Núm. 348 de 15 de setembre de 2008

Amb ocasió de l’accident d’aviació de Barajas del 20 d’agost, en el qual van morir 154 persones, s’han celebrat dos solemnes funerals col.lectius: un a la catedral de l’Almudena, de Madrid, per a la totalitat dels que hi van perdre la vida. Va ser presidit pel cardenal Rouco i va tenir el to a què estem acostumats en casos semblants. Per fortuna, però, TV1 (a diferència d’altres mitjans informatius) no va parlar, aquesta vegada, de «funeral d’Estat». Un altre, a la catedral de Santa Ana de Las Palmas, presidit pel bisbe Francisco Cases per la setantena de difunts que vivien a les Canàries. 

El bisbe Cases, en l’homilia va dir «con voz entrecortada» (segons «El País»): «No se puede comprender lo que no tiene sentido». Que l’únic que es podia fer era acompanyar les persones en el seu dolor. Confessava, doncs, amb senzillesa, que no tenim explicacions davant situacions com aquestes; que l’únic que està al nostre abast és fer companyia als qui sofreixen. Un llenguatge que tothom pot entendre i en el qual tothom es pot sentir implicat, sigui quina sigui la seva opció creient o no creient. En el curs de la celebració —i val la pena destacar-ho, també,— un hindú va fer-hi una pregària cantada.

Al n. 343-344 (1 i 15.7.2008, p. 3, Joan Llopis va publicar un article sobre els anomenats «funerals d’Estat», que, entre nosaltres, segueixen el ritual de la litúrgia catòlica —i amb tota pompa—, inclosa la celebració de l’Eucaristia; i que, més d’una vegada, són presentats pels mitjans informatius com a presidits per una determinada autoritat civil. «Uns autèntics funerals d’Estat —hi escrivia— haurien de consistir en unes cerimònies de caire exclusivament civil … Tanmateix no descarto la possibilitat d’incloure-hi determinats rituals religiosos, a càrrec de representants de les diverses confessions, però sempre procurant satisfer les exigències del pluralisme de creences».

El funeral de Las Palmas va representar, doncs, una certa obertura: no se’l va presentar com a funeral d’Estat— tot i l’assistència dels prínceps i del president Zapatero—; el bisbe va parlar un llenguatge de valor universal; s’hi va donar acollida a una pregària hindú. És de desitjar que aquesta obertura augmenti progressivament, que es vagi retirant el protagonisme eclesiàstic d’aquesta mena d’actes i que el pluralisme religiós de la nostra societat hi sigui acollit amb tota normalitat.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Els reptes litúrgics del segle XXI. Per Joan Llopis
Les dones i el ministeri de la Paraula. Per Valentí Fàbrega Escatllar
De la Girona levítica a la Girona indiferent.
Mosen Josep Gil, humà, lliure i esperançat. Per Montserrat Coll
Signes d’aquest temps: “Comiat?. No!”. - “Nocturnitat i senilitat”.-“Sobre la laïcitat positiva»”.  Recull de notícies i comentaris de Jesús Huguet, Ramon M. Nogués i Josep M. Totosaus, amb la reproducció d’un «comiat» d’Eduard Ribera i de fragments d’articles de Joaquim Colomines i Vicenç Villatoro.
Accent. El diari «Avui» ( 6.9.2008, p. 28 ) publicava una entrevista amb Toni Comín que li feia la periodista Mar Jiménez. Toni Comín, diputat al Parlament pel PSC-Ciutadans pel Canvi, es fill d’Alfons Comín, traspassat fa anys, un dels històrics fundadors de «Cristians pel Socialisme». En recollim uns apartats per als nostres lectors.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 347 d’1 de setembre de 2008

Després de la pausa estiuenca reprèn el curs normal de les coses. «El Pregó» també es normalitza amb l’aparició quinzenal i aspira a fer-ho, igualment, pel que fa a la data d’aparició i a la data en què arriba als subscriptors.

El número que el lector té a les mans presenta tres qüestions, totes elles de prou actualitat. Repassem-les.

El nostre habitual col·laborador Valentí Fàbrega titula el seu article «Discòrdia en la família d’un patriarca». Aquest patriarca és ni més ni menys que Abraham, el nostre pare en la fe. ¿Tot en ell és exemplar? Això és el que esperarien alguns: que la història bíblica sigui un conjunt d’històries exemplars, com les «Pàgines viscudes» del «Patufet». La Bíblia, en canvi, sobretot l’Antic Testament, «no s’està de presentar els humans tal com són, amb totes les seves baixeses i misèries» i ben arrelats en el seu temps, els seus costums i el seu dret. Pensem també en el gran rei David… I no correm a estripar-nos les vestidures davant del comportament d’alguns homes d’Església antics i actuals.

