de tots i que estigui presidida pels més desvalguts. Una església construïda des de la proximitat i la quotidianitat, lluny de plantejaments teòrics ni estructurals. Intentant que el ser cristià estigui present en tots els espais de la vida diària i la vida relacional.
L’èxit de la trobada no cal reduir-lo al nombre d’assistents ni a la gran quantitat de joves que es van aplegar. Hem de mirar més profundament i situar-nos a la frontera de la pertinença a l’església. Va ser una trobada profundament catòlica, perquè era una gran invitació a ser església, a construir la casa comuna i a sentir-nos tots plens del mateix Déu, revelat principalment en els més pobres. Hem d’aprendre a no mirar contínuament la jerarquia ni els seus despropòsits. Hi ha una veritat que els supera –ens supera- i ens fa sentir-nos cristians i compromesos sense importar-nos el que fan els altres. Hem de denunciar i combatre les desviacions de tots els estaments i persones, però això no ens ha d’impedir sentir-nos profundament cristians i propers als altres. Aquesta nova manera d’entendre l’església ja és possible i l’hem de construir entre tots.
Algunes persones m’han confiat que els hi està costant tornar a la sequedat de les celebracions parroquials. Després de viure en intensitat una nova manera de celebrar la vida els hi és difícil reincorporar-se al ritme habitual dels seus grups i comunitats. No hi ha cap altre antídot que continuar buscant i construint, creure’s que el nou temps ja és aquí i que no ens podem abandonar a la fatalitat ni al derrotisme. Allò que anhelem és més fort que totes les dificultats que ens puguem trobar.
Voldria acabar amb un compartir a l’eucaristia de la trobada. Un dels assistents va dir que portava molts anys pensant i elucubrant com seguir Jesús i fer-se proper als necessitats. Ni els estudis, ni els convenciments ni els dogmes l’ajudaven a apaivagar la seva necessitat de proximitat. I no va ser fins que va obrir casa seva als pobres i els va tenir a prop que no va entendre que tan sols acostant-se a ells trobarem les respostes que necessitem per a viure en plenitud. I ara som cada u de nosaltres que hem de buscar què i qui son els pobres, i com podem obrir la nostra casa, la de quatre parets i la que construïm al nostre interior. La nova església, l’autèntica, la profundament ortodoxa comença en nosaltres
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
November 3rd, 2007 at 9:43
Si sentim la necessitat de ser millors, de comprendre més el sofriment de la gent, (potser a través del nostre sofriment propi) estarem a La Porta d´inici, tot just, per a poder Servir.
Quan el silenci s´imposa on hi hauria un mal entès -que potser, es faria més gran.. del que és- i el cor fa el distret.. com si no sentís res.. i “EN PASSA” .. també som a tocar de La Porta, petita però principal.
Quan la incomprensió s´abat sobre nosaltres, en les mil maneres diferents en què pot passar, La Porta també és al nostre costat. Si tenim pocs carismes per a Déu, -i encara ens els neguen- però entim el desig de servir-lo, el propi SENYOR és qui ens acosta, misericordiós a aquesta Porta de començament.
També els de molt endins, fent camí a partir d´Ella, (aquesta mateixa Porta que dic) saben bé.. que ells han estat enfront, a la vora, al costat, en el propi dintell.. abans de sentir que han creuat la mida, i que són servidors i “rebedors” de mercès.. en el llarg i potser, difícil camí, d´entendre, de proposar-se, i de fer sentit de vida.. del que diuen
LES BENAURANCES. Secret del tot no massa entès, potser.. per massa compromès. I produir una mena de “respecte” que tal vegada.. potser arrivi a ser por.. (de canvi molt radical. de mides capgirades. de valors per a viure el dia a dia. de sentit de Família, dels diners, riquesa, prioritats de la societat -començants per cada ú-, comandaments i subalterns.. PERÒ SOBRETOT del concepte, realitat i aplicació BÀSIC DE JUSTÍCIA.
¿Qui som Els Pobres?
November 3rd, 2007 at 12:03
No vaig poder assistir a tota la trobada i només vaig estar a la celebració feta entre tots i concel·lebrada entre laics, el paper del sacerdot era un més. Vaig comentar que em semblava una celebració molt alternativa, però em sentia a gust, era diferent. Estem acostumats a les misses dirigides, escoltar i no participar i ens sobte altres opcions. Em comentava un amic de Sant Feliu que al país basc es fan molt aquest tipus de celebracions i que els catalans som molt oberts en moltes coses i en litúrgia ens tanquem a vegades. Però davant de totes les formes no hem de perdre el que és important i com deia el sacerdot que va compartir una pregària és quan obrim casa nostra als més pobres, els coneixem, ens apropem a la seva realitat, sentim els seu dolor molt a dins nostre, ens deixem estar de totes les formes i anem al que ens fa a apropar-nos realment al misteri de l’eucaristia de Jesús i ens sentim realment vius.
November 10th, 2007 at 13:02
No acabo d’entendre rès del que diu l’article que sigui original. De fet això tan general d’estimar als pobres ja ho prediquen els clergues de tota la vida. Tampoc podem anar amb el lliri a la ma obrint les portes de les nostres cases a tots els pobres, especialment als pobres de Rumania que viuen en campaments improvisats en les proximitats de algunes ciutats espanyoles. Tampoc tothom que fa el pobre no vol demostrar que en realitat ho sigui. Alguns venen a Carites i desprès és demostra que son uns vivales. Més aviat aquestes formes pretenement innovadores de viure la catolicitat, és basen en donar via lliure a certs comportaments que la Jerarquia considera “pecat”, i així conseguir més gent a les misses. No cal que ens hi escarrassem que els de Roma no son gens tontos, i s’hi han que canviar alguna norma només son el Celibat i la Confessiò.
November 30th, 2007 at 14:41
He rellegit l´escrit i les opinions deixades.. una d´elles per mi, i torno a dir-me: (Qui som els pobres?) I em vaig responen amb preguntes, de mica en mica:
Els que serveixen o els que se´n serveixen?
Els famèlics o els que fan passar gana?
Els que ploren o els que fan plorar?
Els pacífics.. o el que és deixat sense dret ni vot “mig inexistent” ?
Els que s´exalcen perquè són rics.. o els que s´exalcen perquè són bons?
O en tot cas.. Qui menys?
Els que lluiten sense justícia o els que són maltractats per ella?
Els pobres d´enteniment o la gent pobra ?
(Jo diria: ¿I el Benaurat.. qui és.. ?
El que viu fent ” justícia” o el que plora per causa d´ell ?
Els pobres de reconeguda misèria, o la pobra gent?
Els esclaus o els que s´escapen?
El que obeeix Al Bo, o el que obeeix Al Dolen ?
L´Home de pau que demana DRETS o el que calla?
En tot cas.. torno a dir-me ¿Qui és el Benaurat.. El qui passa set o el qui li dóna l´aigua?
SERAN “ELS BENAURATS DE LA TERRA ..”
¿”ELS SENZILLS DE COR” ?
¿AQUELLS QUE SÓN COM INFANTS EN EL SEU COR? ¿I QUE ESTIMEN TANT COM RESPIREN ? (JESÚS)
i NO SERÀ …¿ LA MANCA RADICAL D´AMOR I NO PODER ESTIMAR, EL QUE S´AMAGA RERA L´EXPRESSIÓ “ELS POBRES DE LA TERRA” o sigui “ELS QUE NO TENEN RES ? (Els botxins de JESÚS)
EL DO D´ESTIMAR, NO ES POT ROBAR. PERÒ EL QUE EL POSSEIX
-potser- PUGUI DONAR-NE A DESDIR .