«Senyor meu i Déu meu»: La confessió de Tomàs en contemplar les ferides lluminoses de Jesús —no podien ser d’altra mena— és acceptada pel mateix Jesús amb una matisació de gran transcendència «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist» (Joan 20, 29). I la privilegiada Maria, la primera a sentir el seu nom en boca del ressuscitat i a punt de llançar-se als seus peus, ha d’acceptar una distància i un encàrrec: «Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: “Pujo al meu Pare que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu”».

Ja pujat al Pare, Jesús ha entrat en la glòria de Déu, és a dir, en la seva divinitat, i té la condició de glorificat, ha esdevingut cos celeste, incorruptible, i en definitiva cos espiritual  (1 Corintis 15, 40ss): pertany a l’esfera divina, no a l’esfera física d’aquest món ni tampoc al nostre espai i al nostre temps. (vegeu Josep M. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, p. 322).

El Ressuscitat  només és assequible per a nosaltres a través de signes que apunten a la seva realitat, per exemple les aparicions de Pasqua. Però les aparicions no són pures evidències fàctiques, són signes que necessiten ser entesos a la llum de la fe. La llum de l’Esperit els clarifica i els fa entendre. En síntesi: els  apòstols van «veure» Crist amb els ulls oberts de la fe.

No hi ha res que no puguem «foradar» amb els ulls oberts de la fe, i «veure». La Pasqua  ens ha ensenyat d’una vegada per sempre que tot el que veiem és més del que veiem. Tot se’ns fa gran i ple de sentit: la nostra pròpia vida, els fills, els amics, les penes i les il·lusions… No acabaríem mai, una petita escatologia de present. Realment, el Regne de Déu és aquí.

I d’on traurem tanta fe? He llegit a l’evangeli de Joan que «Déu dóna l’Esperit sense límits» (3, 34) I també que els apòstols i els deixebles eren assidus a partir el pa i a les pregàries (Actes 2, 42) (o sigui que la Maria i el Tomàs  anaven a missa): l’Eucaristia, el memorial en la seva significació més transcendent és el que els va quedar i d’ell havien de viure. Ells i nosaltres.

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Meditació sobre una immigrant desconeguda. Per Víctor Codina, sj.
Jesús i l’obra del Pare. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Beat Josep Samsó. Per Josep Colomer Busquets
Signes d’aquest temps: “Mossèn Bellavista, estudiós i pastor”.- “Carrerisme i poder a l’Església”.- “Mòbing als pagesos”.- “S’ha aprovat la llei de l’avortament”.-“ “Pelegrinatge ignasià”.
Accent. A l’«Última pàgina» del número 4 de «Missa Dominical» d’aquest any, hi ha un article de Juan Martín Velasco que duu per títol «Una tasca de conscienciació indispensable». Parteix de la nova llei d’avortament, ara ja aprovada pel Parlament de Madrid, «que passa de la despenalització d’allò que era considerat un delicte a l’atribució a la dona del dret a eliminar el nou ésser humà, diferent d’ella mateixa, que és el seu fill».
com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Dos mesos i mig enrere ens preparàvem per celebrar el gran misteri de l’Encarnació del Fill de Déu. Ha passat Nadal i entrem a la Quaresma. Ara el misteri en què fitem la mirada és la passió mort i resurrecció del Senyor —d’aquell infant de Nadal, que per a això va néixer: «per a nosaltres els homes i per a la nostra salvació». No hi ha Redempció sense Encarnació. I no hi ha Encarnació sinó amb vista a la Redempció. Aquest és el pla de Déu des de tota l’eternitat, un pla d’amor: «Déu no va estalviar el seu propi Fill i el va lliurar per tots nosaltres». I per a això havia de fer-se un de nosaltres.

Durant l’Advent, Joan Baptista ens cridava a reconèixer els pecats i a convertir-nos. I en el rengle d’aquells que l’escoltaven i es feien batejar, s’hi va posar també Jesús de Natzaret, solidari de nosaltres, pecadors, ell que no havia conegut el pecat. Després va ser Jesús mateix qui ens cridava a la conversió. Ara és l’Església qui ens recorda que aquesta conversió mai no ha acabat, que no ens hem acabat de girar de la part de Déu, que l’Evangeli —la Bona Nova— ens demana sempre una mica més. Tornem-hi, doncs. O continuem.

