EP - Girona

En front d’una Església catòlica que, bàsicament a occident, està perdent la credibilitat a marxes forçades, ja que el seu discurs està desconnectat de la problemàtica dels temps actuals i de les persones que pateixen, dia darrera dia, la profunda crisi econòmica dins d’aquest nostre món cada cop més globalitzat, molts cristians es qüestionen què cal fer?

És summament patètic el discurs, les orientacions i, fins i tot, els aspectes que, davant de tanta convulsió, preocupa a la Jerarquia, però el que és veritablement inacceptable és la praxi dels seus màxims representants de l’Església catòlica, doncs aquesta no està en consonància ni amb els problemes del món actual ni amb la pobresa, la fam, la marginació i l’explotació de milers de homes, dones i infants, no només en els països del tercer món, sinó també en els països de la poderosa Europa, car esdevenen una denúncia contra qualsevol forma d’abús de poder civil o eclesiàstic que no escolta i desatent les necessitats bàsiques dels que amb l’esmentada crisi, ara més que mai, són colpejats i ensorrats a la misèria. Quina ha de ser l’actuació dels cristians que volen ser fidels al missatge de Jesús de Natzaret? (more̷

Amb el pontificat del papa Ratzinger, el Vaticà està promovent actituds cada cop més retrògrades per satisfer els sectors que històricament han estat els més conservadors del catolicisme. Òbviament entre aquests sectors, cal incloure la jerarquia i l’episcopat espanyol, defensors aferrissats dels postulats més carques i integristes. El més curiós és que justament amb un episcopat cada cop més conservador, creixin els escàndols i els casos de pederàstia i d’abusos sexuals entre la clerecia, especialment a occident, els quals han provocat unes farisaiques actituds d’alguns bisbes, al silenciar i dissimular, sense escrúpols, les concupiscències pròpies o dels seus clergues, l’origen de les quals l’hauríem d’atribuir, a ben segur, a l’obstinat i antinatural celibat obligatori que la jerarquia exigeix als seus sacerdots. (more̷

Aquests dies s’ha publicat la notícia que el Vaticà ha ofert als bisbes i capellans anglicans disconformes amb la línia d’obertura de l’Església Anglicana, no només d’Anglaterra, sinó de tot arreu, la possibilitat d’incorporar-se a l’Església Catòlica. El Vaticà, segons ha publicat la premsa internacional, vol aprofitar el descontentament dels sector més carques i conservadors dels anglicans per oferir-los-hi –amb els braços ben oberts- una proposta  per reincorporar-se de nou a la disciplina de Roma. (more̷

L’Església Catòlica, sempre ha pregonat que el papa és el successor de Pere i els bisbes són els successors del la resta d’apòstols. Aquesta era una afirmació que ningú gosava discutir en èpoques passades quan totes i tots vivíem sota la dictadura del general Franco que, al mateix temps comportava viure, des del punt de vista religiós, sota una mena de règim de talibans, doncs en aquella època estava implantat el nacionalcatòlicsme. Per sort, aquella època ja ha passat malgrat que són molts els que, a hores d’ara, encara viuen sense haver-se deslligat de les cadenes que ens ofegaven intel·lectualment i políticament, però que sobre tot no ens deixaven expressar lliurament el nostre propi discerniment. En el camp de la religió, però també en el de la filosofia o de la teologia, no tot el que ens diuen, ni tot el que s’escriu, cal acceptar-ho com si el que diuen o escriuen fossin dogmes. Avui, malgrat la discutible manera d’actuar de la jerarquia catòlica, no només han desaparegut les afirmacions dogmàtiques del llenguatge eclesial, sinó que els dogmes encara oficialment establerts, són qüestionats i posats en quarantena. (more̷

El bisbe Pardo, segons hem pogut llegir a les portades dels rotatius gironins, ha sorprès tothom per haver amonestat els confrares de la processó gironina de Setmana Santa, al no implicar-se en la difusió de la fe catòlica i per la seva decisió de presidir la processó de Divendres Sant. Sense encomanar-se a ningú, ni respectar les raons per les quals els tres bisbes que el precediren consideraren oportú deixar de presidir la processó, ell amb total sintonia amb la majoria conservadora i retrograda de l’episcopat espanyol i català, ha encapçalat l’esmentada processó portant –com en els temps de la dictadura franquista- la creu processional de plata del segle XIV. Tota una primera expressió, que pot esdevenir simptomàtica, de la línia pastoral que potser intenta aplicar a la diòcesi més refractària a la línia oficial de l’episcopat espanyol, i segons els integristes catòlics espanyols, la més heretge. (more̷

