RATZINGER, UN PAPA MOLT CONTROVERTIT
Des de l’època que Ratzinger, era prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe (antic Sant Ofici), sembla que el persegueix una obstinada obsessió que avui ja revestit de Papa, manté amb la mateixa insistència. Aquell teòleg obert i progressista que va assistir com a consultor en el Concili Vaticà II, va voler fer carrera eclesiàstica i, com hem pogut comprovar va canviar radicalment de manera de pensar. Un cop convertit en cardenal, va aconseguir esdevenir el cardenal més influent dins de la cúria vaticana durant el pontificat de Wojtyla, fins a convertir-se en un sever defensor de l’ortodòxia vaticana, ortodòxia que, en bona mesura, era i és la de retornar a la praxi anterior a la del Concili, per tal que l’Església pogués mantenir intacta la seva capacitat de poder i d’influència que en el seu dia va preconitzar Pius IX, la qual cosa, comportava desvirtuar la nova línia doctrinal del Vaticà II i, en conseqüència, perseguir, sense pietat, la teologia de l’alliberament i als teòlegs que la defensaven i defensen i, a més, a totes aquelles altres teologies que preconitzaven i preconitzen unes maneres menys autàrquiques, més democràtiques i més properes a l’esperit evangèlic, o sigui més propera als pobres, marginats i desvalguts de la societat.
Amb la seva decisió de rehabilitar quatre bisbes lefebvrians, és evident que Benet XVI deixa ben clara la seva decidida opció conservadora i la voluntat, potser inconscient, d’apartar l’Església del camí de l’evangeli, per encaminar-lo diametralment en sentit contrari com és el del manteniment del poder, l’ostentació autàrquica, la pompositat i el luxe vaticà, contraris al missatge de Jesús de Natzaret. Amb la rehabilitació dels bisbes excomunicats, evidencia la voluntat decidida de reforçar els sectors més conservadors i tradicionalistes (cal no oblidar que el ja difunt bisbe Lefebvre, i els bisbes que posteriorment va consagrar, es van apartar oficialment de l’Església per raó de la seva oberta oposició a la doctrina aperturista del Concili Vaticà II).
Aquest decisió presa pel papa Ratzinger, preocupa a tots els sectors de l’Església que desitjaríem una praxi pastoral més propera als grans problemes de la societat del nostre temps. En aquest sentit són importants les declaracions d’un dels teòlegs de l’alliberament, Leonard Boff, que adverteix que per aquest camí el papa podria provocar un cisma: La concessió del perdó als lefebvrians, és sorprenent i fins i tot escandalosa, car és un intent de reforçar els sectors més conservadors i tradicionalistes per ofegar cada cop més la doctrina del Concili. Argumenta que la decisió del Papa és menyspreable, perquè, sospita que els bisbes lefebvrians no és conformaran en haver estat rehabilitats, sinó que no pararan fins a exigir una revisió del Concili Vaticà II, la qual cosa, segons Boff, podria desembocar en un cisma dins de l’Església, perquè el Vaticà II és universal i “una ruptura amb les conquestes aconseguides, seria una ruptura en el cos de l’Església”
Jaume Rocabert
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
February 1st, 2009 at 23:26
Hi ha d’haver pluralitat, els de l’Església Plural no donen exemple amb aixó, que se us veu el llautò.
February 2nd, 2009 at 18:45
Encara voleu més cismes dels que tenim, em penso que l’epoca dels cismes ja s’ha acabat, ara és l’època de les divisions, cada grupet amb les seves deries i al final amb lo més important tots obeint al Papa, crec que m’explico. Abans en cada pais hi podia haver un Papa i amb l’existencia de varis papes si que s’en deien “cismes”, però ara amb la globalització i amb Internet ja no cal un papa per cada pais, ja ens podem comunicar directament amb Roma electronicament.
April 15th, 2009 at 15:44
Gent de bé us recomano mirar aquesta bona pàgina:
www.divinavocacion.blogspot.com
i passar d’una vegada per totes d’aquesta merda anticlerical