La celebració de Nadal té tota l’alegria que envolta sempre un naixement. Tanmateix, en els evangelis de la infància de Jesús hi plana ja l’ombra de la creu: Herodes vol matar l’infant i no ho aconsegueix; però mata uns infants de Betlem i els seus rodals; Josep, Maria i Jesús han de fugir cap a Egipte; Simeó anuncia que aquell infant serà signe de contradicció i diu a Maria que una espasa li traspassarà l’ànima. Sempre Nadal i Pasqua, de Nadal a Pasqua. Però el Divendres Sant no és el desembocament de la Quaresma, sinó que ho és la nit pasqual i la llarga sèrie de set setmanes que culminen per Pentecostés: ara l’Esperit ja és el gran protagonista, perquè Jesús ha estat glorificat.

Dimecres de Cendra l’Església sencera es posa al rengle dels pecadors i escolta les paraules rituals: «Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli». Convertir-nos de cor i creure en l’Evangeli és el camí que mena al triomf definitiu de la Pasqua, passant està clar, pel Divendres Sant. Cara i creu del mateix misteri tant o més difícil d’entendre que el misteri de Nadal: l’Encarnació del Fill de Déu, esdevingut Fill de l’home: Fill de l’Home sofrent i triomfant.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

«Ágora»: tot resulta molt simplista i superficial. Per Sadurní Tudela
El cisma anglicà. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una llarga amistat. Per Frederic Bayer
El plet Lleida - Barbastre. Per J.T.
La Nota de Premsa del Bisbat de Lleida. Per Josep Casanova Domènech
Signes d’aquest temps: “El full de ruta arriba també a Brussel·les” .- “Les finances del Vaticà” .- “De desafecció a desafecció” .- “Adéu a la primera Síndic de Barcelona”.
Accent. El pare Bernabé Dalmau, de Montserrat, publicava a «El Periódico» (8.1.2010) un article titulat: «Arrels cristianes, una carta vigent». Recordava que el 27 de desembre d’enguany se n’acompleixen vint-i-cinc d’aquell document col·lectiu, «l’únic text episcopal que, en aquests anys de democràcia, ha deixat petjada en la memòria de la nostra Església». N’extraiem alguns paràgrafs.
com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Aquesta és la pregunta que jo, i segurament també vosaltres, ens hem sentit més vegades aquests dies. Per què Déu no ha impedit la tragèdia? Abans, els creients ens pensàvem tenir resposta. Però ara sabem que no en tenim. Per això el millor que podem fer és callar respectuosament.

Per què Déu, que diem que és Pare, no evita el mal? Se sol respondre que Déu ha deixat aquest món, un món imperfecte i en evolució, a les mans de l’home. Com ja fa temps que va escriure D. Bonhoeffer, en l’aspecte utilitari hem d’aprendre a viure com a adults responsables, «com si Déu no hi fos». Déu es limita a influir en aquest món per l’únic punt que pot ser mogut sense ser violentat: la llibertat de l’home, movent, encoratjant, potenciant la llibertat i la responsabilitat de les persones. De manera que creiem que la resposta a la pregunta del títol és aquesta: En el gran moviment de solidaritat i en aquells que treballaven a Haití per salvar i confortar les víctimes, recollir tantes vides malmeses, i que amb el seu comportament ens invitaven a tots a fer-nos responsables i a lluitar contra el mal del món, Déu hi era present, tocat pel sofriment dels seus fills i treballant per assuaujar-lo.

En tot cas, la gran pregunta seria: per què Déu va fer un món així, amb tant de sofriment, un món en què fossin possibles catàstrofes com la d’Haití? La fe només ens assegura que Déu ho ha fet tot per amor i que no vol de cap manera el sofriment de l’home. Però voler esbrinar els designis del Creador seria encara un pretensió més gran.

Tanmateix res no podrà apagar l’eterna pregunta: per què, Déu meu, per què? Per què la tragèdia d’Haití? Se la feia Job, se la va fer Jesús a la creu i se la fa tot aquell que sofreix en la seva tribulació. El nostre enfrontament permetrà a Déu mostrar-se’ns tal com és: carregant-se el mal i combatent-lo. Així és com se’ns ha mostrat en Jesús.

«Va passar fent el bé i alliberant els homes del mal» ens podrà dir sant Pere. Com el Pare, no vol el mal i lluita contra ell amb totes les seves forces: si obrim l’evangeli, veurem que la meitat del temps la «perdia» amb els que sofrien: malats i marginats. El que més li dolia era el sofriment i trepitjament de la dignitat de les persones. I va lluitar contra el mal fins a la mort.

