Núm. 382 de 15 de febrer de 2010

Dos mesos i mig enrere ens preparàvem per celebrar el gran misteri de l’Encarnació del Fill de Déu. Ha passat Nadal i entrem a la Quaresma. Ara el misteri en què fitem la mirada és la passió mort i resurrecció del Senyor —d’aquell infant de Nadal, que per a això va néixer: «per a nosaltres els homes i per a la nostra salvació». No hi ha Redempció sense Encarnació. I no hi ha Encarnació sinó amb vista a la Redempció. Aquest és el pla de Déu des de tota l’eternitat, un pla d’amor: «Déu no va estalviar el seu propi Fill i el va lliurar per tots nosaltres». I per a això havia de fer-se un de nosaltres.

Durant l’Advent, Joan Baptista ens cridava a reconèixer els pecats i a convertir-nos. I en el rengle d’aquells que l’escoltaven i es feien batejar, s’hi va posar també Jesús de Natzaret, solidari de nosaltres, pecadors, ell que no havia conegut el pecat. Després va ser Jesús mateix qui ens cridava a la conversió. Ara és l’Església qui ens recorda que aquesta conversió mai no ha acabat, que no ens hem acabat de girar de la part de Déu, que l’Evangeli —la Bona Nova— ens demana sempre una mica més. Tornem-hi, doncs. O continuem.

La celebració de Nadal té tota l’alegria que envolta sempre un naixement. Tanmateix, en els evangelis de la infància de Jesús hi plana ja l’ombra de la creu: Herodes vol matar l’infant i no ho aconsegueix; però mata uns infants de Betlem i els seus rodals; Josep, Maria i Jesús han de fugir cap a Egipte; Simeó anuncia que aquell infant serà signe de contradicció i diu a Maria que una espasa li traspassarà l’ànima. Sempre Nadal i Pasqua, de Nadal a Pasqua. Però el Divendres Sant no és el desembocament de la Quaresma, sinó que ho és la nit pasqual i la llarga sèrie de set setmanes que culminen per Pentecostés: ara l’Esperit ja és el gran protagonista, perquè Jesús ha estat glorificat.

Dimecres de Cendra l’Església sencera es posa al rengle dels pecadors i escolta les paraules rituals: «Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli». Convertir-nos de cor i creure en l’Evangeli és el camí que mena al triomf definitiu de la Pasqua, passant està clar, pel Divendres Sant. Cara i creu del mateix misteri tant o més difícil d’entendre que el misteri de Nadal: l’Encarnació del Fill de Déu, esdevingut Fill de l’home: Fill de l’Home sofrent i triomfant.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

«Ágora»: tot resulta molt simplista i superficial. Per Sadurní Tudela
El cisma anglicà. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una llarga amistat. Per Frederic Bayer
El plet Lleida - Barbastre. Per J.T.
La Nota de Premsa del Bisbat de Lleida. Per Josep Casanova Domènech
Signes d’aquest temps: “El full de ruta arriba també a Brussel·les” .- “Les finances del Vaticà” .- “De desafecció a desafecció” .- “Adéu a la primera Síndic de Barcelona”.
Accent. El pare Bernabé Dalmau, de Montserrat, publicava a «El Periódico» (8.1.2010) un article titulat: «Arrels cristianes, una carta vigent». Recordava que el 27 de desembre d’enguany se n’acompleixen vint-i-cinc d’aquell document col·lectiu, «l’únic text episcopal que, en aquests anys de democràcia, ha deixat petjada en la memòria de la nostra Església». N’extraiem alguns paràgrafs.
com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 381 d’1 de febrer de 2010

Aquesta és la pregunta que jo, i segurament també vosaltres, ens hem sentit més vegades aquests dies. Per què Déu no ha impedit la tragèdia? Abans, els creients ens pensàvem tenir resposta. Però ara sabem que no en tenim. Per això el millor que podem fer és callar respectuosament.

Per què Déu, que diem que és Pare, no evita el mal? Se sol respondre que Déu ha deixat aquest món, un món imperfecte i en evolució, a les mans de l’home. Com ja fa temps que va escriure D. Bonhoeffer, en l’aspecte utilitari hem d’aprendre a viure com a adults responsables, «com si Déu no hi fos». Déu es limita a influir en aquest món per l’únic punt que pot ser mogut sense ser violentat: la llibertat de l’home, movent, encoratjant, potenciant la llibertat i la responsabilitat de les persones. De manera que creiem que la resposta a la pregunta del títol és aquesta: En el gran moviment de solidaritat i en aquells que treballaven a Haití per salvar i confortar les víctimes, recollir tantes vides malmeses, i que amb el seu comportament ens invitaven a tots a fer-nos responsables i a lluitar contra el mal del món, Déu hi era present, tocat pel sofriment dels seus fills i treballant per assuaujar-lo.

