El Blog d´en Francesc

En aixecar l’excomunió dels bisbes consagrats el 1988 per Mons. Lefebvre, el papa no es limita a treballar en un sol escenari. Preten afavorir igualment l’acostament amb l’Ortodòxia, més ara que el nou patriarca de Moscou, Kiril I, es presenta espiritualment proper d’ell. D’altra banda, el Vaticà negocia en vistes d’una adhesió de l’ala més tradicionalista de la comunió anglicana, en dissidència amb l’arquebisbe liberal de Canterbury, Mons. Rowan Williams.

Aquest corrent de l’ala tradicional anglicana s’oposa de manera particularment forta i determinada a l’ordenació de dones-bisbes i a la gran deriva liberal que parteixen del costat del Dr. Williams, tant a nivell de diàleg interreligiós sobre fons de relativisme com a nivell de l’ètica sexual. Les divisions profundes al si de la comunió anglicana no són recents, sinó de ja fa alguns anys –especialment des de l’accés de les dones al sacerdoci– s’han aprofundit més encara. Es calcula actualment que hi ha uns 500.000 fidels anglicans de tendència tradicionalista, pertanyents a setze esglésies germanes dispersades arreu del món i reagrupats en la «Traditional Anglican Communion» (TAC). Algunes es troben ja en situació de ruptura més o menys consumada amb el primat Williams. Aquests fidels no són només europeus sinó també americans, orientals i africans, contraris sobretot a certes innovacions litúrgiques però molt conretament sens dubte, per l’actitud més tolerant –sinó de reconeixement– envers l’homosexualitat.

Els integristes anglicans seran acollits properament

Hom pot imaginar-se, com s’alegra el Vaticà d’aquest acostament i que farà tot el que pugui per afavorir-lo. Aquest afer és seguit a Roma per la Congregació per a la doctrina de la fe. És molt probable que sigui creada per a ells una prelatura personal molt acollidora o una diòcesi no territorial sota la jurisdicció directa del papa, el que els donarà via lliure. Al capdavant d’aquesta prelatura o diòcesi Roma hi col•locaria un bisbe, dels anglicans «reunificats», però amb la condició que sigui solter. Se sap que el Vaticà estudiava concedir aquest mateix vestit canònic a la Fraternitat sacerdotal Sant Pius X, abans del batibull d’aquests últims dies. El papa està disposat a concedir als tradicionalistes vinguts de l’anglicanisme el dret de celebrar segons els usos anglicans consistents en rituals semblants a la missa tridentina. Aquesta sensibilitat litúrgica comuna permet d’acostar igualment sota aquest aspecte els “tradi-anglicans” i els “tradi-lefebvristes”.Per contra, i això fa més forta la diferència, el clergat anglicà reintegrat podria ser casat, si així ho desitgen. Roma preveu la integració dels Anglicans tradicionalistes durant els pròxims mesos, en qualsevol cas abans de l’estiu. Podria coincidir amb la beatificació oficial del cardenal John Henry Newman, convertit de l’anglicanisme al catolicisme en el transcurs del segle XIX. Aquesta simultaneïtat té tanmateix el perill de ser compromesa degut a la polèmica existent sobre l’eventual homosexualitat –o almenys ‘homofília’– d’aquesta gran figura intel•lectual que deia que estimava un dels seus fidels amics religiosos, el pare Ambrose St. John, tal com s’estima una esposa i que va voler ser enterrat al seu costat.

En el marc de l’estratègia global de restauració que és la de Joseph Ratzinger, aquest retorn constitueix una oportunitat extraordinària. Cal entendre que aquesta reintegració reforça el flanc tradicional de l’Església, i de manera molt més significativa que la dels Lefebvristes, d’entrada en nombre, i sobretot en credibilitat: el tradicionalisme versió anglicana presenta de fet el doble avantatge, des del punt de vista de Joseph Ratzinger, de ser més elaborat i més subtil a nivell teològic, i de no tenir lligams amb ideologies polítiques. Un tradicionalisme sens dubte més respectable que el de l’anglès Williamson amb els enunciats negacionistes, però també trànsfuga de l’anglicanisme més radical.

Nou Patriarca de Moscou: un reforç per a Benet XVI

Fa ja algunes setmanes, els ortodoxos del patriarcat de Moscou han escollit un nou cap espiritual de la seva comunitat, amb la intervenció de les 711 persones que han format el Concili encarregat d’aquesta elecció, que representa no menys de 64 països en els quals aquesta Església hi té fidels. Després de la mort d’Alexis II el desembre, l’aposta era fonamental: acostament o no a l’obertura vers l’Occident llatí.

Amb una molt àmplia majoria, l’arquebisbe metropolita de Smolensk i de Kaliningrad, Kiril, de 62 anys, és qui ha guanyat i qui esdevé des d’aleshores el setzè patriarca ortodox de Moscou i de totes les Rússies. Tenia dos competidors, però un d’ells, metropolita de Minsk i de Sloutsk va retirar-se. Climent, arquebisbe de Kaluga i Borovsk, no va saber aplegar vots al voltant del seu nom.

La victòria de Kiril I no era tanmateix guanyada des de la sortida i es deu en molta mesura a la poca traça dels seus adversaris. Atès que Kiril només compta amb amics al si del Patriarcat. Era proper al difunt Alexis II. És sota l’ombra protectora del Patriarca Nicodem que s’imposa poc a poc el jove Kiril, en una línia eclesial molt tradicional sinó tradicionalista. Molt format en teologia, el nou Patriarca de Moscou detesta tanmateix el corrent massa liberal. No deixa passar cap oportunitat per denunciar el “pensament liberal laic” que inspira la secularització. S’inquieta, com el papa Joseph Ratzinger, de certes evolucions occidentals: «Veiem com certes esglésies protestants reconeixen les unions del mateix sexe, ordenen als ministeris eclesials persones vivint en parella homosexual i no condemnen l’avortament.»

Pel que fa les adaptacions teològiques i l’eventual substitució de l’eslau, llengua litúrgica sagrada que equival al nostre llatí, poc accessible tanmateix a la majoria de fidels, es mostra inflexible. Això també l’acosta al seu homòleg romà Joseph Ratzinger. Home de gran cultura, com Benet XVI, cultiva, igualment que aquest últim, l’art de simplificar els problemes, arreglant-los però, pel costat de la intransigència.

El 1989, fort i jove encara, sobre la quarantena, s’encarrega del lloc decisiu de «ministre d’afers exteriors del patriarcat de Moscou». El que li permetrà de viatjar arreu del món i de trabar amistats duradores incloent-hi el costat catòlic. Troba en dues ocasions el cardenal Joseph Ratzinger. Els dos homes estan realment en la mateixa longitud d’ona. S’han tornat a trobat tres altres vegades des de l’accessió del cardenal bavarès a la seu de Pere.

Animats per una passió comuna per la música clàssica, els dos caps espirituals cultiven una visió molt intransigent, i sens dubte retrògrada, tant a l’interior de la seva pròpia tradició religiosa com al seu lloc en la vida humana. Els dos líders pretenen plantar cara a una secularització que reproven enèrgicament, i d’invertir-ne la dinàmica, que esperen que serà possible. És també aquest combat, i potser abans que res més, el que els acosta. A curt o a mitjà termini, és molt probable que se superin noves etapes en l’acostament, amb visita de Benet XVI a Moscou inclosa. Per reforçar el front d’un cristianisme identitari contra el relativisme i la secularització del món.

Golias, 19-02-2009

This entry was posted on Saturday, February 21st, 2009 at 22:16 and is filed under Església. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.