A la llum de la mort i la resurrecció de Jesús, el mal es converteix en el màxim misteri de l’amor i de la força salvadora de Déu. Davant la creu de Jesús veiem que el mal en aquest món és fins a cert punt inevitable: ell mateix en cau víctima. Però, en la resurrecció de Jesús, Déu demostra que pot i vol vèncer-lo definitivament.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Cap on va l’església a Gipuzkoa? 
L’evolució del ministeri sacerdotal. Per Valentí Fàbrega Escatllar
FELICITATS, BISBAT DE LLEIDA!. Per J.M. Totosaus
«Tant de bo tinguéssim la sort de compartir la seva fe». J.T.
Signes d’aquest temps: “«Campanes ja no tinc…»”.-“Quins bisbes nomenen!”.-“Més enllà de Munilla”.-“Gràcies, Xavier!”. -  “El català a l’Aragó”.-“El Papa parla català”.
Accent. Joan F. Mira va publicar un article a l’«Avui» (23.1.2009) amb el títol de L’agnòstic càlid. Partia de la catàstrofe d’Haití, de la pregunta sobre Déu i del comentari del bisbe Munilla i d’un bon home que confessava que Déu l’havia salvat de la mort, que ell s’ocuparia de tot i que en ell posava la seva esperança. Val la pena copiar-ne alguns paràgrafs.
com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Voldria situar-me en el «big bang» de Nadal: en aquell punt o moment on tot comença i encara no hi ha res estructurat: tot és nou i tot es va fent.

Per això és bo de posar-nos en la pell de tota aquella gent marginada i afligida de mals de tota mena que trobaren acolliment i guarició en una mena de profeta itinerant, que predicava i practicava la bondat i el bé per les contrades d’Israel.

Aquest home sovint aixeca el cap vers un Pare misteriós i silenciós, però present en totes les seves actuacions (passa nits pregant, mira al cel abans de curar, el busquen i el troben pregant). El bé que surt d’ell ve de més amunt. És més que un profeta i un guaridor: relliga l’amor a la humanitat i als homes individus a un amor més gran, a «l’amor més gran». De moment només és un flaix, abans de qualsevol teologia. Però tot fa pensar que aquest home, sense el seu Pare misteriós i els marginats i pecadors que acull i estima, potser no seria res: ells són la raó de la seva existència.

La relació tan explícita, quasi descarada, amb el Pare resulta dissonant per als homes observants i pietosos, i des del començament s’olora un desenllaç fatal. Ell no defuig la lluita i afirma la seva fidelitat desinteressada a aquell poble petit i a aquell Pare invisible i silenciós que només ell coneix de debò. És una fidelitat que comportarà la mort, amb l’escàndol de Pere i el reny corresponent de Jesús (Mc 8,33). Tot plegat, una situació que porta al petit esclat del diumenge de rams i a la decepció del divendres sant: ens hem quedat sense res nosaltres i ell.

Els seguidors assidus han anat apuntant en el seu interior tot el que veien i s’han convertit en deixebles de Jesús. També per a ells hi ha hagut la decepció, l’ensorrada, perquè la dependència il·lusionada s’havia fet total.

Però… enmig de la gran desbandada, quan per als més pròxims tot s’havia acabat, i amb Jesús encara agonitzant a la creu, el Pare silenciós es deixa sentir «urbi et orbi» per boca d’un estranger, el centurió romà: «És veritat, aquest home era fill de Déu» (Mc 15, 39). És cert que a la transfiguració Pere i els seus dos companys ja ho havien sentit i que Jesús els havia advertit del significat d’aquella visió; però calia que visquessin en carn pròpia, i proclamat precisament per un pagà, el misteri de mort i resurrecció que configura la vida dels creients. Després el més reticent i espontani de la colla farà la confessió que tots fem nostra: «Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20,28).

Ara els toca a ells de proclamar pel món el misteri de llum, de salvació i de glòria que és Jesús. I ens munten el pessebre que és una síntesi viva, plàstica i immutable, perquè és definitiva: la salvació està feta; és Nadal!

