Núm. 364 de 15 de maig de 2009

«Després d’una rebuda amb salves de canó i desfilada militar, Benet XVI va pronunciar un discurs en una carpa al mateix aeroport: “He vingut a Jordània com a pelegrí per venerar els llocs sants que han jugat un paper important en alguns dels esdeveniments de la història bíblica”, va anunciar».

Aquest paràgraf que copio de l’article del diari «Avui» (9.5.2009, p. 7), sobre l’arribada del papa a Amman, capital de Jordània, m’ha deixat somniós. El primer que se m’ha acudit ha estat pensar: Potser no es van explicar prou bé, doncs, els senyors del Vaticà que van preparar el viatge del papa; o potser és que els amfitrions no ho van entendre, que rebin un pelegrí amb salves de canó i desfilada militar.

Però no. Aquest paràgraf ?que és de suposar que ha estat redactat sense segones intencions, com una simple descripció d’allò que va esdevenir-se? posa de manifest l’ambigüitat dels grans viatges papals amb la seva parafernàlia. O, per dir-ho d’una altra manera, la diferència que hi ha entre el sentit que tenen per al qui els fa i per als altres.

Ja és prou coneguda la sentència que diu «el mitjà és el missatge». És a dir, que el mitjà a través del qual ens arriba un missatge no és un simple element exterior, sinó que fa cos amb el missatge que ha de transmetre fins al punt que ell es converteix en el missatge que arriba als receptors. En el cas que ens ocupa, el missatge que el papa vol donar, la imatge que vol oferir, és el d’un pelegrí que visita uns llocs sants. El mitjà a través del qual arriba aquest missatge és un viatge oficial amb la parafernàlia de costum. Però, ¿són aquesta mena de viatges el mitjà adequat per fer arribar el missatge que el papa vol donar, la imatge que vol oferir? Els solemnes viatges papals, ¿transmeten correctament el missatge que pretén donar el papa, la imatge que vol oferir? ¿O bé amb tota la seva prosopopeia, hi interfereixen de tal manera que missatge i imatge arriben deformats als receptors?

És fàcil carregar els neulers als periodistes, als polítics, als governs, que en fan una lectura interessada i esbiaixada… No seria però sobrer preguntar-se, si la condició actual del papa, cap d’Estat, i tot l’embalum dels seus desplaçaments internacionals no és una font insuperable d’ambigüitats. En definitiva, doncs, ¿no caldria revisar el mitjà perquè estigui de debò al servei del missatge? Una altra mena de viatges, si us plau!

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Sobreviure al País Valencià. Per Emili Marín
Raimon torna a casa.
Les emissions de TV3. Per Josep M. Totosaus
Amb el bastó a la mà. Per Valení Fàbrega Escatllar
Tornen les primeres comunions. PerPere Codina
Signes d’aquest temps: “Eclesiàstic o eclesial?”.-“La inspiradora de la pel·lícula «Camino»”.-“Notícies de Girona”.
ACCENT. Als darrers números de la revista «L’Agulla», Josep Lligadas ha publicat una sèrie de quatre articles titulats «L’Eucaristia, tot un repte». Oferim als nostres lectors alguns paràgrafs del darrer (n. 64, abril 2009), en què es refereix a les nostres eucaristies dominicals.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 363 d’1 de maig de 2009

La publicació a les pgs. 4-5 de les respostes de Juan Masiá en una entrevista publicada recentment, convida a reflexionar sobre el debat que ha provocat el projecte d’una nova llei sobre la despenalització de l’avortament, per tal de defugir falsos plantejaments i distingir àmbits i nivells de competència.

La cosa és clara: en la reforma la llei no es tracta pas d’emetre un judici moral sobre l’avortament com a tal, sinó, simplement, de decidir en quins casos la seva pràctica no serà penalitzada a l’Estat espanyol. Masiá ho expressa amb claredat: «Els bisbes  continuen entestats a creure que l’avortament és un problema catòlic que ha de ser tractat catòlicament: la vella idea que allò que és pecat és també delicte i ha de ser castigat com a tal per les lleis». Masiá pensa, en canvi que «Com a ciutadans, els bisbes tenen dret a expressar la seva opinió; com a creients, tenen dret a proposar els seus valors. Però no han d’interferir en el procés legislatiu (….) ni han d’imposar al parlamentari catòlic una disciplina de vot».

