Núm. 360 de 15 de març de 2009

Ens anem acostant al cim de l’any litúrgic. Un any més, serem cridats a renovar el nostre pas de les tenebres a la llum per la incorporació a la mort i la resurrecció del Senyor. I a reafirmar la nostra fe en resposta a una triple pregunta. La creu és el nostre senyal i la nostra fe és trinitària: per això ens senyem «en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant».

Creure només té Déu per objecte; per als cristians, el Deu trinitari. I no és un simple creure que, sinó un molt més ple i compromès creure en: em lliuro, em confio, em refio sense escletxes i totalment, per la vida i per la mort. ¿I qui, sinó el Misteri íntim i transcendent, que se’ns ha revelat en Jesús de Natzaret com a Pare, Fill i Esperit Sant, pot ser objecte d’una donació i una confiança tan plenes? És el que expressarem solemnement la vetlla pasqual amb un triple «Hi crec!», en resposta a la triple pregunta del president de la celebració.

En cada pregunta s’expressa succintament allò que atribuïm  particularment a cada una de les persones divines: el Pare, «creador del cel i de la terra»; el Fill seu i Senyor nostre Jesucrist, «que nasqué de Maria verge, patí i fou sepultat, ressuscità d’entre els morts i està assegut a la dreta del Pare; l’Esperit Sant… I aquí falla la regularitat gramatical, com si els membres que segueixen («la santa Església catòlica, la comunió dels sants, la remissió dels pecats, la resurrecció dels morts i la vida perdurable») fossin també, cada un per seu compte, destinataris del nostre acte de fe. En el credo anomenat niceno-constantinopolità (el credo de la missa) la formulació queda encara més ambigua: «Crec en l’Esperit Sant (….) I en una sola Església (….) Professo que hi ha un sol baptisme (….) I espero la resurrecció dels morts i la vida de la glòria».

Però si la nostra fe és trinitària, la nostra professió de fe té tres membres i només tres: Crec en el Pare i en el Fill i en l’Esperit Sant. I aquest darrer, ho vam aprendre fa molts anys del pare Congar, l’hem de llegir així: «Crec en l’Esperit Sant, present i actuant en la Santa Església Catòlica (en el sentit originari), en la qual tenim la comunió dels sants i el perdó dels pecats pel Baptisme; i que desplegarà la seva força victoriosa (com en Jesús de Natzaret al qual hem estat incorporats) fins a la resurrecció i la vida plena en Déu». Aquesta presència i aquesta acció de l’Esperit en l’Església que confessem en el Credo és personal i comunitària. I, naturalment, no exclou la seva presència i la seva acció més enllà dels seus límits, en el món sencer, com diu el cant d’entrada de la festa de Pentecostés: «L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra». Perquè «l’Esperit bufa on vol».

 Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Els dos fills pròdigs. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una esquerda a la llosa. Per Francesc Balcells i Llobera
El pare Batllori, historiador de la cultura. Per Josep M. Benítez i Riera, s.j.
Darwin, creacionisme i creació. Per Ramon M Nogués
Signes d’aquest temps: “Tornen les Primeres Comunions”.-“Pensant en el dia del Seminari”.-“La COPE i els Mitjans de Comunicació Social”.-“Per a joves: de Montserrat a Manresa”.-“La recepció de Darwin a Catalunya”.
Accent. El numero 351 del suplement «Cultura/» de «La Vanguardia», corresponent a l’11 de març conté un parell d’articles de Jordi Pigem i Àlex Rovira Celma sobre la crisi econòmica que val la pena tenir en compte. N’extraiem alguns paràgrafs per als nostres lectors.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 359 d’1 de març de 2009

De la Quaresma se n’ha dit un temps fort de la vida de la fe. I això és veritat per aquells que la viuen intensament, i els hem d’estar agraïts: ens porten a tots al cor. Però també hauríem de poder referir-la a la nostra vida d’homes i dones més esbravats, si val la paraula, pels qui, any rere any, entre carnaval i Pasqua, fora de la missa del diumenge, quasi no passa res. Heus aquí uns suggeriments.

El primer diumenge d’aquesta quaresma l’evangeli de Marc, després de parlar de la temptació de Jesús, ens ha portat una crida: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova» (1,15). La Bona Nova és Jesús, el seu missatge i la seva presència, la força de Déu enmig nostre per fer de nosaltres uns homes i dones de bona voluntat, esperançats, que vivim en pau perquè, encara que envoltats de problemes i temptacions, creiem i volem creure en ell. Tota una invitació a reafirmar-nos com a creients.

Al capdavall o al capdamunt d’aquest camí quaresmal ens trobarem amb dues confessions de la fe pasqual que, humilment, podríem aspirar a fer nostres. Si ho fèiem, hauria estat un bon progrés. La primera és en boca del centurió que estava davant Jesús quan veié la manera com havia mort: «És veritat, aquest home era Fill de Déu!» (Marc 15,39). L’altra, és de l’apòstol Tomàs quan, rendit, exclama: «Senyor meu i Déu meu!» (Joan 20,28); tot seguit, Jesús declararà feliços aquells qui creuran sense haver vist. Tots dos s’han trobat encarats, durament i sense concessions, davant el crucificat: Tomàs, en vista de les perspectives fosques, havia exclamat sense saber gaire què es deia: «Anem-hi també nosaltres i morim amb ell!» (Joan 11,16); el centurió s’hi havia trobat sense buscar-ho, per raó del seu oici. El  resultat, per a l’un i per a l’altre, ha estat una confessió de fe, el do d’una vida nova.