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Nadal de l’evangelista Joan. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Transmetre l’experiència de Déu. Per Joaquim Sanz i Balagué Moviment Cristià Comunitari de Manresa
UN LLIBRE EXCEPCIONAL. Per Josep M. Totosaus
Hans Küng: la fe, la vida i la mort. Per C.M.
Signes d’aquest temps: “El santcrist de l’escola”.-“El retorn a les arrels”.-“Joan Busquets i Prat”.-“Una campanya de l’ACAT”.
Accent. «GOSO adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant» Així comença la carta personal que adreçava al papa Benet XV el jesuïta egipto-libanès de ritu melquita Henri Boulard el 18 de juliol del 2007. A punt de complir 76 anys, rector del col·legi dels jesuïtes d’El Caire, podia presentar una llarga llista de càrrecs, serveis i contactes tant a Egipte com a Europa, sense excloure’n Roma, i una trentena d’obres publicades. La carta comença amb una sèrie de constatacions sobre la situació actual de l’Església catòlica, que dibuixen un panorama molt fosc.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Em va agradar com Joaquim Pla començava a FOC NOU el seu testimoni:
«El que em produeix una satisfacció més pregona és haver-me esforçat sempre per ser fidel al Concili Vaticà II». Vaig pensar que jo hauria pogut començar de la mateixa manera. Pertanyo a aquella generació que està convençuda que el procés operat pel Concili és irreversible i, per molt que diguin i que facin, no em faran desistir de les meves conviccions.

Considero en canvi que el gir operat per l’Església oficial en les últimes dècades respecte al Concili és una de les defeccions més greus, que no crec que hàgim dimensionat degudament. És possible que en l’eufòria postconciliar es cometessin alguns excessos. Però, que ara ens vulguin fer empassar que tot allò que nosaltres vam creure i viure va ser fruit d’una mala interpretació dels ensenyaments conciliars, i causa de tots els mals de l’Església actual? Que només gràcies a la seva correcta interpretació, recolzada per capellans novells i bisbes conservadors i servils, que retorna a pràctiques, postures i concepcions preconciliars, sortirem de la debacle? Potser és massa.

S’han carregat la comunió i la corresponsabilitat, els dos pilars de l’eclesiologia conciliar, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme.
No s’admeten els debats i discrepàncies intraeclesials, es coarta la llibertat d’opinió i d’expressió que, com escrivia Pius XII, és la salvaguarda de la bona salut d’un cos social i s’imposa el pensament únic i el catecisme únic.

D’una Església pobre i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla.

I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora, que havia proscrit tot llenguatge condemnatori, ham passat a una Església bel·ligerant, dominadora i repressiva.

Els capellans joves, és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els grans que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. A un atzucac del qual va intentar arrencar-nos el Concili Vaticà II. I crec que només un Concili Vaticà III que acabi la tasca just encetada fa prop de 50 anys, com diu Quim Pla seguint les petjades del Cardenal Martini, podrà desencallar- nos de l’actual marasme.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Per què Déu no ha impedit el mal? Per C.M.
El deixeble estimat. Per Valentí Fabrega Escatllar
¿Per què uns sí, ialtres no?. Per Florensi Besora
«Me’n vaig, si m’hi vol, amb el fill del fuster de Natzaret». Per Xavier Jounou i Bajo
Davant el nomenament del nou bisbe de Sant Sebastià.
Signes d’aquest temps: “Full de ruta episcopal”.-“I l’Esperit Sant?”.-“Rectificació”.-“Hi ha ateus i ateus”.
Accent. El sacerdot i psicoanalista francès Maurice Bellet va publicar fa uns anys un llibre sobre el futur del cristianisme, en què presenta quatre hipòtesis. Ara Pere Codina ens en proporciona un extens resum que ens permet de recordar-les.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Hem iniciat el temps d’Advent, durant el qual els cristians som cridats a renovar i reviure la nostra esperança. Una esperança en la germanor universal que abraçarà fins i tot l’anyell i el llop, que pasturaran plegats. I que no n’exclourà ni les serps —que el llibre del Gènesi en fa l’encarnació del temptador que aparta l’home i la dona dels camins de Jahvè Déu— fins al punt que les criatures jugaran tranquil·lament sobre el seu amagatall. Així ho canta poèticament el llibre d’Isaïes.
Però, ¿és possible continuar mantenint l’esperança, amb tants anys d’història al darrere i amb el coneixement dels problemes que arrosseguem de generació en generació. ¿Podem continuar sospirant per aquell dia en què les espases es tornaran relles i les llances falçs, en què cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra, en què ningú no farà el mal i el món sencer es comportarà amb justícia i bondat?
I tanmateix, aquest és el projecte de Déu sobre la humanitat. Un projecte que portem inscrit en el cor tots els homes i dones del món en forma d’aspiració que reneix a cada nova generació i que anima tants esforços generosos i desinteressats de servei als pobres d’aquí i d’arreu, de lluita contra les malalties, d’atenció als desfavorits… fins aquell dia en què Déu eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i ja no hi haurà més dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans hauran passat.
Perquè aquell dia arribarà. I som cridats a alçar el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats; alliberats definitivament. Ha parlat el Senyor.
Ha parlat i s’ha compromès. Per a Ell la paraula no és un moviment del’aire ni es redueix a l’expressió d’un bell desig. Fins al punt que la Paraula s’ha fet carn i ha plantat la seva tenda enmig de les nostres, s’ha emparentat amb tota la nissaga humana, ha compartit la nostra història i ha estat víctima dels nostres egoismes. I ens ha permès així de veure la seva glòria: la glòria de Déu, el Pare, que es reflecteix en l’home Jesús de Natzaret. L’esperança de l’Advent troba en el Nadal la seva fermança definitiva. Com trobarà en la Pasqua el seu ple acompliment.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