En tot el debat hi ha una qüestió subjacent: quan comença una vida humana individual. Masiá diu el seu parer, que és compartit per nombrosos científics, entre els quals molts catòlics. «Però —afegeix tot seguit— no s’ha de barrejar aquesta qüestió amb la de la legislació. La pregunta no és si ha començat o no una vida humana, sinó en quins casos i amb quines condicions de seguretat jurídica es pot interrompre el procés d’una vida naixent (en camí cap al naixement) sense fer violència al respecte degut tant al fetus com a la gestant. És lamentable que no es pugui debatre serenament sobre aquestes qüestions». En canvi, continua, «tinc molta confiança que hi ha força parlamentaris, tant en el partit del govern com en l’oposició, i tant d’una confessionalitat com d’una altra, o de cap, que coincideixen en el sentit comú, en responsabilitat en qüestions d’Estat, en fer compatible la defensa de la vida amb la despenalització i la seguretat jurídica de mares i de professionals de la sanitat».

I Masiá conclou que els bisbes espanyols: «tenen pendent l’assignatura sobre les relacions correctes entre esglésies i Estats. No aproven l’examen sobre el decret conciliar sobre la llibertat religiosa (….) és elemental entendre bé les relacions entre ètica i dret en una societat plural. Es pot estar —com hi estem moltes persones— en favor de la vida, oposar-se a l’avortament injust i defensar els drets humans, però, al mateix temps estar també a favor de no penalitzar determinats comportaments que un no voldria adoptar i que considera èticament qüestionables».

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

El nou arquebisbe de València. Per Josep A. Comes
Sant Felip: diaca i evangelitzador. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Coses que no m’haurien passat mai pel cap. Per Jesús Huguet
Juan Masiá: la jerarquia, avui, hauria d’aprendre a escoltar.
DAVANT LA CRISI ECLESIAL.
Signes d’aquest temps: “Religió i civilització”.-“La misericòrdia de l’Església”.-“Moviments i grups cristians davant el primer de maig”.-“Crida mundial a favor de la infància”.
Accent. EL dia de sant Jordi, el diari «Avui» publicava un article de Francesc Torralba que duia el títol Memòria sense rancor, que fa de bon llegir i convida a la reflexió serena de tots, siguin del color que siguin, per progressar pels camins de la convivència i la pau.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 362 de 15 d’abril de 2009

En la festa de Pasqua els cristians celebrem la mort i resurrecció de Jesús. És el símbol o sagrament central de la nostra fe. A alguns els pot semblar que la paraula símbol evoca irrealitat. No és així. El símbol és l’expressió adequada per a designar aquelles realitats més fondes que no poden ser captades pels cinc sentits ni amb alguns raonaments afegits.

Parlant de Déu, no tenim altra possibilitat d’expressió que la simbòlica. A Déu no hi podem accedir pel coneixement directe, sinó per la mediació. L’Escriptura és un bon exemple de la utilització abundosa del món simbòlic per a referir-se a Déu, que anomena roca, aigua, foc, vent, àliga, mare, etc., en una abundosa utilització de metàfores que orienten cap a un objectiu. Cal saber acostumar-se a aquest llenguatge i, com diu el proverbi xinès, mirar la lluna i no el dit del savi, quan el dit del savi assenyala la lluna.  El símbol mobilitza el món del raonament (és raonable pensar que hi ha Déu i formes d’accedir-hi que superen l’anàlisi purament racional), el món emocional (com en les millors relacions humanes, Déu reclama una mobilització amorosa), i el món ètic (només la conducta vinculant i responsable –encara que feble– segella la relació). Sovint el llenguatge discursiu s’allunya del símbol, amb la il·lusió que una bona argumentació dominarà allò que el símbol indica, però sovint s’acaba experimentant la limitació d’aquest propòsit. El símbol continua essent més viu. Les paràboles evangèliques proclamades tal com sonen són més vives que la millor teologia.

En Jesús els cristians hi veiem el símbol vivent i revelador del Déu que no veiem (Joan 1,18). Jesús mort i ressuscitat mobilitza tot el nostre món intern: és raonable pensar que, si hi ha formes d’accedir a Déu, les propostes de Jesús en són un exemple paradoxalment revelador; és emocionalment madurador comprendre que estimar Déu i estimar els altres confirma una mateixa dinàmica de convenciment i plenitud interior i és el resum de tota llei; és èticament del tot fiable acceptar que el lliurament amorós incondicional reuneix les millors propostes ètiques de qualsevol tradició cultural i espiritual humana.

En la mort i resurrecció de Jesús hi veiem una icona, un símbol, una imatge, un model, una revelació d’aquell Misteri en el qual tots vivim i que molts anomenem Déu, i d’aquella convicció que anima els creients a considerar que a aquest Déu s’hi pot accedir per a renéixer a nova vida seguint Jesús de Natzaret en el seu realisme sofrent i el seu anunci joiós.

Per als cristians morir i ressuscitar és una feina de cada instant que s’estén a tot el viure. Podem felicitar-nos tots per poder viure i reviure en Crist. Bona Pasqua!

