Núm. 352 de 15 de novembre de 2008

«Lex orandi, lex credendi», diu l’aforisme llatí: Creiem com preguem; és a dir, el que l’Església expressa en la pregària és el que creu; o, encara: la pregària és normativa per a la fe.

El 9 de novembre se celebra la festa de la dedicació de la basílica de Sant Joan de Laterà, de Roma, el primer gran temple cristià, que és, per això, la catedral de Roma i, doncs, del Papa. I com que enguany s’esqueia en diumenge, els textos de totes les celebracions de l’eucaristia van ser els que corresponen a la dedicació d’una Església. Val la pena deturar-s’hi i preguntar-se, ¿quina imatge d’Església es desprèn d’aquests textos?

Fem-ne una simple enumeració: Heu donat el nom d’Església al vostre poble; la comunitat reunida en nom vostre; amb aquestes pedres vives i escollides, que són els vostres fidels, us construïu un temple digne de Vós; el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres; de fonament, ningú no en pot posar cap altre que el que està posat: Jesucrist; no convertiu en mercat la casa del meu Pare; destruïu aquest santuari jo el reconstruiré en tres dies (….) ell es referia al santuari del seu cos.

No hi ha cap dubte: per als cristians, el veritable santuari, el lloc de la presència de Déu a la terra, és el cos ressuscitat de Crist. I després, edificats sobre aquest fonament, els fidels, el poble cristià, que són el Cos de Crist. I aquest poble té el nom d’Església, paraula que significa aplec o, si voleu, poble (de Déu) aplegat. Per això donem el nom  d’esglésies als edificis on s’aplega l’Església. I aquesta Església és un riu d’aigua viva i vivificant que brolla del costat dret del santuari (com llegíem al text d’Ezequiel de la primera lectura). Què més volem?

¿Com és, doncs, que la paraula Església sigui tan sovint utilitzada per molts dels seus responsables per designar-se ells mateixos i no el poble cristià sencer? ¿Per què hem de sentir tan sovint «L’Església diu», «l’Església pensa», «la doctrina de l’Església»? I ¿per què hi ha tants cristians que se senten lluny de «l’Església»? ¿I com és que la paraula Església evoca en bona part de la nostra societat  una institució llunyana, freda, un poder fàctic conservador? No, aquesta no és l’Església de la nostra fe. No és l’Església de la nostra pregària. I no em refereixo pas a la nostra pregària personal, sinó a la pregària pública de l’Església, que és normativa per a la nostra fe.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

La refundació del Capitalisme. Per Jesús Huguet
La Conferència Episcopal Catalana: un somni irrealitzable. PerValentí Fàbrega Escatllar
El 9 d’octubre i els cristians valencians. Per Marc Antoni Adell
Els acords concordataris entre Espanya i la Santa Seu. PerMarc Antoni Adell
Els privilegis civils de l’Església catòlica a Espanya. Per Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Palau insòlit”. - “Centre d’Estudis Pastorals:
40 anys”.-“El tret per la culata”.- “Una mentida mil vegades repetida… ”.-“Fragmenta editorial”.- “La Cope, com sempre”.
Accent. MOLTS haureu sentit parlar de a François Houtart, capellà belga de 83 anys, antic professor de la Universitat de Lovaina que, ja abans, havia treballat amb la JOC. De l’any 1953 ençà ho ha fet en gairebé tots els països llatinoamericans. De 1958 a 1962 va realitzar, comptant amb un equip en cada país, un estudi socioreligiós del continent, que es va publicar en 43 volums. Dom Helder Camara li’n va encarregar un resum de 100 pàgines per distribuir als bisbes al començament del Concili, perquè s’adonessin de la situació de Llatinoamèrica. Ara «Documents d’Església» (n. 925-926, i 15.10.2008 ) reprodueix una entrevista seva amb Javier Morlán publicada a «Nueva España el 8 d’abril. N’extraiem alguns fragments.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 351 l’1 de novembre de 2008

Sóc al desert de Líbia. Contemplo un mar immens de roca negra, puntejat de muntanyes de basalt insensible a l’erosió de mil·lennis. O les inacabables dunes sota el sol que els dóna vida, i que els 4 x 4 pugen agafant empenta i desapareixen com engolits per l’altre vessant —fantàstic!—, o bé han de tornar-ho a provar… Un món silenciós que demana silenci. Entenc els Pares del desert i tants que l’han estimat: allà és més audible el silenci de Déu.

Perquè el Creador, des del seu silenci etern, espera que l’home interpreti la seva obra i li doni vida, la faci seva. Sense l’home, la creació és muda i la seva bellesa només ho és si l’home la reconeix, agraït: aquest és el gran programa. Ja de bon començament, Adam és designat per cantar amb veu humana la meravella de l’obra de Déu: tot havia de portar el nom que Adam li posés (cf. Gn 2, 19). Però l’home no va saber estar al seu lloc, el poder el va enlluernar i el Creador va haver de despatxar-lo. Però no se’n va desentendre: el contracte entre el Déu fidel i l’home dura per sempre. Vet aquí el coronament de la creació: una aliança onerosa.

Només Jesús sap la passió del Pare per l’home, només ell veu la profunditat del compromís de fidelitat  de Déu envers la humanitat. Per això ho arrisca tot per fer-se-la  seva: «Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res, prengué la condició d’esclau, i es féu semblant als homes» (Fl 2, 6-7). O més poètic: «Quan construïa els fonaments de la terra (la Saviesa) era al seu costat com un infantó, feia les seves delícies cada dia jugant davant d’ell sense parar i li era deliciosa la companyia dels homes» (Pr 8, 29-31) Ja sabem tots que el Pare descansa contemplant Jesús: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut» (Mt 3,17). El Pare, Jesús i l’Esperit estan sempre amatents perquè el petit ramat que Jesús s’ha escollit s’atreveixi a ser, amb tota humilitat, llum del món i sal de la terra.

Dues recomanacions: fer una mica de silenci enmig del desert del món i recordar les paraules del salm «Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder, busqueu sempre la seva presència» (Sl 105, 4).

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Les obres d’art de Lleida: via civil expedita. Per Jesús Huguet i Josep M. Totosaus
El Déu del profeta Jonàs. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una entrevista del pare general dels jesuïtes. Per Míriam Rodríguez
Encara sobre la visita del Papa a França.
Signes d’aquest temps: “El papa a «Polònia»”. - “També forma part de la memòria històrica”.-“Vicky Cristina Barcelona»”. “Vers una mariologia feminista”. - “ «Déu no existeix»”.
Accent. José Ignacio González Faus publicava un article a «La Vanguardia» (27.10.2008, p. 20) titulat Falsos derechos. «Intentaré, escrivia, dir el que em sembla més ètic i més vertader en relació a temes avui en debat». En reproduïm alguns paràgrafs.? —J.T.
• No existeix un dret a l’avortament. Això no significa que no hi pugui haver, legalment, una despenalització: en un Estat laic, ni un delicte és un pecat, ni legal equival a moral. La llei civil té com a objectiu la convivència, no la moral: no pretén entrar en les consciències, sinó regular conductes que afecten la pau social. Per això les lleis poden penalitzar coses no immorals (parlar per mòbil mentre es condueix) i no penalitzar coses immorals (l’adulteri). Però una cosa és allò legalment tolerat i una altra allò moralment permès.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es