La crisi de l’Esglési. Per Jesús Huguet
La Immaculada Concepció. Per Valentí Fàbrega Escatllar
N’heu sentit a parlar?. Per Florenci Costa i Padró Publicat a «Regio7» de Manresa (12.11.2009)
Biologia, ètica i dret de l’embrió humà. Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Resposta desagraïda”.-“Una Església amable, corresponsable i humil”.-“El santcrist a les aules”.-“Panorama poc evangèlic»”.
Accent. El nostre col·laborador Pere Co-dina ens fa arribar la Pastoral de Quaresma de l’any 2008 de Mons. Piat, bisbe de la diòcesi de Port Louis, a l’Illa Maurici. Una illa africana, que havia viscut en un règim heretat de la cristiandat francesa, inscrit en les lleis pel codi de Napoleó i que a partir de 1968 va esdevenir un Estat laic. El bisbe hi aborda de cara la qüestió de la transmissió de la fe en un temps de ruptura social. I ho fa en un llarg escrit pastoral (10 pàgines de lletra petita) que podria ser traslladat perfectament a la Catalunya d’avui i que haurien fet bé de meditar els nostres responsables abans de tirar endavant un nou catecisme per a infants. Vet-ne ací l’índex: 1. El repte de la transmissió dels valors, avui. 2. El repte de la transmissió de la fe, avui. 3. Passar al «model iniciàtic». 4. Actituds que demana aquest model. 5. Creativitat en la transmissió dels valors. Ens limitem a transcriure’n uns pocs paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Roma acaba d’obrir les portes a 500.000 fidels, 30 bisbes i gairebé mil capellans anglicans, pertanyents al corrent tradicionalista de l’anglicanisme, que rebutja l’ordenació de les dones i dels homosexuals. Sembla que no se’ls demana cap canvi doctrinal, només l’acatament de l’autoritat del Papa. Els sacerdots podran continuar casats i els seus seminaristes podran casar-se sempre que vulguin.

No vull dir que sigui un negoci però sí que té les aparences d’una operació comercial. Hi voldria fer tres observacions.

Crec que Roma, més que no pas obrir les portes a la primera a aquesta colla d’anglicans descontents, els hauria hagut d’exhortar a mantenir-se fidels a la seva Església i continuar treballant per purificar-la i millorar-la des de dins. Al cap i a la fi, el seu descontentament es basava en una llei disciplinar.

Segonament, si bé les comprenc, les disposicions respecte del celibat augmenten la sensació de mercadeig. Almenys una cosa queda clara: la llei del celibat no deu ser pas tant, tant essencial, si, segons les conveniències, es pot estrènyer o eixamplar.

