Núm. 342 de 15 de juny de 2008

Donem una ullada al contingut d’aquest número.

Hi deixem constància d’un fet important: la celebració de l’Any Jubilar a Tarragona, amb ocasió dels 1750 anys del martiri del bisbe Fructuós i dels dos diaques Auguri i Eulogi. Sigui o no sigui un fet la visita de l’apòstol Pau —i sobre aquest punt podeu trobar a la pàgina següent l’article del nostre col·laborador habitual Valentí Fàbrega, tan ple d’erudició, com sempre—, Tarragona té una antiga tradició paulina. I sempre és bo, com recomana ell mateix, retornar a les cartes de Pau. D’altra banda, el 28 de juny s’inicia a Roma un altre any jubilar de tota l’Església catòlica per commemorar el mil·lenari del naixement de l’apòstol.

Si ara passeu a la p. 3, us trobareu amb la presència del cardenal Martini. Herder acaba de publicar a Alemanya Col·loquis nocturns a Jerusalem. Nocturns, com els de Nicodem amb Jesús? Aquí, el que dialoga amb l’antic arquebisbe de Milà s’anomena Georg Sporschill. Martini, que havia tingut somnis sobre l’Església, ara es limita, diu, a pregar per ella. Però les intencions de la seva pregària van en la línia dels seus somnis i és escaient que els manifesti, si de cas, en col·loquis nocturs; a plena llum del dia potser podrien produir urticària a més d’un.

A les pàgines centrals un tema que, a casa nostra, més que no pas produir urticària, resulta tabú a determinades alçades més o menys acolorides, que no el volen afrontar; però que, tal com està plantejat oficialment, ens va ensorrant a marxes forçades en la insignificança i el descrèdit. Llegiu «Classe de religió catòlica: perspectives fosques».

A Lleida van perdre la meitat del territori i encara hi ha qui vol arrencar-ne unes peces del Museu que amb tant d’afany va fundar l’any 1993 el bisbe Josep Meseguer. Ara ha perdut definitivament mossèn Màrius Rodrigo, un capellà benemèrit. L’ha perdut definitivament, perquè ja feia una colla d’anys que la malaltia l’havia anat minant. Un bisbat té també les seves figures senyeres. I mossèn Mario n’ha estat una, certament. Ens l’evoca un capellà amic, Xavier Batiste.

I, després de donar una ullada als «Signes d’aquest temps», us trobareu amb un text sorprenent: El President de França, Nicolas Sarkozy, parla com un pare de l’Església. Un pare de l’Església laic, això sí. Però, tanmateix..!

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Tarragona i els itineraris de Sant Pau. Per J.T.
Cardenal Martini: «Sobre l’Església ja no tinc somnis: prego per ella».
Problemes d’Església
Ètica i ecumenisme. Per Casimir Martí
Classe de religió catòlica: perspectives fosques. Per Pere Vilaseca
Mossèn Mario, adéu! . Per Xavier Batiste
Signes d’aquest temps: “«El pis de dalt»”. - “La rebel·lió de les dones”. - “Som Església”. - “Per què sagraments”. - “Més sobre el Museu Diocesà i Comarcal de Lleida”.
Accent. COM la premsa va informar al seu moment, el 20 de desembre de l’any passat el President de França, Nicolas Sarkozy, després de ser rebut pel Papa va prendre possessió com a canonge d’honor de la basílica de Sant Joan del Laterà, títol conferit per primera vegada a Enric IV (s. XVI). Recentment, «Documents d’Església» (n. 18, 15.5.2006, pgs. 306-310) ha publicat íntegrament el discurs que hi va pronunciar.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 341 d’1 de juny de 2008

La manera com s’ha gestionat el conflicte del Museu de Lleida la considerem desafortunada i no creiem que faci cap bé a l’Església, ni quant a la comunió interna ni quant a la seva imatge exterior.

Una darrere l’altra, fins a arribar al Tribunal de la Rota, les diferents instàncies vaticanes, tan administratives com judicials, s’han negat a examinar la documentació en què el bisbat de Lleida acreditava la propietat de les peces. Els ha bastat i els ha sobrat l’expressió desafortunada d’un bisbe de la diòcesi. Sense cap informació i a la lleugera, va dir un dia que les peces eren al Museu de Lleida en concepte de dipòsit. En aquestes condicions, l’ordre de devolució de les 83 peces a Barbastre, desproveïda de tot raonament, fa la impressió d’un acte de pura prepotència o, com diu el Fòrum Ondara, «és una mostra d’exercici arbitrari del poder i, una vegada més, demostra una falta de respecte a la veritat i conculca les més mínimes garanties de justícia», cosa que desprestigia «la institució eclesiàstica, a la qual pertanyem i que estimem».