Entre aquests, hi ha els senyors del Vaticà —de la congregació per als Bisbes i del Suprem Tribunal de la Rota Romana— i els seus dòcils servidors, com són el Nunci Monteiro o l’Administrador Apostòlic de Lleida, el bisbe Salinas. Decrets, obediència, comunió (ai, la prostitució d’aquesta paraula sagrada!). Però refús de prendre en consideració els documents que certifiquen la propietat de Lleida. ¿No llegim que «les coses més greus de la llei [són] la justícia, la misericòrdia i la lleialtat» (Mateu 23,23)? I actuació en la fosca, en una situació d’interinitat, sense bisbe propi..!

Entre les qüestions importants que avui tenim plantejades hi ha, indubtablement, les que deriven de la l’anomenada «llibertat civil en matèria religiosa». Les perspectives que obre el Decret del concili Vaticà II són del tot noves per relació amb el que havia estat la posició oficial de l’Església. I obren nous camins per abordar el tema de la laïcitat de l’Estat, per dialogar amb les altres confessions religioses i per repensar la mediació salvífica universal de Jesucrist. Sobre tot això trobareu un article de Casimir Martí. Llegiu-lo pausadament, que val la pena.

…I no us perdeu els «Signes d’aquest temps», ni l’«Accent», on ressona la saviesa dels nostres capellans del món rural. Ni us passi per alt la recomanació de «Lectura», una finestra oberta als catalans novíssims.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Lleida. Després de l’acord amb Barbastre-Montsó. Per Josep M. Totosaus
Discòrdia en la família d’un patriarca (Gènesi 21,8-21). Per Valentí Fàbrega Escatllar
El mal ús de les veritats religioses. Per Casimir Martí
Tres plantejaments eclesiàstics. Per Casimir Martí
Necessitats i límits de la llibertat. Per Casimir Martí
Sobre condicions per a un diàleg. Per Casimir Martí 
Signes d’aquest temps: “«En recordança del bisbe Deig»”. - “El contenciós del museu de Lleida”. - “Entitats cristianes a la Universitat Catalana d’Estiu”.- “«Des de Xile»”.
Recull de notícies i comentaris de Sefa Amell, Jesús Huguet i Jordi Jorba, amb una nota del Full Parroquial de l’Arxiprestat d’Urgell del Bisbat de Solsona i una del full «Fent camí».
Accent. La majoria de capellans de les diòcesis rurals de Catalunya (no conec què passa en altres indrets) ja hem arribat a l’edat del si no fos… per aquesta cama, pels genolls, per la vista o l’oïda, per l’esquena o pel que sigui… pels anys, home, pels anys! Però no infal·liblement tot si no fos té una connotació negativa. Ho dic des de la meva experiència, pobra però viscuda amb amor, de rector de set parròquies ben rurals del Solsonès, que tinc el goig de continuar servint complerts els meus 75 anys. Sota l’epígraf del si no fos, vull recollir-ne algun aspecte positiu; són les col·laboracions, petites però sovint fidels i importants, que trobes a l’hora de servir parròquies del món rural. Som-hi, sense ordre de prioritats. Per Ramon Alsina
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 345 - 346 d’1 i 15 d’agost de 2008

Arran del 40è aniversari de la seva fundació, la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals van celebrar a principis d’any ( 17-19.1.2008 ) un congrés internacional sobre La Parròquia, Comunitat missionera. «Quaderns de Pastoral», n. 209, abril-juny d’enguany, en publica les cinc ponències que s’hi presentaren, les aportacions de les taules rodones i dels tallers, i alguna altra documentació. És un material molt divers des del punt de vista dels continguts temàtics, de la utilitat pràctica i de la qualitat, que no és aquest el lloc ni el moment de valorar com a conjunt.

Mentrestant, però, no serà sobrer assenyalar dos punts, destacats en les ponències d’Alphonse Borràs, de Franco Giullio Brambilla, de José de Cruz Policarpo i, més d’esquitllentes, de Luca Bressan. En primer lloc, s’hi afirma la necessitat de substituir el model tridentí de parròquia, en el qual els serveis sacramentals, els serveis devocionals, els serveis culturals, els pelegrinatges, les confraries… eren peces d’un enquadrament eclesiàstic, centrat en un territori en què la comunitat religiosa i la civil pràcticament coincidien i dirigit per una administració en què el paper rellevant pertanyia a la figura del rector.

En segon lloc, hi pren també relleu, com és lògic, el model alternatiu proposat, amb el qual s’intenta respondre a la realitat d’un món on no sols la pluralitat religiosa ha pres carta de naturalesa, sinó que, a més a més, Déu ha deixat de ser una evidència cultural. De les característiques d’aquest model, se n’ocupa en detall la ponència de Borràs i també, de manera fonamentada, però menys estructurada, la de Brambilla. El caràcter «territorial» de la parròquia hi rep una interpretació, en la qual, tant el factor geogràfic com el factor administratiu són recuperats a partir d’un criteri que dóna preeminència a factors antropològics i religiosos. En concret, el territori parroquial és el «terrer», l’espai on s’arrelen les experiències civils compartides entre les persones «veïnes», enquadrades o no en la comunitat cristiana. Les experiències civils compartides són la plataforma comuna a partir de la qual es creen ocasions contínues perquè sorgeixin: a) el testimoni religiós dels cristians, b) una pregària eucarística arrelada en el «terrer» i c) un tipus de comunitat cristiana on la iniciativa religiosa i la representativitat parroquial van deixant de ser patrimoni exclusiu del rector i passen a ser efectivament assumides pel conjunt de fidels, en un procés bàsicament religiós (vg. a i b), que no podrà continuar limitant-se a ser el resultat d’una operació administrativa i burocràtica.

