ELS RECTORS I LES COMUNITATS
Si els que dirigeixen la nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat pretenen acostar-se al laïcat, apropar-se a la societat i oferir una imatge més propera i actual de l’església, han perdut una excel·lent oportunitat.
S’estan realitzant les misses d’entrada dels nous rectors a les parròquies. Des del bisbat se li ha volgut dona la rellevància que correspon als primers nomenaments massius de la jova diòcesi. El bisbe està assistint als relleus i de nou, els vents d’involució que bufen a la jerarquia espanyola i catalana, malmeten qualsevol esperança en un nou llenguatge, en uns signes més actuals i, el pitjor de tots, confirmen la manca de voluntat per a encetar una nova organització al si de les comunitats.
Primerament el llenguatge. A les celebracions s’està sentint repetidament les expressions “.. prendre possessió de la parròquia”, “..us arriba un nou pastor..”, “..qui estarà al capdavant de la comunitat..” i altres semblants. Ni rastre de la corresponsabilitat. Ni una sola referència al posar-se al servei de les persones que ja estan treballant als diversos serveis. Fins i tot, es demana que “no s’abandoni al nou rector ..”, continuant amb la dinàmica de reclamar deures i no oferir cap dels drets que corresponen a les persones ja compromeses. No cal oblidar que els nous rectors arriben per la decisió unilateral de la cúria diocesana, sense haver realitzat cap consulta als membres de les comunitats ni als Consells Parroquials. I com a remat, se’ns demana a tots fidelitat i obediència i que confiem il·limitadament a la bona fe del nou rector.
Un dels aspectes més preocupants de les cerimònies de relleus, està sent la fórmula escollida per l’acte de nomenament. Un cop llegit l’evangeli, es procedeix a llegir els decrets oficials del canvi. A continuació, el nou rector anuncia la seva acceptació al càrrec, prometent el compliment “segons les normes del dret” , “..especialment de les normes contingudes en el dret canònic ..” (les dues cites són literals) i en obediència als qui l’han anomenat. El resum és que un acte que podria ser plantejat com una posta al servei de la comunitat i en un desig d’apropar-se a una nova realitat eclesial, es redueix a ressaltar la Llei i la Obediència com a pilars del nou temps parroquial. Aquesta formula es nova. Als darrers anys, la part administrativa dels nomenaments es feia discretament, i s’aprofitava la celebració eucarística per a crear un clima més de festa i participació. Ara, el bisbat ha decidit ressaltar els aspectes legalistes i protocolaris de l’acte, sense deixar cap espai pel protagonisme de la comunitat parroquial ni de l’església a la que és ve a servir.
I finalment, l’escenografia de la cerimònia té tots els signes d’un acte d’entronització. Una litúrgia antiquada i distant –especialment la de la Catedral- que allunya més que apropa al nou rector. Cerimònies llargues. Molts preveres concelebrant i assistit per diversos diaques. Es continua presentant al prevere com una persona amb poders sobrenaturals i se li confereixen unes exigències que no podrà complir. Se li assigna la responsabilitat màxima en l’evangelització de la comunitat,es presentat al poble com la persona que dinamitzarà la fe i se’ns demana a tots que preguem per a ell per ajudar-lo. S’insisteix en la seva figura com a “home de Déu”, com si tots els altres no ho fóssim. Continuar insistint en aquesta figura irreal del rector, l’únic que fa és allunyar-lo de les persones.
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
October 15th, 2007 at 19:10
Tot aquest cerimonial de luxe fins i tot, en l’Edad Mitjana era la única distracciò espectacular que tenien les classes pobres en els pobles i les ciutats. La liturgia en tot el màxim boato era el que avui anomenem anar a la platja, el “temple” de reuniò massificada de culte al cos, que en la Liturgia Eclesial ve a ser la reuniò massificada del culte als representants de Deu, els sacerdots. Avui com que ja tenim altres diversions que ens aclaparen tots els minuts i segons, l’espectacle del boato religiós ens fa nosa. Estic d’acord que la rebuda dels nous rectors hauria de ser més senzilla, però sense minvar l’estona de pregaria coresponent com a trobada eclesial de la cominitat.