En tot cas, la gran pregunta seria: per què Déu va fer un món així, amb tant de sofriment, un món en què fossin possibles catàstrofes com la d’Haití? La fe només ens assegura que Déu ho ha fet tot per amor i que no vol de cap manera el sofriment de l’home. Però voler esbrinar els designis del Creador seria encara un pretensió més gran.

Tanmateix res no podrà apagar l’eterna pregunta: per què, Déu meu, per què? Per què la tragèdia d’Haití? Se la feia Job, se la va fer Jesús a la creu i se la fa tot aquell que sofreix en la seva tribulació. El nostre enfrontament permetrà a Déu mostrar-se’ns tal com és: carregant-se el mal i combatent-lo. Així és com se’ns ha mostrat en Jesús.

«Va passar fent el bé i alliberant els homes del mal» ens podrà dir sant Pere. Com el Pare, no vol el mal i lluita contra ell amb totes les seves forces: si obrim l’evangeli, veurem que la meitat del temps la «perdia» amb els que sofrien: malats i marginats. El que més li dolia era el sofriment i trepitjament de la dignitat de les persones. I va lluitar contra el mal fins a la mort.

A la llum de la mort i la resurrecció de Jesús, el mal es converteix en el màxim misteri de l’amor i de la força salvadora de Déu. Davant la creu de Jesús veiem que el mal en aquest món és fins a cert punt inevitable: ell mateix en cau víctima. Però, en la resurrecció de Jesús, Déu demostra que pot i vol vèncer-lo definitivament.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Cap on va l’església a Gipuzkoa? 
L’evolució del ministeri sacerdotal. Per Valentí Fàbrega Escatllar
FELICITATS, BISBAT DE LLEIDA!. Per J.M. Totosaus
«Tant de bo tinguéssim la sort de compartir la seva fe». J.T.
Signes d’aquest temps: “«Campanes ja no tinc…»”.-“Quins bisbes nomenen!”.-“Més enllà de Munilla”.-“Gràcies, Xavier!”. -  “El català a l’Aragó”.-“El Papa parla català”.
Accent. Joan F. Mira va publicar un article a l’«Avui» (23.1.2009) amb el títol de L’agnòstic càlid. Partia de la catàstrofe d’Haití, de la pregunta sobre Déu i del comentari del bisbe Munilla i d’un bon home que confessava que Déu l’havia salvat de la mort, que ell s’ocuparia de tot i que en ell posava la seva esperança. Val la pena copiar-ne alguns paràgrafs.
com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 378 de 15 de desembre de 2009

Voldria situar-me en el «big bang» de Nadal: en aquell punt o moment on tot comença i encara no hi ha res estructurat: tot és nou i tot es va fent.

Per això és bo de posar-nos en la pell de tota aquella gent marginada i afligida de mals de tota mena que trobaren acolliment i guarició en una mena de profeta itinerant, que predicava i practicava la bondat i el bé per les contrades d’Israel.

Aquest home sovint aixeca el cap vers un Pare misteriós i silenciós, però present en totes les seves actuacions (passa nits pregant, mira al cel abans de curar, el busquen i el troben pregant). El bé que surt d’ell ve de més amunt. És més que un profeta i un guaridor: relliga l’amor a la humanitat i als homes individus a un amor més gran, a «l’amor més gran». De moment només és un flaix, abans de qualsevol teologia. Però tot fa pensar que aquest home, sense el seu Pare misteriós i els marginats i pecadors que acull i estima, potser no seria res: ells són la raó de la seva existència.

La relació tan explícita, quasi descarada, amb el Pare resulta dissonant per als homes observants i pietosos, i des del començament s’olora un desenllaç fatal. Ell no defuig la lluita i afirma la seva fidelitat desinteressada a aquell poble petit i a aquell Pare invisible i silenciós que només ell coneix de debò. És una fidelitat que comportarà la mort, amb l’escàndol de Pere i el reny corresponent de Jesús (Mc 8,33). Tot plegat, una situació que porta al petit esclat del diumenge de rams i a la decepció del divendres sant: ens hem quedat sense res nosaltres i ell.

Els seguidors assidus han anat apuntant en el seu interior tot el que veien i s’han convertit en deixebles de Jesús. També per a ells hi ha hagut la decepció, l’ensorrada, perquè la dependència il·lusionada s’havia fet total.

