El Blog d´en Francesc

Dos estudiosos conclouen que darrere de l’actuació de l’equip de recerca hi ha bàsicament l’esforç de l’Església catòlica per modular les informacions perquè mai contradiguin el dogma establert.

Diari d’Andorra, 24-11-2088
Pius Pujades

Quan un pastor palestí va ficar el nas en una de les coves de Qumram, l’any 1947, començava una de les aventures intel·lectuals més importants del segle. El pastor, que havia perdut una cabra –segons va dir per explicar el seu interès per la cova–, permeté que es coneguessin milers de documents jueus d’una època que coincidia aproximadament amb l’inici de la nostra era. Mai no s’havia tingut una oportunitat tan evident de desentrellar un període històric de tanta transcendència per al món cristià. En un primer moment, ningú no es creia que aquells documents fossin autèntics. Van passar molts anys i moltes més troballes fins que els experts determinaren que estaven treballant amb la documentació d’un grup organitzat, probablement esseni, que havia habitat un nucli insòlit al mig del desert, arran mateix del mar Mort.

Tot seguit saltà l’escàndol: dels documents restaurats i traduïts se’n podia confegir la història de l’anomenat Mestre de Justícia, el més just entre els justos, que s’havia oposat al poder del sacerdot malvat, predicant per Galilea el retorn a les essències de la llei, que havia estat traït per un deixeble i que, probablement, havia mort a causa de la traïció. La història de Jesús. Però hi havia un problema: el text que l’explicava s’havia datat exactament cinquanta anys abans de Crist. Es tractava d’una profecia? Era una casualitat? Indicava que els essenis l’havien desenvolupat dues vegades com un mateix guió històric amb alguna finalitat que desconeixem? I les preguntes: Jesús era esseni? La seva predicació era la dels essenis? Tot feia pensar que sí: el baptisme amb aigua, els àpats rituals amb pa i vi novell, la comunitat de bens, les curacions i tants d’altres elements de la comunitat de Qumram que Jesús practica i predica.
És força evident que l’Església oficial se sent incòmoda. Potser per això procura i aconsegueix que l’estudi dels documents –de la majoria dels documents coneguts, que se’n poden haver descobert més i no estar controlats– quedin en mans d’un equip d’experts que s’encarreguen d’estudiar-los i de publicar-los. I que aquest equip estigui format majoritàriament per catòlics, agrupats en el que s’anomena Escola Bíblica de Jerusalem, que depèn directament del Vaticà. Segons molts crítics, l’equip retarda de manera injustificada la publicació dels documents i nega sistemàticament l’accés a la informació a cap altre estudiós. En tot cas, és evident que d’aquesta manera el profit intel·lectual dels treballs queda reservat a unes poques mans, i que qualsevol estudi nascut fora del grup és ignorat o criticat de forma ferotge pels seus integrants. Aquesta seria l’explicació benèvola del capteniment obstruccionista de l’Escola Bíblica.

Però dos estudiosos, Michel Baigent i Richard Leigt, després d’entrevistar diversos experts marginats dels treballs, han arribat a la conclusió que darrere de l’actuació de l’equip de recerca hi ha bàsicament l’esforç de l’Església catòlica per modular les informacions que arriben al públic de forma que mai no contradiguin el dogma establert. En el llibre El escándalo de los manuscritos del mar Muerto, que va posar a l’abast del gran públic lector en castellà el Círculo de Lectores, els autors fan una història detallada del procés de manipulació, des del descobriment dels manuscrits fins avui, aplegant el testimoni de molts experts internacionals que s’han vist impedits a accedir als documents originals o que han dissentit amb les interpretacions oficials dels textos coneguts. Deixarem de banda aquesta part del llibre, ben interessant i documentada. Ens cenyirem al fons més transcendent del tema.

Seguint l’especialista Robert Eisenman i altres estudiosos, els autors posen en qüestió algunes de les veritats absolutes que l’equip oficial ha imposat: que Qumram era habitat per una comunitat religiosa d’essenis pacífics, que l’ocupació va durar des del 135 aC fins al 68 dC, que l’establiment va ser destruït per un terratrèmol, que els habitants de Qumram no van tenir res a veure amb la defensa de Massada, que els fets referits al Mestre de Justícia són anteriors a la vida de Jesús, que la vida de Jesús i la seva doctrina no tenen res a veure amb la comunitat de Qumram…

El llibre es limita a discutir aquestes veritats, que considera interessades i no fonamentades. Proposa, amb argumentació científica basada en els mateixos documents publicats i en les restes arqueològiques, la possibilitat que a Qumram hi hagués un grup pròxim als zelotes –avui en diríem guerrillers o terroristes–, que l’establiment fos una fortalesa militar –hi ha una torre de defensa i una farga on es podien fabricar armes–, que patís un atac de les forces d’Herodes i fos incendiat per arrasar-lo, que els habitants de Qumram participessin activament en la defensa de l’últim reducte davant Roma a Massada, que Jesús va sortir de Qumram i va predicar la doctrina del grup i que els fets atribuïts al Mestre de Justícia corresponen a les lluites internes a l’església primitiva cristiana.

Aquí l’anàlisi és detallada i minuciosa. Es daten els documents per la seva lògica interna: les tropes dels Kitim, l’enemic al Llibre de la Guerra, que són els romans, no poden ser romans republicans, ja que tenen rei i reten culte als seus estendards. Les diatribes contra el matrimoni dels reis amb les seves nebodes demostren que el fet s’havia produït i això no va passar fins a la dinastia herodiana. Només aquests dos arguments, que contradiuen la tesi oficial, permeten l’última part del llibre, en la qual es fa una comparació escrupolosa dels esdeveniments narrats a Qumram amb els Fets dels Apòstols, especialment amb tot el que fa referència a Sant Pau.

Segons els Fets, Saulo de Tars es va convertir quan anava a perseguir cristians a Damasc, cosa pràcticament impossible perquè Damasc quedava fora de la jurisdicció dels jueus. Però ja sabem que els essenis –o qui fossin– denominaven Damasc al seu establiment de Qumram. I tot pren un altre sentit: el jueu perseguidor de cristians es converteix camí de Damasc, s’hi queda, n’assumeix la doctrina i surt a predicar la bona nova. Però Saulo prova d’estendre la nova religió als gentils i la modifica per adaptar-la. El criden a capítol a Jerusalem dues vegades, s’enfronta a Santiago, el germà de Jesús, el seu successor. Podria ben ser el mentider per als fidels de Qumram.

La hipòtesi de Bigent i Leigh acaba fent veure la possibilitat que tot el cristianisme que va triomfar al món derivés del cisma provocat per Pau contra els seguidors de Jesús, els essenis de Qumram. La idea és, si més no, inquietant. I sí podria explicar les cauteles de l’equip catòlic que treballa els manuscrits del mar Mort.

This entry was posted on Tuesday, November 25th, 2008 at 19:38 and is filed under Església. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.