EP - Girona

L’Església Catòlica, sempre ha pregonat que el papa és el successor de Pere i els bisbes són els successors del la resta d’apòstols. Aquesta era una afirmació que ningú gosava discutir en èpoques passades quan totes i tots vivíem sota la dictadura del general Franco que, al mateix temps comportava viure, des del punt de vista religiós, sota una mena de règim de talibans, doncs en aquella època estava implantat el nacionalcatòlicsme. Per sort, aquella època ja ha passat malgrat que són molts els que, a hores d’ara, encara viuen sense haver-se deslligat de les cadenes que ens ofegaven intel·lectualment i políticament, però que sobre tot no ens deixaven expressar lliurament el nostre propi discerniment. En el camp de la religió, però també en el de la filosofia o de la teologia, no tot el que ens diuen, ni tot el que s’escriu, cal acceptar-ho com si el que diuen o escriuen fossin dogmes. Avui, malgrat la discutible manera d’actuar de la jerarquia catòlica, no només han desaparegut les afirmacions dogmàtiques del llenguatge eclesial, sinó que els dogmes encara oficialment establerts, són qüestionats i posats en quarantena.

Tornant als apòstols, o millor dit als anomenats successors seus, podríem aplicar en aquesta gratuïta afirmació que fa la jerarquia, el mateix que cal aplicar quan parlem de la catalanitat dels ciutadans de Catalunya, la qual no és la que Pujol, molt lleugerament (o per intencionalitats electorals), afirmava quan deia: “és català aquell que viu i treballa a Catalunya”. Analitzada estrictament aquest qüestió, es poden considerar catalans, siguin quins siguin els seus cognoms, aquells que estimen Catalunya i aquells que parlant o no parlant degudament la nostra llengua se senten catalans, s’identifiquen amb la cultura, la llengua i les tradicions catalanes i amb els postulats que preconitzen una més amplia autonomia, o fins i tot, la plena sobirania nacional o sigui la independència.

Aquesta mateixa filosofia, cal aplicar-la especialmenten en el camp de la religió. En conseqüència tenim que, raonadament, serien successor dels apòstols aquells que veritablement difonen el missatge amb el màxim rigor, aquells que com l’ex jesuïta Vicens Ferrer (recentment traspassat), el nostre bisbe Pere Casaldàliga, la benedictina Teresa Forcada, la dominica Lucia Caram o l’altre bisbe català Joan Godayol, foragitat del Perú pels bisbes ultra de la Conferència Episcopal Peruana (majoritàriament de l’Opus Dei), però també rebutjat pel Vaticà i pels bisbes catalans de la Tarraconense que després de més de dos anys d’haver tornat a Catalunya, han estat incapaços d’acollir-lo fraternalment ni de propiciar-li una seu per poder exercir, no de governador eclesiàstic de Roma com la majoria, sinó el magisteri  estrictament episcopal. També podríem parlar dels milers i milers de cristians, molts d’ells anònims, que testimonien o han testimoniat amb la seva total dedicació i amb les seves vides (cas de Joan Alsina o Joaquim Vallmajor) la difusió del missatge d’esperança als pobres i als marginats, tant a casa nostra com en els racons més inhòspits de la terra. Només ells i no els que viuen plàcidament en el Vaticà, en els palaus episcopals o asseguts en les poltrones de la CEE difonent missatge terrorífics de condemna i de preocupació a les pobres dones violades o que necessiten –seguint els dictats de la seva consciència- avortar, són els autèntics successors dels apòstols, perquè ells segueixen fidelment el missatge de Jesús de Natzaret.

Aquesta entrada va ser creada en Friday, July 31, 2009 a les 16:56 en la categoria General. Vostè pot seguir qualsevol resposta a aquesta entrada per RSS 2.0 Vostè pot deixar una resposta, o trackback des de la seva pròpia web.