Núm. 365 d’1 de juny de 2009

Enguany fa 80 anys que, amb els Pactes del Laterà, el dictador Mussolini atorgava, a canvi de favors i contraprestacions mútues, el reconeixement d’Estat al petit territori (és l’Estat més petit del món) del Vaticà.

Sempre he cregut que a l’Església ens va fer un mal favor. La raó que es va donar és que així se la reconeixia com entitat de dret públic que podia tractar de tu a tu amb els Estats i se li garantia la independència. Però jo diria que l’efecte ha estat ben diferent: amb aquell reconeixement la Santa Seu tornava a entrar en el joc dels estats i es creava múltiples dependències. El fet que el Papa sigui cap d’Estat pot explicar que es vegi pràcticament obligat a posar-se sempre al costat dels poderosos. Per assegurar la seva independència li bastava i sobrava una simple exempció. Més que no pas en la desvinculació jurídica, la veritable independència de l’Església rau en aquella llibertat que inspirava a Jesús la seva experiència filial. Jesús no va buscar mai aliances amb els poders temporals, al contrari, els va criticar diverses vegades.

Diu que els símbols són molt importants. Per la meva part, estic convençut que l’Estat del Vaticà i l’esquadró de nuncis que com a ambaixadors el representen són un dels factors que desfiguren més el rostre evangèlic de l’Església. A part que condicionen la figura del Papa i el govern dels bisbes, ¿com es lliga tot plegat amb la severa advertència del Mestre: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau, com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mateu 20, 25-28)?

Ara més que mai necessitaríem una Església humil, igualitària i fraternal, sense prepotències ni poders, amb una actitud de diàleg i servei amb tothom. És que no ho va dir prou clar Jesús? «Però vosaltres no us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel: ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. El més important d’entre vosaltres, que es faci el vostre servidor» (Mateu 23, 8-11)

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Crist predica a l’infern. Per Valentí Fàbrega Escatllar
La llei de  l’avortament. Per Jesús Huguet
Els tretze poders del Vaticà (I). Per Xabier Pikaza
Signes d’aquest temps: “ Barbastre-Lleida: continua el serial”.-“Analfabetisme religiós”.-“Vuits, nous i cartes que no lliguen”.-“L’avortament: moral i política”.
ACCENT. A la reunió del Consell Presbiteral de Barcelona del dia 21 de maig va ser llegida una Comunicació, presentada per un grup de membres del Consell, que copiem tot seguit com a informació per als nostres lectors.
Des de fa temps, corre pels mitjans moderns de comunicació un producte, «Germinans Germinabit», que es dedica de manera continuada i sistemàtica a denigrar, insultar i calumniar diversos membres del presbiteri de Barcelona, començant pel mateix senyor Cardenal. No té escrúpols a mentir, exagerar, i dóna una imatge distorsionada i negativa del col·lectiu presbiteral. Això es fa des d’una pretesa possessió plena de la veritat i, amb la pretensió d’una total puresa i fidelitat a l’Església, s’erigeix —o s’erigeixen— en jutge indiscutible de tothom qui no pensi com ell (o ells).
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es