EP - Girona

El desig generalitzat de tots els creients, dels que ho són molt perquè es creuen fil per randa allò que diu la jerarquia, com dels que potser no ho són tant perquè sovint qüestionen les decisions vaticanes, i fins i tot dels agnòstics, és que l’Església generi confiança i consol per a tothom, però molt especialment pels més desvalguts i marginats de la societat. Aquest desig, però, es tradueixen en un joiós anhel pels seguidors de Jesús de Natzaret, perquè ells al no moure’s per interessos econòmics ni per prebendes de cap mena, voldrien que els cristians tinguéssim una vivència més natural i racional de la fe, sense la parafernalia a que ens tenen acostumats els jerarques vaticans, barcelonins o de qualsevol indret d’occident. El seu desig és que la comunitat cristiana d’avui fos un viu exemple del que varen ser les primeres comunitats.  Aquella vivència de les primeres comunitats és va trencar, a partir del segle IV, quan Constantí el Gran aconsegueix eliminar el problema que per Roma comportaven el testimoniatge d’aquelles comunitats de religió diferent a la de l’imperi i convertir el cristianisme, que ja aleshores era prou forta i estesa per la major part de l’imperi, en la religió oficial. Una maniobra astuta  de l’emperador, que només li va comportar donar unes prebendes als cap visibles de l’incipient Església, els quals no només no va ocasionar cap més problema a Roma, sinó que –amb la nova situació privilegiada- la jerarquia va acostumar-se a ser dòcil al poder establert, fos qui fos el que l’ostentava aleshores i en l’actualitat i sigui quina sigui la seva ideologia o manera de pensar i fer. De llavors ençà el poder de l’Església ha crescut tant, que fins i tot ha suplert l’imperi romà (caigut ja fa molts segles) per l’imperi vaticà. Aquest ha perdurat fins els nostres dies, però molt especialment fins el desgraciat pontificat de Pius IX, el papa que va combatre amb el rei Víctor Manuel per no perdre els Estats Pontificis i que portat pel seu afany de poder temporal, fins a límits desmesurats, va promulgar el tristament famós decret condemnatori Syllabus i va impulsar el Concili Vaticà I amb la intenció de proclamar i dogmatitzar que el poder del papa era superior al de qualsevol altre poder i que les seves opinions eren voluntat directe de Déu. Per sort no se’n va sortir, ja que dos mesos després de la clausura del Concili, els Estats Pontificis es perdien definitivament i la dubtosa i controvertida infal·libilitat només Pius XII la va fer servir per proclamar el dogma de l’Ascensió de Maria.    

Van tenir de passar noranta anys i tres pontificats perquè el bon papa Joan XXIII, amb la proclamació del Concili Vaticà II, intentés corregir el desventurat desviament que l’Església havia patit. El Concili va significar, amb paraules del mateix papa Roncalli, un “aggiornamento”, una entrada d’aire renovat i fresc que  purifiqués i eliminés l’aire viciat i putrefacte de l’Església i, en especial, del Vaticà. Dissortadament pels cristians, l’Església –si més no, la catòlica- passa sovint per llargs períodes de regressió. Des del papa Wojtyla, estem en aquesta fase que –de manera alarmant- s’està consolidant amb el pontificat del papa Ratzinger. Benet XVI, ja quan era prefecte de la poderosa Congregació per a la Doctrina de la Fe (el Sant Ofici en temps de la Inquisició), va fer servir la seva inqüestionable influència per esmenar al Papa Joan Pau II en diverses ocasions, però de manera molt significativa quan aquest va decidir demanar perdó pels errors comesos per l’Església catòlica. Un cop mort el papa Wojtyla, Ratzinger fa servir la seva autoritat per autopromocionar-se com a papa tant en els prolegòmens del Conclave, com durant el mateix, i un cop proclamat com a Benet XVI, la seva obsessió –cada cop més evident- és que la història el recordi com el papa que va enterrar el Concili Vaticà II i el que va conduir la Nau de Pere vers les fosques aigües de l’immobilisme més tronat del Concili de Trento (1545). Per la consecució d’aquests objectius compte amb el silenci i complaença còmplice dels col·legis cardenalici i episcopal, sens dubte els més ultra conservadors dels darrers cents anys. Gràcies a aquesta actitud deplorable de ses eminències, Ratzinger ha posat la directa als seus objectius. Uns objectius que, per resumir-ho, passen per condemnar la teologia de l’alliberament i el seu compromís amb els pobres, condemnar Amnistia Internacional per la seva campanya a favor de l’avortament de les dones violades, el retorn a la litúrgia de la missa en llatí, per –segons diuen- apropar als dissidents de l’arquebisbe Lefebvre i per proclamar de nou que l’Església catòlica és la única dipositària de la veritat… Una veritable paranoia vaticana que, curiosament, menysprea –una vegada més- a les dones, als sectors progressistes, i que –amb la seva visceral actitud - tanca les portes a que un dia pugui ser realitat la gran reconciliació ecumènica.                                                                                                           Jaume Rocabert Cabruja 

Recomana aquesta pàgina
Imprimeix aquesta pàgina