I finalment, si els capellans catòlics —anglicans o ortodoxos— porten amb tanta naturalitat el seu matrimoni i confessen que els fa tant de bé, i si els mateixos diaques casats que tenim entre nosaltres, no s’estan de dir i d’escriure que sense la dona so sabrien com fer-s’ho i que l’orde i el matrimoni son dos sagraments que es potencien mútuament, jo no comprenc per què no ens podem plantejar d’una vegada la conveniència del celibat opcional, més quan la llei del celibat obligatori es veu, en diversos aspectes i des de tots els àmbits, cada vegada més qüestionada.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Els nostres sants. Per Josep M. Totosaus
Jesús i el descans sabàtic. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Sobre les relacions Catalunya-València. Per (Joan Francesc Mira,«La Vanguardia», 31.10.2009, p.39)
En la mort d’un amic, el bisbe Joan, pastor i humanista. Per C.M.
El nunci Monteiro es reivindica.
Signes d’aquest temps: “L’evangeli sempre tan (in)oportú”.-“Una publicació que ens honora”.-“Amagarem la nostra cultura?”.-“Fòrum català «Teologia i Alliberament»”.
ACCENT. «Adista» ( n. 73, 4.7.2009, pgs. 7-8 ) informava d’una convenció celebrada a Roma el 20 de juny «Entre memòria i profecia: els reptes del Concili i els desafiaments d’avui» promoguda per diversos grups eclesials de base. Vet ací el resum d’algunes intervencions tal com les transmet la revista.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Els dies 14 i 15 del mes en curs tindrà lloc el VIè Congrés de «Cristianisme al Segle XXI» dedicat al tema que encapçala aquest escrit editorial. Els lectors van rebre’n l’anunci en el quadríptic que acompanyava el número 371, datat el 1r. de setembre.

Va ser a la «Declaració sobre la llibertat religiosa» del concili Vaticà II (7.12.1965) on l’l’Església catòlica va reconèixer «el dret de la persona i de les comunitats a la llibertat social i civil en matèria religiosa» (subtítol de la Declaració citada). Un dret del qual cap ciutadà n’havia de quedar exclòs, tant si era creient com si no ho era. Un dret que s’havia de convertir en un veritable dret civil tutelat per l’Estat (núm. 2). Un dret del qual eren titulars la totalitat dels ciutadans, que l’havien d’exercir dins els límits exigits per l’ordre públic i per la convivència pacífica, ordenada i justa entre ells (núms. 2 i 7).

La «llibertat de consciència i de cultes», el papa Gregori XVI (1831-1846) l’havia titllada d’«error pestilent» (Mirari vos, 1982, núm. 10), i Pius IX (1846-1878), de «llibertat de perdició» (Quanta cura, 1864, núm. 3). Eren desqualificacions basades en el criteri segons el qual en qüestions religioses i morals, l’Església catòlica tenia poders, rebuts del seu Fundador, sobre les persones, les nacions, els pobles i els seus governants; i, per tant, l’error en aquelles matèries no tenia dret  ni a circular ni a existir. Lleó XIII (1878-1903) va obrir una petita escletxa en aquella muralla de presumptes certeses: sense deixar de reafirmar els drets propis de «la religió vertadera», considerava legítim que els governants toleressin cultes d’altres religions «per tal d’aconseguir algun bé important, o d’evitar algun mal greu» (Immortale Dei, 1885, núm. 46; i Libertas, 1888, núm. 41 (Vg. Pius XII, Als juristes italians, 1953, núm. 8). Era la teoria del mal menor. El pas definitiu en aquest procés històric, que s’anticipà a la línia del Vaticà II en la qüestió que ens ocupa, el donà Joan XXIII a l’encíclica Pacem in terris (11.4.1963): «Les doctrines, un cop elaborades i definides, romanen sempre les mateixes; mentre que els moviments esmentats [econòmics, socials, culturals i polítics], actuant sobre situacions històriques incessantment en evolució, no poden no sofrir-ne els influxos i, per tant, no poden deixar de ser subjectes a canvis també profunds» (núm. 159; vg. núms. 146-160).

El dia 9 del proppassat mes d’octubre, l’Institut Borja de Bioètica va fer públic el document Consideracions sobre l’embrió humà. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han corregut a desqualificar-lo en una breu nota (19.10.2009). N’haurem de parlar oportunament. En aquest àmbit de problemes biològics, ètics i jurídics que afecten els inicis de la vida humana, caldria que, salvades les especificitats de cada qüestió, fos possible un recorregut paral·lel al que ha quedat sumàriament indicat en el cas de la llibertat religiosa.

Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Com l’herba. Per J.T.
«La vida dels humans dura com l’herba, la seva florida és com la dels camps….». Per Valentí Fàbrega Escatllar
«Però l’amor del Senyor pels seus fidelsés de sempre i dura sempre». Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un gran home i un gran bisbe. Per Manuel Pal Casanovas
El llenguatge verbal (i corporal?) de la nostra fe. Per Ramon Pujades
Signes d’aquest temps: “Camí vers el Catecumenat”.-“Per una pastoral de proximitat, creativa i de proposta”.-“Empanada de laïcitat”.-“Comunitats Cristianes Populars de València”.-“El «Nou d’octubre dels cristians valencians»”.
ACCENT. AMB el títol Impuestos indispuestos, «La Vanguardia» publicava el 26 d’octubre (p.24) un article de José I. González Faus, en el qual recordava alguns punts de les encícliques socials dels papes que no estaria malament que fossin escoltades avui i afegia unes paraules de comentari.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

L’autor del llibre La cruz y el martillo. Alfonso Carlos Comín y los cristianos comunistas (Barcelona 2009), Francisco Martínez Hoyos, ens el féu arribar en persona a «El Pregó». De cara a una eventual presentació, em vaig encarregar de fer-ne una lectura, perquè tenia coneixement de la seva tesi doctoral sobre la història de la JOC masculina i femenina a la diòcesi barcelonina en la dècada dels 1960, puix que vaig formar part del tribunal acadèmic que la va judicar a la Universitat de Barcelona l’any 1999. El meu criteri de no parlar-ne, per tal d’evitar contribuir a la seva difusió, va ser acceptat pels responsables de la revista. Però hi hem retornat i hem reconegut l’ambigüitat del silenci. Vet aquí, doncs, la meva crítica, fundada en raons que pertanyen a dos camps, el de la historiografia i el de l’ètica.

En aquella tesi doctoral, l’autor donava un tractament privilegiat a la narració de fets particulars i anecdòtics, i a la descripció de l’organització, de la ideologia i dels mètodes educatius de la JOC com si fossin realitats estàtiques, en perjudici de l’esforç per comprendre-les en el procés evolutiu que havien presentat a través dels anys, i en els dinamismes de fons, de durada mitjana i llarga, que s’hi manifestaven. Tot això, en aquell moment, li ho vaig comunicar oralment i per escrit. Al nou llibre de l’autor, les opinions sobre Comín, sol·licitades a una multitud de testimonis, presenten un caràcter també inevitablement fragmentari, perquè cada testimoni expressa la seva impressió personal, sense pretensió ni oportunitat de fer un judici global de la biografia de l’Alfons, i molt menys, de situar amb el degut rigor l’experiència de la seva relació amb ell en un període determinat de la seva evolució biogràfica. La suma i l’acumulació d’aquestes opinions, i la interpretació que l’autor en fa, empenyen el lector a sentir-se introduït en l’ambient de xafardeig característic de moltes reunions de tertulians.

Hi ha en joc, a més a més, l’ètica, la qual, d’aquests plantejaments, en surt atropellada. Sobre la vida de Comín en el pla individual i familiar, i sobre la seva conducta i les seves intencions com a ciutadà i com a creient, l’autor fa comentaris falsos i injuriosos, que voregen la calúmnia. Ho indico sense detallar-ho, després d’haver fet comprovacions. Els testimonis recollits porten a la llum no sols aspectes de la persona sobre la qual opinen, sinó també, en una bona part, l’estat d’ànim de l’opinant. Més encara. Posats en mans de l’autor, la interpretació que en fa reflecteix un sentit molt deficitari de l’estètica i de la moralitat. Només en posaré un exemple. La fotografia número 4, situada a les pàgines finals del llibre amb cinc altres retrats en blanc i negre, presenta el rostre de Comín mig de perfil, intensament ennegrit. A mi em fa l’efecte de veure-hi una expressió de tristesa o de sentir-se acorralat. El peu de la fotografia és una mostra de la tonalitat de tot el llibre. L’autor hi transcriu un text que, sense indicar amb precisió d’on l’ha tret, ni tampoc el sentit que hi volia donar l’opinant, diu: «Maurici Serrahima, en sus diarios, habló de la expresión casi feroz de Comín». Per portar l’aigua al seu molí, l’autor del llibre que comento cau en la vulgaritat i en la mesquinesa de camuflar-se darrere en Serrahima, una persona profundament respectuosa i delicada que no està en condicions de matisar o de rectificar, i, sense escrúpols, el manipula. El llibre, tot ell, put.

Tot sigui dit: l’estil literari de l’autor té ritme i agilitat. Llàstima que en faci ús en una causa que calia haver abordat amb recursos de magnanimitat, de rigor i de finor investigadora i interpretativa.