Com ja va passar no fa massa temps a Nicaragua, on l’episcopat nicaragüenc va excomunicar a una família perquè van decidir fer avortar a una menor que va ser violada, ara aquesta mateixa circumstància acaba de passar a Pernanbuco, Brasil, poblet que està sota la jurisdicció eclesiàstica de l’Arquebisbat d’Olinda i Recife, on l’Arquebisbe José Cardoso Sobrinho acaba d’excomunicar a la mare i a l’equip mèdic que va procedir a fer avortar a una nena de 9 anys embarassada de bessons després de ser violada pel seu padrastre. Aquest fet es produeix uns dies abans del dia 8 de març d’enguany, Dia Internacional de la Dona, on les dones catòliques reivindicaren amb més indignació que mai el Dret a Decidir sobre el seu cos. És dóna la circumstància, per una part, que l’avortament practicat per l’equip mèdic que va intervenir a la petita de 9 anys, està perfectament tipificat per les lleis brasileres i, per altre, que l’Arquebisbe qualificà de “pecat greu” la violació comesa pel padrastre, però que no mereixia l’excomunió perquè l’estupre (violació a una dona verge que no passi d’una edat fitxada legalment) és menys greu que l’avortament. (more̷

Des de l’època que Ratzinger, era prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe (antic Sant Ofici), sembla que el persegueix una obstinada obsessió  que avui ja revestit de Papa, manté amb la mateixa insistència. Aquell teòleg obert i progressista que va assistir com a consultor en el Concili Vaticà II, va voler fer carrera eclesiàstica i, com hem pogut comprovar va canviar radicalment de manera de pensar. Un cop convertit en cardenal, va aconseguir esdevenir el cardenal més influent dins de la cúria vaticana durant el pontificat de Wojtyla, fins a convertir-se en un sever defensor de l’ortodòxia vaticana, ortodòxia que, en bona mesura, era i és la de retornar a la praxi anterior a la del Concili, per tal que l’Església pogués mantenir intacta la seva capacitat de poder i d’influència que en el seu dia va preconitzar Pius IX, la qual cosa, comportava desvirtuar la nova línia doctrinal del Vaticà II i, en conseqüència, perseguir, sense pietat, la teologia de l’alliberament i als teòlegs que la defensaven i defensen i, a més, a totes aquelles altres teologies que preconitzaven i preconitzen unes maneres menys autàrquiques, més democràtiques i més properes a l’esperit evangèlic, o sigui més propera als pobres, marginats i desvalguts de la societat. (more̷

Ara s’ha posat de moda posar propaganda al Bus, preconitzat pel col·lectiu d’ateus, eslògans més o menys com aquest: “probablement Déu no existeix, gaudeix de la vida”. D’altres –aquests creients- ja han anunciat que també n’hi posaran perquè argumenten que creure en l’existència de Déu, no priva a ningú de poder gaudir de la vida. Des d’un punt de vista comercial, qualsevol propaganda pot ser econòmicament interessant i, conseqüentment, no hi ha cap mena de comentari a fer.

No obstant, no deixa de ser curiós que el col·lectius d’ateus, que com qualsevol altre col·lectiu humà, mereixen tot el respecte del món, vulguin manifestar la seva existència per mitjà d’una propaganda al Bus on, ells que com ateus neguen l’existència de Déu, en aquesta ocasió i d’una manera prou clamorosa i evident, el que ens proposen és un eslògan a on no neguen l’existència de Déu, sinó que només la qüestionen. (more̷

Si es vol, com hem llegit en aquesta mateixa web, es poden qualificar de valentes les reflexions fetes pel cardenal a la Universitat de Sevilla, en relació als aspectes jurídics i pastorals de les confraries i sobre els objectius i els límits de la religiositat popular. Una temàtica prou espinosa per ser tractada per un bisbe català en un dels centres neuràlgics de l’expressió popular de religiositat. En la seva elocució va destacar la necessitat de formació de les cofraries, donat que “la ignorancia cristiana que existe hoy día dentro del ámbito cofrade, para que, de esta forma, en las procesiones el mensaje sea más explícito y el significado de sacar una imagen a la calle quede claro desde el principio”. (more̷