EP - Girona

Des de l’època que Ratzinger, era prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe (antic Sant Ofici), sembla que el persegueix una obstinada obsessió  que avui ja revestit de Papa, manté amb la mateixa insistència. Aquell teòleg obert i progressista que va assistir com a consultor en el Concili Vaticà II, va voler fer carrera eclesiàstica i, com hem pogut comprovar va canviar radicalment de manera de pensar. Un cop convertit en cardenal, va aconseguir esdevenir el cardenal més influent dins de la cúria vaticana durant el pontificat de Wojtyla, fins a convertir-se en un sever defensor de l’ortodòxia vaticana, ortodòxia que, en bona mesura, era i és la de retornar a la praxi anterior a la del Concili, per tal que l’Església pogués mantenir intacta la seva capacitat de poder i d’influència que en el seu dia va preconitzar Pius IX, la qual cosa, comportava desvirtuar la nova línia doctrinal del Vaticà II i, en conseqüència, perseguir, sense pietat, la teologia de l’alliberament i als teòlegs que la defensaven i defensen i, a més, a totes aquelles altres teologies que preconitzaven i preconitzen unes maneres menys autàrquiques, més democràtiques i més properes a l’esperit evangèlic, o sigui més propera als pobres, marginats i desvalguts de la societat. (more̷