Núm. 353 d’1 de desembre de 2008

«¿Per què la llei de Memòria Històrica, que es proposa honorar totes les víctimes de la guerra civil, pertanyents a tots dos bàndols enfrontats, és inoportuna i cal ajornar-la, i, en canvi, no s’aplica el mateix criteri, com va fer el papa Pau VI, a iniciatives com l’acte de beatificació que ens ocupa?». Això és el que em va semblar que calia comentar, en ocasió d’unes declaracions del cardenal-arquebisbe de Barcelona, recollides a «La Vanguardia» (22.10.2007) i fetes en vigílies de la beatificació de 498 catòlics assassinats en la dècada dels anys 1930 a Espanya («El Pregó», núm. 326, 15.10.2007, p. 7). Un raonament similar ha estat formulat ara per diversos comentaristes arran de les recomanacions del cardenal Rouco a oblidar el passat de la guerra civil per tal d’evitar «tensions que més d’una vegada han desembocat en enfrontaments fratricides» (discurs de 24.11.2008 davant la Conferència Episcopal Espanyola).

No es tracta pas de negar a l’Església catòlica el dret a honorar els seus màrtirs, sinó de reconèixer la necessitat de ser coherent i d’aplicar-se ella mateixa el criteri que recomana als altres. Més encara. Per tal d’evitar tensions com les que van desembocar en l’enfrontament fratricida de la guerra civil de 1936-1939, es fa cada dia més urgent que els actuals màxims responsables de l’Església catòlica a Espanya es decideixin d’una vegada a realitzar, des de la perspectiva que set dècades de distància fan possible, una revisió rigorosa del paper que la jerarquia eclesiàstica i una gran majoria de catòlics van jugar en la vida pública del país durant la II República de 1931-1936, en la guerra civil i en el franquisme. L’objectiu d’aquesta revisió no seria pròpiament el de capacitar-se per a demanar perdó. El que cal urgentment és que la jerarquia eclesiàstica i els catòlics espanyols, a la llum dels progressos que ha fet l’Església al concili Vaticà II en el coneixement d’ella mateixa i de la seva missió enmig de la societat, assumim d’una manera responsable les limitacions que aleshores ens van condicionar.

Des d’aquesta posició de reconeixement de les pròpies deficiències,  l’Església a Espanya podria aspirar a no repetir, ara, errors passats i a constituir-se en un testimoni que fos una invitació creïble a altres estaments de la societat (polítics, militars, sindicals, culturals….) perquè fessin passos similars de cara a una convivència reconciliada i solidària.

Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Ferides mal cicatritzades. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Per una Església reconciliada i reconciliadora. Per C.M
«Enterrem el teu cos, no el teu missatge…». Per Per Vivó i Gili (publicat Diari de Sant Cugat)
«PRISA. Poder i responsabilitat».
Signes d’aquest temps: “Publicitat antireligiosa”.-“Alphonse Mucha”.-“«No m’han deixar arrelar enlloc!»”.- “«Correspondència»”.
-“Economia de l’Església: algunes xifres”.- “Gràcies, pare Nicolás!”.

Accent. EL diari «La Vanguardia» publicava el dia 26 de novembre un comentari editorial que duia per títol No, monsenyor Rouco. Es referia, és clar, al discurs inaugural de la Conferència Episcopal Espanyola que l’arquebisbe de Madrid havia pronunciat dos dies abans. Recollim uns paràgrafs del comentari del diari en l’ACCENT d’avui.

Sosté el cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal, que, per a aconseguir una autèntica reconciliació, «de vegades cal saber oblidar». Vet ací unes paraules sàvies que, tanmateix, es contradiuen amb l’esperit  escassament conciliador d’alguns mitjans de comunicació que depenen de l’Església. Mitjans als quals els costa trobar el camí de la moderació, a desgrat del clar advertiment efectuat el mes de juny passat per la permanent de l’episcopat. Esperem que monsenyor Rouco, sincerament preocupat per la reconciliació, trobi la manera de fer efectiva la viva preocupació de gairebé tots els bisbes espanyols.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es