«Defensar la laïcitat sense caure en el racisme»
per Yolande Geadah, escriptora quebequesa d’origen egipci
Libération, 3 juliol de 2008
Escriptora francòfona d’origen egipci, instal·lada al Quebec des de fa quaranta anys, Yolande Geadah creu que una societat laica ha de posar límits a les demandes religioses. Autora d’Accommodements raisonables, Droit à la différence et non-différence des droits (VLB, 2007), explica els seus temors a Libération.
Per què demanar límits?
L’única manera de fer cohabitar poblacions d’orígens diversos en una societat democràtica és establir regles comunes. Crec molt en la laïcitat, pel fet que vinc d’Egipte, una societat on les relacions han estat enverinades per la religió. L’augment dels integrismes religiosos ha creat tensions i ha fet més difícil el «viure plegats». Quan parlo d’augment dels integrismes, no penso només en l’islam.El Quebec es pronuncia a favor d’una laïcitat oberta. Que en pensa d’aquest concepte?
La laïcitat, és la laïcitat. Si no, és un judici de valor. Als Estats Units, la laïcitat és a la Constitució, però els grups religiosos ocupen un lloc important i intervenen en la vida política i social. Fan pressió sobre els escollits. El model anglosaxó, que molts preconitzen al Canadà, posa l’accent en la neutralitat de l’Estat enfront de les religions. És la porta oberta a la intromissió dels grups religiosos en la política.Què proposa doncs?
La religió deixa un espai molt gran a les interpretacions. No és desitjable que les institucions laiques acceptin les demandes sortides de les interpretacions més rígides. És millor demanar en principi a les persones d’apel·lar a la noció d’acomodament que existeix en cada religió. Avui, les demandes considerades excessives són les que comporten un cost massa elevat per a la institució o un límit als drets d’altri. Aleshores, el repte és la integració.
Per què la integració estaria amenaçada?
Certes demandes aïllen les comunitats. Els símbols religiosos no afavoreixen la integració a l’escola. L’objectiu no confessat de qui porta un símbol és diferenciar-se del grup que no és el seu i de reconèixer-se entre semblants. ¿Com vol que la gent visquin plegats si certes comunitats reclamen no barrejar-se?. És el començament del desenvolupament de societats separades. Ens trobem amb demandes d’horaris diferents per a les dones a les piscines. En la mesura que sigui l’excepció, és gestionable. Si es generalitzés, disminuiria els llocs d’interacció. La gent arriba aquí amb valors tradicionals. Cal crear les condicions per fer que evolucionin cap als valors d’igualtat home-dona.
Quin és el lloc de la religió al Quebec?
El Quebec és de cultura catòlica. Però la societat quebequesa s’ha allunyat de la religió mentre que la immigració recent hi continua lligada. El problema és defensar la laïcitat sense caure en el racisme i l’exclusió. Les persones tenen dret a les seves creences religioses. Però és bo que estiguin informats dels abusos que les religions exerceixen sobre els seus membres.
Què pensar del mocador islàmic?
El que està més amenaçat, és el dret de les que no volen portar-lo. S’exerceixen tota mena de pressions sobre les que no el porten des del moment que el vel es fa norma. És el que els liberals no comprenen, es tracta d’una pseudo-llibertat que pot arribar a coaccionar altres llibertats.
July 7th, 2008 at 12:49
ES POT ARRIBAR A PENSAR SI LA RELIGIÓ HA FET GAIRE COSA MÉS QUE ENFRENTAR A LA GENT UNS AMB ELS ALTRES PER COSES QUE NO TINDRIEN PERQUÈ SER CAUSA D´ENFRONTAMENT, PERÒ QUE HI HA CAPS QUE CAUSEN TAL ENFRONTAMENT PER NIMIESES; QUE ÉS TOTALMENT CLAR “que a Déu El Senyor” NI LI ARRIBEN NI SÓN DEL SEU TERRENY .
L´Esperitualitat de l´Home -capacitat que el fa diferent del tot, dels altres animals-
s´aprèn per “l´exemple i pel sentiment de comprensió” sentits i activats vers ajudar a paliar les sofrences humanes i les injustícies gravíssimes i de tot grau.
El sentiment del cor de l´home i la dona, reeïxit de sí mateix, que venç la cobdícia del cor humà, i la vanitat, trencant les fronteres de la nostra ànima i foragitant-ne l´egoïsme, que tot ho resumeix al “MI” ..
ve i ens arriba, pel bon exemple d´aquells bons germans o bons amics.. que veiem o que escoltem -potser tot en un mateix pack..-
I els rituals per a compartir temps de recolliment i pregària, no han de portar-nos a cap “fonamentalisme” ni per tant a cap enfrontament;
perquè fàcil i raonable és d´ entendre que EN tot camí personal
“el meu cel” o el meu “infern” sempre és particular.
També hauriem d´entendre, que si bé hi ha ramats, són per aprendre a ser -cada cadell humà que l´integrin, cada dia un poc més persones, on rebin una educació per ser feliç i el respecte propi i pels altres.
Si aquests requisit no són la base i Sentit de Vida dels “conductors instructors” de tal RAMAT.. la gent que el componguin podrà resultar-ne : Un exèrcit, una tropa, un equip o una banda de foragits .. però l´espiritualitat en serà fora; i sobretot si bé se´n pot anomenar religió Déu no hi tindrà res a veure .
Perquè sent Pare de tots.. no hem d´oblidar que El Regne VE a nosaltres si hi estem predisposats de cor .
Per tot quan dic… dic.. que quan Déu s´esborra de l´horitzó d´un camí de creences , i entre els membres dels grups el seu nom “resulta només un mot o una expressió” buida de contingut (perquè sigui predicat potser -veient de donar-li contingut entenible-, només com una ONG ; el grup es trencarà perdent tot sentit espiritualment vàlit; encara que com a força antiga de PODER prepari i reparteixi armes de resistència per a mantenir-se en una aparença .
PER TANT SI CREIEM EN DÉU, SORTIM AL CAMÍ; I TOT FENT-LO… PAR-LEM DEL SENYOR—- (TOT CAMINANT I ESTIMANT); i deixant anar els lastres que no ens deixen avançar.. -que codibciosament retenim del passat per gloriós que hagi estat, o no- moltes a vegades fins i tot “amb certa histèria”.