Però… enmig de la gran desbandada, quan per als més pròxims tot s’havia acabat, i amb Jesús encara agonitzant a la creu, el Pare silenciós es deixa sentir «urbi et orbi» per boca d’un estranger, el centurió romà: «És veritat, aquest home era fill de Déu» (Mc 15, 39). És cert que a la transfiguració Pere i els seus dos companys ja ho havien sentit i que Jesús els havia advertit del significat d’aquella visió; però calia que visquessin en carn pròpia, i proclamat precisament per un pagà, el misteri de mort i resurrecció que configura la vida dels creients. Després el més reticent i espontani de la colla farà la confessió que tots fem nostra: «Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20,28).

Ara els toca a ells de proclamar pel món el misteri de llum, de salvació i de glòria que és Jesús. I ens munten el pessebre que és una síntesi viva, plàstica i immutable, perquè és definitiva: la salvació està feta; és Nadal!

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Nadal de l’evangelista Joan. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Transmetre l’experiència de Déu. Per Joaquim Sanz i Balagué Moviment Cristià Comunitari de Manresa
UN LLIBRE EXCEPCIONAL. Per Josep M. Totosaus
Hans Küng: la fe, la vida i la mort. Per C.M.
Signes d’aquest temps: “El santcrist de l’escola”.-“El retorn a les arrels”.-“Joan Busquets i Prat”.-“Una campanya de l’ACAT”.
Accent. «GOSO adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant» Així comença la carta personal que adreçava al papa Benet XV el jesuïta egipto-libanès de ritu melquita Henri Boulard el 18 de juliol del 2007. A punt de complir 76 anys, rector del col·legi dels jesuïtes d’El Caire, podia presentar una llarga llista de càrrecs, serveis i contactes tant a Egipte com a Europa, sense excloure’n Roma, i una trentena d’obres publicades. La carta comença amb una sèrie de constatacions sobre la situació actual de l’Església catòlica, que dibuixen un panorama molt fosc.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 379 i 380 d’1 i 15 de gener de 2010

Em va agradar com Joaquim Pla començava a FOC NOU el seu testimoni:
«El que em produeix una satisfacció més pregona és haver-me esforçat sempre per ser fidel al Concili Vaticà II». Vaig pensar que jo hauria pogut començar de la mateixa manera. Pertanyo a aquella generació que està convençuda que el procés operat pel Concili és irreversible i, per molt que diguin i que facin, no em faran desistir de les meves conviccions.

Considero en canvi que el gir operat per l’Església oficial en les últimes dècades respecte al Concili és una de les defeccions més greus, que no crec que hàgim dimensionat degudament. És possible que en l’eufòria postconciliar es cometessin alguns excessos. Però, que ara ens vulguin fer empassar que tot allò que nosaltres vam creure i viure va ser fruit d’una mala interpretació dels ensenyaments conciliars, i causa de tots els mals de l’Església actual? Que només gràcies a la seva correcta interpretació, recolzada per capellans novells i bisbes conservadors i servils, que retorna a pràctiques, postures i concepcions preconciliars, sortirem de la debacle? Potser és massa.

S’han carregat la comunió i la corresponsabilitat, els dos pilars de l’eclesiologia conciliar, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme.
No s’admeten els debats i discrepàncies intraeclesials, es coarta la llibertat d’opinió i d’expressió que, com escrivia Pius XII, és la salvaguarda de la bona salut d’un cos social i s’imposa el pensament únic i el catecisme únic.

D’una Església pobre i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla.

I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora, que havia proscrit tot llenguatge condemnatori, ham passat a una Església bel·ligerant, dominadora i repressiva.

Els capellans joves, és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els grans que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. A un atzucac del qual va intentar arrencar-nos el Concili Vaticà II. I crec que només un Concili Vaticà III que acabi la tasca just encetada fa prop de 50 anys, com diu Quim Pla seguint les petjades del Cardenal Martini, podrà desencallar- nos de l’actual marasme.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Per què Déu no ha impedit el mal? Per C.M.
El deixeble estimat. Per Valentí Fabrega Escatllar
¿Per què uns sí, ialtres no?. Per Florensi Besora
«Me’n vaig, si m’hi vol, amb el fill del fuster de Natzaret». Per Xavier Jounou i Bajo
Davant el nomenament del nou bisbe de Sant Sebastià.
Signes d’aquest temps: “Full de ruta episcopal”.-“I l’Esperit Sant?”.-“Rectificació”.-“Hi ha ateus i ateus”.
Accent. El sacerdot i psicoanalista francès Maurice Bellet va publicar fa uns anys un llibre sobre el futur del cristianisme, en què presenta quatre hipòtesis. Ara Pere Codina ens en proporciona un extens resum que ens permet de recordar-les.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es