Núm. 357 d’1 de febrer de 2009

El consell s’ha escampat molt de pressa i ha encès tota una controvèrsia: «Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida». Sí, això està dit molt aviat, però sobretot la segona part sembla avui més que discutible. Pensem, sinó, en l’infern desfermat per les accions militars a Gaza, les violacions a Dafur, el còlera i la fam a Zimbabwe, les massacres del Congo i Ruanda, la guerra a l’Afganistan, etc. etc.  ¿Què val un consell d’aquesta mena per a aquell que ha perdut de sobte i per sempre un ésser estimat o la família sencera, o casa amb tots els béns que posseïa, o ha quedat esguerrat per tota la vida o traumatitzat sense remei..? És ben possible que hagi fet una experiència molt amarga de l’absència de Déu en aquesta terra, però el que és del tot cert és que això que anomenem felicitat en la vida, aquesta entelèquia tan vaga, fràgil i fugissera, si és que alguna vegada l’ha arribada a tastar, se li ha escapat per sempre més. El copet a l’esquena que acompanyi la insinuació de «deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida» només li pot sonar com escarni cruel i mostra d’un cinisme imperdonable.

Epicur, el pensador de la Grècia Antiga, va fer una asseveració semblant: «Potser els déus existeixen, però el que sí que és ben cert és que no es preocupen gens ni mica dels humans». I la conclusió que en va treure fou més sòbria que la del consell actual: buscar una felicitat en el marc estret de les possibilitats dels mortals. Tanmateix, aquesta fou una falla que caldria no repetir ni menys encara agreujar, ja que no sembla assenyat l’intent de contraposar a la despreocupació divina una alegre despreocupació humana.

La incompatibilitat entre la fe en Déu i el goig de la vida correspon a aquelles èpoques de rigor levític opressor, dels tabús entorn del sexe, de les prèdiques obsessives sobre l’infern i del sinistre control inquisitorial. Avui, l’autoritat eclesiàstica, amb la seva intransigència integrista, incapacitat de diàleg i propaganda mediàtica, s’ha desprestigiat a si mateixa i, en conseqüència, infon menys temor i respecte que un espantall mal plantat. L’emancipació del «poble de Déu» és massiva i poca cosa poden fer els pastors per coartar la llibertat que es prenen les ovelles. Ara bé, per a l’autèntic creient, la fe en Déu no el paralitza, sinó que li dóna força per fer front al devessall de misèria que ens envolta. Qui no hi creu o no vol creure-hi que busqui d’allà on pugui la motivació necessària, no pas per combatre el creient, com si aquest fos un enemic envejós que li volgués sostraure o rosegar el goig de la vida, sinó per fer-li costat en la tasca ben difícil de transformar el nostre planeta en un món habitable d’alguna manera per a tothom.

Valentí Fàbrega Escatllar

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Somnis pel darrer dia de l’any 2008. Per Andreu Trilla Llobera
Mossèn Joan Alemany: Serem fidels al teu mestratge. Per
Josep M. Puigjaner
El Vaticà, un regne d’aquest món. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El silenci fecund d’un camp gebrat. Homenatge als màrtirs tarragonins (21.1.259-21.1.2009). Per Josep Gil i Ribas
Dificultats en el diàleg judeo-catòlic. Per Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “L’Estàtua”.-“Bucòlics de vitrina”.-“La paraula de l’àngel”.- “Una crisi sensi fi?”.-“Un ambient de llibertat”.-“Probablement”.
Accent. ¿És bo tenir un papa que sigui teòleg i que publiqui llibres com un teòleg particular més, que ofereix sense imposar? Alguns ho han celebrat. Altres han fet notar que força diagnòstics i posicionaments personals de l’antic prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe han acabat en decantaments doctrinals que s’han anat introduint en la vida de l’Església, com una revisió de facto del Concili Vaticà II. Així ho recull Jesús Martínez Gordo al quadern 158 de Cristianisme i Justícia, «La Cristologia de Joseph Ratzinger-Benet XVI a la llum de la seva bibliografia teològica» (2008). N’extraiem alguns punts. — J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es