Aquest camí que va de l’escolta conseqüent de la Bona Nova fins a la confessió de fe sempre es fa confiant i esperant en l’ajuda de Déu. I això vol pregària, encara que sigui poca. La missa amb la comunió ja és molta pregària. Però cal que hi estiguem atents, que la missa dominical la visquem amb profunditat.

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

La bèstia sorgida del mar. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Descobrim el rostre femení de Déu. Per Sefa Amell
Crec en l’Esperit present en l’Església!. Per Josep M. Totosaus
Un any sense l’abat Cassià. Per J.T.
Pregària des del Getsemaní de l’Església Catalana.
A favor de la pau.
Sobre la situació de l’Església.
Signes d’aquest temps: “L’Ètica i Obama”.-“ Decàleg sobre la primera comunió”.-“El Vaticà contra Catalunya?”.-“ Almenys, com els ocells de secà”.
Accent. TAL com ja va informar «EL PREGÓ», el dia 4 d’abril de l’any passat es va celebrar un acte d’homenatge al pare Evangelista Vilanova a tocar dels tres anys de la seva mort. Amb aquella ocasió, va parlar el teòleg dominic i amic de Vilanova Jean-Pierre Jossua. El que va dir aleshores ha estat publicat recentment en un quadernet que ha tingut una difusió limitada. En transcrivim dos apartats: l’enumeració de les qualitats del pare Evangelista i alguns paràgrafs dedicats a la gran obra de Història de la Teologia Cristiana.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 358 de 15 de febrer de 2009

A les pàgines 2 i 3 d’aquest número trobareu un escrit de Valentí Fàbrega i un altre de Jesús Huguet, que es refereixen als quatre bisbes ordenats per mons. Marcel Lefèbvre i excomunicats pel papa Joan Pau II l’any 1988, als quals Benet XVI, en un decret datat el dia 21 de gener d’enguany, ha decidit d’eximir-los d’aquella excomunió.

Aquesta resolució del papa ha estat objecte de manifestacions discrepants per part de personalitats eclesiàstiques d’alt nivell. El cardenal Walter Kasper, president de la Comissió Pontifícia per a les relacions amb l’hebraisme, en una entrevista difosa per la Radio Vaticana el dia 2 de febrer, va  dir que, en la revocació d’aquella pena canònica,«s’havien produït errors de gestió de la Cúria» vaticana. I va afegir: «Ho haig de dir clarament: al Vaticà, sobre aquesta qüestió, n’han parlat massa poc els uns i els altres, i no s’ha aclarit d’on podien sorgir els problemes. Explicar-se posteriorment [després de preses les decisions, C.M.] és molt, però molt més difícil que si s’hagués fet d’entrada». De manera similar, el cardenal Karl Lehmann, bisbe de Magúncia i ex president de la Conferència Episcopal d’Alemanya, en una entrevista publicada a «Welt am Sonntag», es va referir al cardenal Darío Castrillón Hoyos, president de la Comissió Vaticana «Ecclesia Dei», encarregada de tot el que fa referència al bisbe Marcel Lefèbvre i als bisbes excomunicats, per reclamar del Vaticà una actuació contra els responsables dels errors de tramitació que, per ignorància o negligència, s’havien comès en aquest cas.

A un altre nivell, la premsa ha reproduït nombrosos documents de protesta, signats alguns d’ells per professors de Facultats de Teologia d’Alemanya i de Suïssa («Adista», n. 17, 14.2.2009, pgs. 49) i, a més a més, ha enumerat i comentat diverses intervencions de Benet XVI que, des de l’inici del seu pontificat (abril de 2005), han obligat al mateix papa, o a organismes del Vaticà, a reiterar rectificacions i excuses («Adista», n. 16, 14.2.2009, pgs. 3-5). Tot convida a tenir present que les qualitats de pensador erudit i profund del papa actual, amplíssimament reconegudes, no sempre són garantia suficient per a l’encert d’un governant (vg. pgs. 4-5 del número present).

Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

El Papa i els lefebvrians. Per Jesús Huguet
Benet XVI, un papa entre tradicionalistes i jueus. Per Valentí Fàbregat Escatllar
L’estructura de l’Esglèsia, ¿Es pot canviar?. Per Jean-Pierre Jossu
Sobre intervencions desafortunade de Benet XVI. Per Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Dos sagraments en perill?”.-“El matrimoni en crisi”.-“Els Quicos”.- “Qui és el culpable?”.-“Estimar els enemics”.
Accent. COM va notificar al seu temps «El Pregó», amb ocasió dels cinquanta anys de la mort del doctor Carles Cardó, una comissió vallenca —la seva vila natal— va organitzar una sèrie d’actes, entre els quals unes jornades d’estudi sobre diversos aspectes de l’il·lustre prevere pensador i escriptor. «Foc Nou» ha publicat darrerement el text d’algunes de les intervencions. Transcrivim, a continuació (n. 418, febrer 2009, p. 29) un petit apartat de la intervenció del M. Hble. Joan Rigol sobre El pensament de Cardó i la política catalana d’avui.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es