October 16th, 2007 at 10:10
es un realidad. vivimos en las dos catalunyas. por un lado abierta a europa, secular y por eso mismo con grandes posibilidades de escuchar el mensaje de jesús de nazaret. por otro lado, la iglesia jerárquica catalana, en el lugar de la península más abierto a diferentes realidades se cierra demasiado en sus formas, mantiene estereotipos y formas de otros momentos, y no escucha las voces eclesiales poféticas que existen.
pero es nuestra iglesia.
October 31st, 2007 at 14:18
Estimats: Si les persones no canviem de dins, transformant errors del passat en encerts per avui i pel demà, no hi ha res a fer. EL SENYOR fa miracles.. però espera -al menys- la nostra bona predisposició..
Els “representants psicodèlics” des del cim de la nostra Església de JESÚS.. estan com atontats (perdoneu-me l´expressió) . Però no hi ha res.. digne.., que els pugui justificar, repeteixo per : Dir, rebatre, imposar … sorprendre repetidament, amb “tanta tonteria” .
VA.. (els dic jo.. respectuosament) ENDEVANT GENT!! Teniu un material humà de primera. Uns cors que estimen i s´entreguen. Uns Valents i Valentes que “resisiteixen” fins “sentint-se” talment, com tirats als forns crematoris. I així i tot.., FAN la meravellosa feina de transmetre L´EVANGELI.. (ben desamparats per part vostra. - Perquè no enteneu.. no estimeu ni als vostres i feu equip i exèrcit amb persones, que sembla moltes vegades, que esperin rebre, encara, La Bona Nova de Jesús. L´Església no us pertany. ELLA és una Comunitat de servidors de la Humanitat: (Feta de persones, personetes i personotes) OBRERS que “intenten” amb l´ajuda de Déu, complir les paraules de JESÚS.. “Aneu i expliqueu el que heu vist, EL QUE PASSA: Els coixos caminen, els cecs hi veuen, ELS PARALÍTICS.. ES POSEN DRETS, els morts ressusciten..”
DONCS… va estimats…, RESSUSCITEU. És només disposició de l´esperit el què EL SENYOR.. “ESPERA.- Per a poder comptar amb vosaltres, de nou. -també-, per a predicar-nos amb l´exemple i la seva divina PARAULA; fins i tot en aquestes cases, “que en diem” esglésies. Encara que el Temple bé ho sabem.. és en els nostres cors.
US ESPEREM.
November 15th, 2007 at 17:33
Llegit l’escrit que encapsa-la aquesta pagina, expressaré el meu total criteri a les afirmacions que es fan al mateix i llegit la carta de resposta del Sr. Bisbe de Sant Feliu, lògicament estic amb desacord amb la majoria de punts que utilitza. Es difícil combregar amb les dues posicions, però la meva desde molt jove ha segut per un església oberta i des de uns anys molt preocupat com vec que les nostres esglésies son cada dia més buides de feligresia.- Finalitzo la meva tasca després de cinc anys de col•laboració a la parròquia de la població que resideixo per diferents motius, però ni ha un de ben important i es que tal com s’esmenta al escrit vers la Diada de Germanor el Consells Parroquial tendiren de tenir responsabilitat i decisió, més axó no es així, els Rectors diuen que els acords dels Consells no son vinculants per ells i axó moltes vegades es causa de desencís o nomen a fidels que sempre estan a punt de dir “amen”, i també es diu a l’esmentat article que els Consells d’Economia son els que tendiren de tenir la responsabilitat i la direcció dinerària. Axó tampoc ex així i si son en unes parròquies un xic benestants, tiren per on volen.