CONFERÈNCIA DE MARTÍNEZ SISTACH A SEVILLA
Si es vol, com hem llegit en aquesta mateixa web, es poden qualificar de valentes les reflexions fetes pel cardenal a la Universitat de Sevilla, en relació als aspectes jurídics i pastorals de les confraries i sobre els objectius i els límits de la religiositat popular. Una temàtica prou espinosa per ser tractada per un bisbe català en un dels centres neuràlgics de l’expressió popular de religiositat. En la seva elocució va destacar la necessitat de formació de les cofraries, donat que “la ignorancia cristiana que existe hoy día dentro del ámbito cofrade, para que, de esta forma, en las procesiones el mensaje sea más explícito y el significado de sacar una imagen a la calle quede claro desde el principio”.
Aquesta reflexió, però, tenint en compte l’arrelament popular que encara tenen les processons a tot Andalusia, i sent com són una elevada expressió de la religiositat tradicional del poble andalús, força distants d’una expressió cristiana més exigent i més en consonància amb el missatge evangèlic, el cardenal no les hauria d’haver fet al cor d’Andalusia, com tampoc a casa nostra, tot i que aquí haurien pogut tenir millor acollida. Sovint un protagonisme mal entès, pot provocar un desgast d’energies innecessari. Si aquí a Catalunya, els bisbes catalans haguessin promogut alguna pastoral orientant als fidels a saber distingir entre el que són expressions folklòriques o de religiositat i el que són veritables expressions de fe cristiana i de seguiment del missatge de Jesús de Natzaret, amb la conseqüent desvinculació de la jerarquia i dels clergues en les processons de Setmana Santa i d’altres manifestacions d’arrelada tradició popular, aleshores potser si que el cardenal o qualsevol altre bisbe català hagués tingut autoritat moral per conferenciar a Sevilla.
Quan això encara ni s’ha intentat o quan a la jerarquia li és més fàcil reivindicar la religió a les escoles, oposar-se al divorcis, a l’avortament, a l’eutanàsia o a la utilització de cèl·lules mares per fins terapeutes, vol dir que tenim una jerarquia molt allunyada de les realitats quotidianes i tancada en la closca del passat. Un cardenal i uns bisbes que no s’han esforçat en sintonitzar amb els signes dels temps, ni a escoltar el “sensus fidei”.
Jaume Rocabert Cabruja, novembre del 2008
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
November 11th, 2008 at 22:03
He trobat interessant la reflexió.
I a més a més el tema té connotacions polítiques. Ja m’enteneu: “que nos tiene que comentar de cofradías un obispo catalán?”. És molt curiós com algunes sensibilitats corren a dir que dins de l’Església no hi ha nacionalitats, però això només ho diuen quan no els toca la seva, perquè quan creuen que els toca, Déu meu com bramen!
November 12th, 2008 at 9:23
Jordi, por si no te has percatado, si eso lo hubiese dicho en Sevilla el Obispo, por ejemplo, de Zaragoza, no hubiese pasado nada o incluso se hubiese apoyado con bastante entusiasmo. El problema es que lo dijo un catalán. Y eso es lo que cabrea. ¿No os habeis sentado ni cinco minutos a reflexionar qué habeis hecho mal los catalanes para levantar esa fobia en tantos lados? (y no me vengas con el recurso facil de que ha sido por culpa de la cope, que esa fobia la conozco de toda la vida, antes incluso de que Jimenez Losantos y compañía hubiesen acabado los estudios̷
November 12th, 2008 at 12:17
Per a l’Eduardo.
Els catalans segur que fem cosas malament, només faltaria.
Respecte a la fòbia de la que parles crec que hi ha hagut gent que hi ha pensat més de cinc minuts, i em dóna la sensació que és una barreja de moltes coses.
Però del que també estic segur és que, talibans de la COPE a part, aquesta fòbia pot donar vots en unes eleccions a la resta d’Espanya, tot i que potser no tants com el PP es podia pensar, i sempre òbviament d’alguns dels vots que podrien obtenir a Catalunya.
April 15th, 2009 at 15:44
Gent de bé us recomano mirar aquesta bona pàgina:
www.divinavocacion.blogspot.com
i passar d’una vegada per totes d’aquesta merda anticlerical