Però el que resulta encara més incomprensible és la passivitat de l’episcopat català al llarg d’aquest dolorós procés. Tant l’episcopat aragonès com la cúpula de l’episcopat espanyol, junt amb la Nunciatura, han fet mans i mànigues pel lliurament de les peces a Barbastre. Mentrestant, l’episcopat català no ha mogut ni un dit. Quan la seva gestió davant de Roma hauria pogut ser decisiva. I aquells mateixos bisbes que no van fer costat al bisbe Ciuraneta en la defensa de les peces, ara, en la reunió celebrada el dia 14 de maig a Tarragona, «han donat el seu suport a Mons. Salinas en totes les accions que puguin conduir a aprofundir en la comunió eclesial».

La comunió eclesial! Ja ha sortit la paraula màgica que serveix per a tot. En aquest cas, per esquivar la veritat i la justícia emparant-se en l’obediència a una decisió administrativa. Recordem l’evangeli: «Com en sabeu d’anul·lar els manaments de Déu en nom de la vostra tradició! (Mc 7,9). Aquí, l’única manera d’aprofundir en la comunió és treballar per esclarir la veritat. Només després que es conegui la veritat, es podrà apel·lar a la via del diàleg i de l’acord en nom de la comunió.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

La laïcitat de Jesús i de la seva comunitat Jesús i les primeres comunitats.
La presidència de l’Eucaristia. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un llibre controvertit. Per J.T.
La COPE de tots?. Per J.T.
Una pregunta i les seves respostes.
Estructura i responsabilitats darreres
Punts d’arribada
Uns aclariments darrers
Signes d’aquest temps: “«Operació Catalunya»”. - “L’acomiadament interior”. - “Les obres d’art de Lleida: fi de trajecte?”.
Accent. AMB el modest títol de Memòria històrica: una opinió, «El Senyal. Revista de la diòcesi de Girona» (n. 88, maig 2008, p. 23) publica un article de Joan Busquets, capellà gironí, reconegut especialista d’història de l’Església i antic degà de la Facultat de Teologia. En transcric força paràgrafs.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 340 de 31 de maig de 2008

Fa dies que hi dono voltes. El nostre cristianisme no enganxa. A la gent, i especialment als joves, els fa la impressió d’una proposta rància i estrafolària. D’un conjunt de creences estranyes, de pràctiques anacròniques i de normes repressives. Per això se’n senten cada vegada més lluny.

A fi de trencar aquesta indiferència general, la temptació és recórrer a pastorals impactants i elitistes. Però penso que ens equivoquem. Si el cristianisme és per a tothom i especialment per als senzills (Mt 11,25), ¿voleu dir que les coses no haurien de ser més simples? Tan difícil ens ho hauria posat Nostre Senyor?

El cristianisme l’hauríem de presentar i viure com allò que en realitat és: una manera de viure, la manera de viure de Jesús. Com diu la Carta als Hebreus, «un camí nou i viu que Jesús ha inaugurat per a nosaltres» (He 10,20). Una nova manera de viure la prosa de cada dia, colze a colze amb els altres homes i dones, amb amor, amb pau, amb goig i amb esperança. Una vida informada per aquelles actituds que sant Pau anomena els fruits de l’Esperit (Ga 5,22). I això, gràcies a una Presència viscuda, la presència de l’Esperit de Jesús Ressuscitat, que ens va dir: «No tingueu por. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

És veritat que els cristians anem també a missa el diumenge: per trobar-nos amb Jesús (i amb els germans) i aprendre a viure i estimar com ell.

És veritat que els cristians preguem: per a refrescar aquesta presència viva de Jesús amb nosaltres.

Però no ho oblidem: el cristianisme és fonamentalment una manera de viure. La manera de viure de Jesús. L’autèntica manera de viure com a homes, lliures i feliços.

Ara bé, una manera de viure no es transmet a base de grans muntatges, per originals que siguin. Una manera de viure es transmet bàsicament amb l’exemple. Aquesta, el testimoni, és la gran arma que encara ens queda i que està a l’abast de tots en aquesta societat impenetrable.