Casimir Martí

SUMARI D’AQUESTS NÚMEROS

La comunió eclesial d’ahir i d’avui. Per Valentí Fàbrega Escatllar
L’Església, comunió en la fe i l’eucaristia. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una anècdota popular. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Quin contrast entre avui i ahir!. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Nous bisbes a Girona i Lleida. J.T.
Josep Àngel Saiz Meneses.
Francesc Pardo.
Joan Piris.
40 anys de la «Humanae Vitae». Per Jesús Huguet
«Camino», una indagació sobre l’Opus Dei. Per Julia Álvarez de Toledo
Signes d’aquest temps: “«El treball avui»”. - “Cap a on va la moral sexual. Una constatació”. - “No bevem a galet”. - “550 anys del santuari del Miracle”. - “La comunitat cristiana”. - “Un altra esclesiologia”. Recull d’informacions i comentaris de Quin Cervera, Jesús Huguet, Fermí Manteca i Xavier Poch.
Accent. Com va informar la premsa, el bateig pel papa, la nit de Pasqua, del periodista Magdi Allam va provocar una carta crítica de 138 líders musulmans, una resposta de Federico Lombardi, director de la sala de premsa de la Santa Seu i diverses atres reaccions. «Documents d’Església», n. 922, 15.7.2008, publica un escrit d’Aref Ali Nayed, director del Royal Islamic Strategic Sudies Center d’Amman, Jordània, un dels impulsors de la carta crítica i la resposta de Federico Lombardi. Recollim alguns paràgrafs de l’escrit d’Aref Ali Nayed.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 343 - 344 d’1 i 15 juliol de 2008

«No és l’Església la que s’ha d’adaptar a la societat, sinó la societat a l’Església». La frase va ser proferida dues vegades en pocs dies per un dels nostres bisbes. Una, en el sermó de la festa solemne de Corpus. Val a dir que la frase m’ha arribat descontextualitzada, però el que és cert, és que ha suscitat comentaris.

La veritat és que la frase, sobretot avui dia, no sona gaire bé. Molt més si s’entén en el seu sentit més literal, que és com la va entendre la gent: «no és l’Església la que ha d’anar a la societat, sinó la societat a l’Església». Seria el camí invers de Jesús, que «per nosaltres, els homes, i per la nostra salvació va davallar del cel», segons professem cada diumenge al Credo.

Però, encara que no s’interpreti tan literalment, connota una actitud de superioritat, que avui resulta especialment odiosa. Com si digués: Nosaltres som els que posseïm la veritat; per tant, si la societat no es vol esgarriar, no li toca altre remei que venir a nosaltres. Però l’Església sap molt bé que la veritat que salva no és la que es posseeix, sinó la que es viu i es fa. I la veritat només es pot viure i es pot fer en el cor de la realitat i de la vida de la societat. Per això el Concili introduïa la idea de la inculturació, que vol dir que el missatge evangèlic, si vol esdevenir salvador, s’ha d’encarnar tant en les diverses cultures com en la vida de les persones.

I potser tots plegats hauríem de ser una mica més humils i admetre que tant l’Església com la societat hauríem de maldar per atansar-nos —si pot ser units— cada dia més a la Veritat del Regne.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUESTS NÚMEROS

«Funerals d’Estat» ?. Per Joan Llopis
Monges. Per Miquel Verdaguer
Paralítics i homosexuals. Per Jesús Huguet
Fe cristiana i religions no cristianes. Per Esteve Pujol Pons
Formes de convivencia en l’Església del Senyor. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Signes d’aquest temps: “«Les causes d’un malestar»”. - “Gallifa: espectacle de so i llum”. - “La crisi”. - “Jesús i Crist”. - “Església Plural a Prada”. - “De la cova de Manresa”. Recull d’informacions i comentaris de Jesús Huguet i Josep M. Totosaus.
Accent. El llibre de de David Jou, que presentem a la primera pàgina, ens ofereix consideracions plenes de seny sobre la grandesa i la riquesa de la Realitat, que sempre ens ultrapassa, que sempre es troba més enllà, i a la qual ens atansem per vies diverses i complementàries —la ciència, l’estètica i la religió —que mai no haurien de ser excloents, sinó que haurien de saber dialogar entre elles. Vegeu-ne una mostra extreta del Pròleg.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es