Casimir Marti

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Pere i Pau: dos sants inseparables. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Mossèn Modest Prats: homenatge merescut.
Els tretze poders del Vaticà (II). Per Xabier Pikaza
Signes d’aquest temps: “El van portar a vendre….!”.-“Uns altres llimbs?”.-“Un fòrum de capellans a Astúries”.-“A «rebuf» de l’article de Pere Codina”.-“Els regals i el Regal”.-“Ja tenim el triplet consolidat”.
ACCENT. «LES comissions i associacions de Justícia i Pau de les diòcesis de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Sant Feliu, Terrassa, Vic, Mallorca i Menorca, reunides en la trobada anual, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l’actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions». Així comença la «Declaració de Ciutadella», Per unes finances ètiques globals, datada el 17 de maig del 2009. N’oferim unes mostres.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

El dia 2 de juliol els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense feien públic un «Decret d’implantació del catecisme per a infants Jesús és el Senyor», signat a Tarragona el 19 de juny. Vegeu l’article de Pere Codina a les pàgines 4-5.

Copiem del document episcopal: «En conformitat amb el cànon 775,1 del Codi de Dret Canònic, i a la llum de les disposicions del Directori General per a la Catequesi, DECRETEM: 1. Que el Catecisme Jesús és el Senyor és el Catecisme per a la iniciació a la vida cristiana dels infants entre 6 i 11 anys a les Diòcesis amb seu a Catalunya (….) 3. Aquest Catecisme Jesús és el Senyor s’estableix de manera obligatòria a cadascuna de les Diòcesis amb seu a Catalunya». I acaba: «Confiem que els rectors de parròquia, els sacerdots, els religiosos, els catequistes i totes les famílies continuaran essent testimonis de la fe de l’Església amb tota dedicació i responsabilitat i utilitzaran de forma adequada aquest nou Catecisme, que és expressió de la sol·licitud de l’Església envers la transmissió de la fe a les noves generacions». Segueixen les signatures de cada un dels bisbes titulars i de l’auxiliar de Barcelona.

En la introducció que precedeix el Decret hi llegim: «Complint la nostra responsabilitat de Pastors del Poble de Déu d’exposar la fe catòlica, i seguint una llarga i rica tradició catequètica del nostre país, els Bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, agrupades en comunió eclesial en les Províncies Eclesiàstiques de Tarragona i de Barcelona, posem a les mans dels fidels de les nostres Diòcesis el nou Catecisme Jesús és el Senyor, que fou aprovat per l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal  espanyola el mes de novembre de 2006, i que obtingué la recognitio de la Santa Seu el 7 de juny de 2007».

Sobta la solemnitat d’aquest decret. Sobta que els bisbes apel·lin a la «llarga i rica tradició catequètica del nostre país» per presentar (imposant-lo) un text que duu com a subtítol «Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola». Sobta que s’hagi ignorat la conclusió n. 7 del Concili Provincial Tarraconense de 1995 que «fa seva la proposta primera del Congrés esmentat [el I Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes, 1992-1994], que demana la creació d’un projecte global de catequesi per a les diòcesis de Catalunya». Sobta que es qualifiqui de «nou» un Catecisme que és un refregit d’un de publicat l’any 1982… Sobten tantes coses! Al cap i a la fi sobta (?) la renúncia dels nostres bisbes a la pròpia personalitat i a la tradició catequètica de l’Església Catalana. N’haurem de continuar parlant.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Tecla d’Iconi: una santa sense aurèola. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Àrbitres internacionals. Per Esteve Pujol i Pons
«Jesús és el Senyor»: el text nou de catequesi. Per Pere Codina
Barcelona: Del Pla Pastoral I al Pla Pastoral II. Per Jaume Duch
Signes d’aquest temps: “Comunitats cristianes populars de València”.-“Les coses canvien”.-“L’abstenció catalana a les europees”.-“Des de Jerusalem”.-“Solsona: Fòrum Ondara, «Arran dels 75 anys del senyor Bisbe»”.-“Corpus: continuarem fent
els gegants?”.
ACCENT. El 21 de juny es complien 50 anys que el senyor Luis de Galinsoga, sortia aïrat de la parròquia de Sant Ildefons, de Barcelona, (encara a la Travessera de Gràcia) perquè a la missa, encara en llatí, s’havia predicat en català. Això va donar lloc a una protesta popular, amb cremes «vanguàrdies» incloses, que va acabar amb el canvi de director de «La Vanguardia». L’ACCENT se’n fa ressò recollint bona part del contingut d’un full clandestí del juliol del 1959, va tenir molta difusió.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es