Però amb una condició: que ho visquem de debò nosaltres, que sapiguem estar prop de la gent i que tinguem una atenció molt gran a les persones. I tot això no pas per conveniències, sinó perquè simplement ho sentim i ho vivim. Amb la màxima senzillesa possible.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Mal govern. Per Ramon M. Nogués
Fets vergonyosos i actituds, diguem-ne, edificants. Per Valentí Fàbrega Escatllar
La palla i la biga. Per Miguel Ángel Aguilar. «La Vanguardia »
Vint anys!. Per Marc Antoni Adell
L’herència del papa Wojtyla. Per Casimir Martí
Una nova Església que neix?. Per Carles
Signes d’aquest temps: “Cardenal Rouco”. - “Igualtat d’oportunitats”. - “La ministra i les mines antipersona”. - “La Declaració de Montserrat”. - “Escudella barrejada”. Recull de textos i comentaris de Josep M. Totosaus i Jesús Huguet amb la transcripció d’un editorial de la revista «Solc».
Accent. El dia 18 d’aquest mes el doctor Moisès Broggi farà 100 anys. Amb aquesta ocasió, els mitjans de comunicació n’han parlat i li han estat fetes entrevistes, com la que li va dedicar el programa «(S)avis» de la Televisió de Catalunya. Des d’aquí volem contribuir també a homenatjar aquest home senzill, treballador, conseqüent, optimista i cristià, reproduint alguns paràgrafs de les seves esplèndides Memòries d’un cirurgià, I-II (ed. 62, 2001 i 2005).— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 339 d’1 de maig de 2008

Aquest era el títol de la convocatòria que feia l’Església de Barcelona per al dissabte, 12 d’abril, a Santa Maria del Mar.

L’acte anava precedit d’una molt acurada preparació i es va desenrotllar segons el programa previst amb nota alta de qualitat.

La pregària tingué un bon relleu amb el seu estil adient, positiu i gens feixuc. Les intervencions del senyor cardenal ocuparen un espai rellevant, com era d’esperar. Al cap i a la fi, ell era, en molt, el pare dela criatura. Les exhortacions foren sobre els tres objectius del Pla: família, joves i eucaristia dominical. Un missatge positiu, amb el risc de ser reiteratiu, pronunciat amb aquella cal·lidesa que vol arribar al cor. Tanmateix, les anàlisis profundes de la realitat que ens envolta, tant de la societat com de l’Església, no surten.

El DVD i els testimonis de la taula rodona varen ocupar l’espai central de la jornada. Amb 20 minuts quedaren recollides vida i escenes referents als tres àmbits, La tècnica del reportatge és excel·lent, igual que tot el desplegament audiovisual de l’encontre. Com sol passar sempre, la imatge resulta més afalagadora que la realitat. L’aplicació del Pla pastoral no és tan reeixida com semblarien mostrar les fotografies. En cap moment no s’ha parlat de les dificultats que hi ha hagut a la base a l’hora de saber què fer-ne, del Pla.

La ronda de testimonis va resultar molt rica: dues noies, un matrimoni i un jove. Cadascú va exposar el procés de la seva vida. Alguns constataven l’allunyament de la fe i tots expressaven el retrobament o el seguiment de la persona de Jesucrist i de l’ajuda dels germans o de les comunitats respectives. Va sobresortir l’impacte frapant d’un jove reclòs al Centre penitenciari de Quatre Camins. Una menció i un elogi especial el mereixen els animadors, tant el prevere com la noia professional. El cor El Xiprer, de Granollers, hi va posar la part musical. I la parròquia i el temple de Santa Maria del Mar oferiren el seu esplèndid marc d’art, de bon gust i d’acollida.

Una nota curiosa i un xic folklòrica va ser l’entrega del resultat de les enquestes que els joves porten en mà al senyor arquebisbe. Resultava una mica semblant a l’entrega de la carta als reis.

La crònica breu de l’acte de l’any i mig de Pla acaba aquí. Tot fou ben travat, amb gran eficiència i qualitat, però queden força interrogants.

***
L’Església de la diòcesi de Barcelona i també la de Catalunya està tocant fons en una situació semblant a la de la sequera. S’encenen els llums d’emergència. No n’hi ha prou amb respostes per a anar tirant. Seria hora d’una anàlisi realista i profunda i extreure’n les propostes corresponents per agosarades que fossin. El Pla actual només entreté el personal amb una dosi de bona voluntat i prou. Les reflexions i pistes de futur fan por, por a instàncies elevades de l’Església que, en comptes d’ajudar, i d’obrir nous horitzons, es dediquen a tancar portes.

M’agradarà veure què diuen les cartes dels joves adreçades a la jerarquia i quina resposta se’ls dóna. Sospita que molts suggeriments poden anar a parar al calaix de l’abat, on es deia que quedaven tota una colla de qüestions proposades en el Concili Provincial Tarraconense de 1995 i que eren bloquejades des de dalt: això no es toca.

Arribo a la valoració final. Els participants ocupaven just tots els bancs i les cadires del temple, amb pocs joves i pocs immigrants, tot i que constantment s’hi féu referència. Costava molt motivar per a una convocatòria d’aquest tipus. Energies esmerçades per a l’èxit de la trobada foren moltes. Però els resultats..? Em temo que no responguin a les expectatives. Ha de bufar molt l’Esperit de la Pentecosta perquè escampi tantes boires de la nostra estimada Església i surti el sol de l’esperança.

