EP - Girona

Amb el pontificat del papa Ratzinger, el Vaticà està promovent actituds cada cop més retrògrades per satisfer els sectors que històricament han estat els més conservadors del catolicisme. Òbviament entre aquests sectors, cal incloure la jerarquia i l’episcopat espanyol, defensors aferrissats dels postulats més carques i integristes. El més curiós és que justament amb un episcopat cada cop més conservador, creixin els escàndols i els casos de pederàstia i d’abusos sexuals entre la clerecia, especialment a occident, els quals han provocat unes farisaiques actituds d’alguns bisbes, al silenciar i dissimular, sense escrúpols, les concupiscències pròpies o dels seus clergues, l’origen de les quals l’hauríem d’atribuir, a ben segur, a l’obstinat i antinatural celibat obligatori que la jerarquia exigeix als seus sacerdots. Amb aquestes actituds els bisbes  traïen i traeixen imperdonablement la missió que els ha estat encomanada. Una missió que hauria de ser la de donar autèntic testimoni del missatge de Jesús de Natzaret, ser portadors d’esperança, d’amor, de comprensió i misericòrdia vers els pobres, els que pateixen fam, els marginats, els discriminats i els que –en ple segle XXI- són explotats pitjor que els esclaus. No obstant, per comptes d’això, la jerarquia vaticana i molts bisbes i clergues, l’han orientat –erròniament- a condemnar tot el que s’allunya del farisaic i discutit Dret Canònic, sovint massa contradictori amb l’esperit evangèlic, o a condemnar allò que s’allunya de les orientacions i de les normes imposades per la mentalitat inquisitorial del Papa i dels cardenals, traint d’aquesta manera, l’aggiornamento del bon Papa Joan XXIII, la doctrina del Concili Vaticà II i el desig  d’obertura, de renovació i democratització de l’Església que el Concili pretenia. El penós resultat de tot això és el desprestigi creixent d’una Església que, segons el jesuïta Henri Boulard precisa d’una urgent triple reforma: “teològica-catequètica, espiritual i pastoral”, car del contrari el camí a on ens condueix ara mateix el pontificat de Ratzinger és, al marge dels escàndols comentats i la conseqüent desafecció dels cristians a la religió romana, és a l’aplicació de la desfasada doctrina de la Contrareforma inspirada pel Concili de Trento (1545).

Els grans pecats capitals d’una bona part de la jerarquia catòlica, i amb ells, la de molts clergues afins a les seves orientacions són: el permanent intent de recuperar el protagonisme de segles passats, la obsessió en voler condicionar la consciència dels governants, dels polítics i dels feligresos en general amb absurdes i desfasades condemnes als que no segueixin, fil per randa, les seves orientacions morals i ètiques, majoritàriament aquelles que tenen alguna relació amb qüestions de caràcter sexual. La sexualitat, tothom en té constància, és el gran tabú del clergat i origen, possiblement, d’una disfunció psíquic-hormonal evident. Aquesta sexualitat mal orientada fa que encara avui, considerin a les dones com l’encarnació del pecat o que la sexualitat femenina és la causa de tots els mals de la humanitat. Un error capdal, car si algun dia els fos permès mantenir unes relacions sexuals plenament naturals i espontànies amb persones de sexe contrari, a ben segur trobarien la millor teràpia a uns comprensibles desequilibris emocionals que desapareixerien si es poguessin casar o formar parella natural, canònica o no, ja sigui heterosexual o homosexual…

Ara, però, el que cal és que els cristians que pretenen i desitgen seguir el missatge de Jesús de Natzaret, diguin rotundament NO a les hipòcrites “normes i orientacions” d’uns bisbes que difícilment han demanat mai perdó per les seves recriminables actuacions (una excepció seria el recent cas d’un arquebisbe irlandès que malgrat haver-se pronunciat a deshora, s’ha inculpat davant de la seva comunitat). Aquest no és el cas dels bisbes espanyols que encara no ha demanat perdó públicament per haver, no només “beneit” el cop d’Estat del general Franco, sinó –especialment- per haver silenciat i ser còmplices dels innombrables crims i atrocitats del quaranta anys de dictadura feixista, que ara, quan potser més haurien de callar, ves per on qualifiquen de criminal la nova llei de l’avortament, que només pretén regular les exigències que demanda la societat civil. El bisbe Camino, secretari de la CEE, ha fet gala, un cop més, d’un zel excessiu vers el seu president Rouco Varela (un dels cardenals més integristes del món catòlic), desbarrant estrepitosament amb el seu intent d’induir la por als feligresos que desobeeixin les orientacions dels bisbes. Una por que, a hores d’ara, pocs creients senten malgrat les amenaces d’excomunió.

Aquesta entrada va ser creada en Thursday, December 24, 2009 a les 19:13 en la categoria General. Vostè pot seguir qualsevol resposta a aquesta entrada per RSS 2.0 Vostè pot deixar una resposta, o trackback des de la seva pròpia web.