Ramon M. Nogués

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Un missatge pasqual poc conegut: Mateu 27,51-53. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Benet XVI: reflexions sobre un debat. Per Casimir Martí
Un assumpte candent i relliscós.
Malé i Xandri, capellans a pagès. Per Francesc Balcells i Llobera
L’«escàndol» papal. Per Jesús Huguet
La cartilla que el papa va llegir  als bisbes d’Àfrica. Per Pere Codina
Signes d’aquest temps: “Nou bisbe auxiliar a Barcelona”.-“El martiri dels temples”.-“Avila: primeres comunions”.-“Continua la saga de l’art de la Franja”.
Accent. EL número 396 de «Documents d’Església» (15.3.2009, pgs. 186-192) publica un ampli dossier sobre l’aixecament de l’excomunió als bisbes lefebvrians (entre ells a Williamson, que nega l’Holocaust dels jueus) que ha fet enraonar tant.  Enclou un excel·lent article de Sandro Magister, reconegut vaticanòleg, que es titula: «Un doble desastre al Vaticà: de govern i de comunicació». Una vegada presa la decisió pel Papa, diu, la notificació pública del Decret hauria d’haver estat convenientment emmarcada, explicant-ne la intenció i l’abast. I continua i acaba com reproduïm tot seguit. —J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 361 d’1 d’abril de 2009

Aquest número arribarà als nostres lectors en plena Setmana Santa, en la qual celebrem els grans esdeveniments fundacionals de la nostra fe: la mort i la resurrecció del Senyor Jesús: Aquest Jesús [que vosaltres havíeu mort], Déu l’ha ressuscitat: tots nosaltres en som testimonis (Fets 2,32). El nostre col·laborador habitual Valentí Fàbrega ens invita a deturar-nos en la Mare de Déu dels Dolors, la mare dolorosa, «un dels títols que la fe cristiana ha atorgat a la mare de Jesús que millor correspon a la seva biografia» si ens deixem guiar pels evangelis.

Però hi trobareu també moltes altres coses. L’evocació del pare Carles Mascaró, escolapi, que ens va deixar el febrer passat. Allò que va dir el Papa Benet XVI a l’avió que el duia al Camerun responent a la pregunta d’uns periodistes sobre el sida i els preservatius i que ha donat lloc a tants comentaris, la majoria d’ells basats en unes paraules tretes de context i, fins i tot tergiversades. Val la pena llegir-les en la seva integritat. Per la seva banda, Lluís Mallart, un sarrianenc, antropòleg africanista, professor durant anys a París, crida l’atenció sobre el que va dir el Papa sobre les creences en la bruixeria i els esperits, «aspectes essencials del pensament africà». Joan Llopis ens parla del «fons comú de totes religions» pel que fa a la dimensió ètica, arran de l’exposició «Religions del món, pau universal, ètica global» a la Llibreria Claret, de Barcelona, en la qual va participar Hans Küng. I Jesús Huguet ens parla de «Karl Rahner i l’experiència de la gràcia», enguany que s’escau el vint-i-cinquè aniversari del gran teòleg alemany, quan comprovem quina raó no tenia quan afirmava que «El cristià del segle XXI, o serà místic, o no serà». També podreu llegir als «Signes dels Temps» i a l’«Accent» unes reflexions ben assenyades sobre l’avortament, que ens inviten a superar bandositats i a encarar el debat que s’ha obert en la nostra societat amb la serietat que demana una qüestió de tant gruix humà. I no us perdéssiu els despropòsits del bisbe d’Osca i del cardenal Garcia Gasco, ara ja arquebisbe emèrit de València, entre altres notícies i comentaris.

Retornem a l’inici. ¿Com celebrarem el Tridu pasqual? Pasqua jove, Pasqua familiar, Setmana Santa a la Ciutat? Hi trobareu algunes possibilitats a la pàgina 7. Sigui com sigui, us desitgem unes bones celebracions pasquals.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Stabat mater dolorosa. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Ens ha deixat un home d’Església. Per Andreu Trilla i Llobera
Karl Rahner i l’experiència de la gràcia. Per Jesús Huguet
El fons comú de les religions. Per Joan Llopis
Garcia Gasco i Sant Vicent Màrtir. Per Francesc de P. Burguera
El viatge dels despropòsits. Per Lluís Mallart Guimerà
EL PAPA I EL PROBLEMA DE LA SIDA.  («ABC», 19.3.2009)
Signes d’aquest temps: “Que no segrestin el debat”.-“El Pla de Bolonya i el català”.-“Incorregibles”.-“La gran oportunitat perduda ?”.-“Un bisbe que vol recórrer a la Guàrdia Civil”.
Accent.TRANSCRIVIM en aquesta secció alguns paràgrafs de l’article «Avortament: hipocresia i lleugeresa» que va publicar a «La Vanguardia» (16.3,2009, p. 16) l’escriptor i articulista Antoni Puigverd.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es