Salvador Torres

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Fins quan hem de continuar dient Amén?. Per Joaquim Sanz i Balagué
Fuig de les dones i dels bisbes!. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Fe cristiana i religions no cristianes. Per Bruno Forte
A la recerca de noves formes de servei ministerial de la fe. Per C.M.
Sacerdots del poble.
Els catòlics divorciats i tornats a casar.
Signes d’aquest temps: “Com haurien de ser els nostres bisbes”. - “Un document «històric»”. - “Què passa amb els bisbes auxiliars de Barcelona?”. - “Creiem i per això parlem”. - “Miró Ardèvol al Consell de Laics”. Recull d’informacions i opinions de Josep M. Totosaus
Accent. Els dies 12 i 13 del mes d’abril va celebrar-se a València el XX Fòrum «Cristianisme i Món d’avui». Vint anys de continuïtat són molts anys. Felicitem els nostres amics del sud i publiquem alguns paràgrafs del seu missatge final.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 338 de 15 d’abril de 2008

Encara es projecta en les nostres pantalles Cometas en el Cielo, dirigida per Marc Forster i basada en la novel·la de Khaleld Hosseini del mateix títol, que gaudeix de molt èxit des que es va publicar el 2003. Aquesta procedència literària dóna al guió un anar i venir dolç, suau i evocador de l’acció; fa notar el pes del passat i la presència de la memòria, alhora que tracta el pas del temps amb una certa melancolia. Els estels poden ser símbol de la llibertat en el context amenaçador de la recent història d’Afganistan: la invasió soviètica del 1979 i el posterior règim integrista dels talibans. Retraten el Kabul que surt a l’inici (cosmopolita, divers, alegre) en contrast radical amb el Kabul desèrtic, miserable, tristíssim, dels talibans, i la discriminació històrica entre ètnies, entre els hazaras, xiites, i els pastuns, sunites. És també un cant a l’amistat i a l’amor, a les misèries de l’home i a les seves grandeses, amb el tema de la immigració de rerefons. A destacar la música d’Alberto Iglesias, novament nominada a l’Òscar sense èxit.

Montserrat Morera Isern

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

L’amor inclusiu de Déu. Per Jesús Huguet
El misteri de la vida eterna. Per J.T.
Fóra abellidora una vida sense terme?.
Mortals i terrestres, només podem experimentar l’existència com una successió.
Ni el gran Agustí ens hi fa llum.
Carta del Full parroquial intercolonial. Per J.T.
Bons amics, sóc el Full parroquial.
Compartir la vida.
La missa dominical.
Famílies del món i famílies de casa.
Un animal de realitats.
La tàctica de l’estruç? Hi ha qüestions i qüestions.
Déu: una qüestió en què ens hi va la vida.
Josep Benet, un patriota i polític indomable.
L’escola de Montserrat i l’escola de la vida (1920-1939).
Consagrat a la causa de Catalunya.
Activista i estudiós.
Signes d’aquest temps: “Evangelista Vilanova: tres anys”. - “Josep Benet i Martí de Riquer»”. “Les estrelles de la COPE”. - “Els càrrecs dels bisbes catalans a la CEE”.-“«Ha passat la Setmana Santa»”. “Espiritualitat per a insatisfets”. - “Una simple qüestió de noms?”.-“«Aquesta no és la nostra Església»”.
Recull d’informacions i comentaris de Josep M. Totosaus, amb la reproducció d’un article d’Ignasi Aragay i un resum de Joaquim Sanz i Balagué.
Accent. AVUI donem veu en aquest espai a Pilar Rahola copiant alguns paràgrafs de l’article El darrer d’una estirp que va publicar a «La Vanguardia» el 16 de març amb ocasió de la mort de l’abat Cassià M. Just.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 337 d’1 d’abril de 2008

Com diu la seva autora, Laia de Ahumada, el llibre que avui presentem, i que es titula simplement Monges (Fragmenta Editorial, 2008, 285 p.), no pretén més que «mostrar el que viuen vint monges catòliques de diferents ordes religiosos, que es mouen en diferents àmbits: l’ensenyament, l’acollida, el món de la marginació, la contemplació, el diàleg interreligiós…». El lector que s’endinsi en aquestes pàgines anirà de sorpresa en sorpresa. Vint monges expliquen la seva vida i què les ha dut on són actualment. Algunes representen la santa continuïtat; altres han viscut trencaments. I tot per ser fidels al seu cuc interior. La pregunta que els va formular l’autora del llibre —Quin és el teu desig profund?—, «la van rebre en silenci i en silenci la van anar desgranant, teixint-la amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg. Així, d’una manera tan natural, el que havia de ser una entrevista es va convertir en una conversa sobre el sentit de la vida i l’entrevistadora es va transformar en confident…». Unes confidències a les quals podem tenir accés tots els que vulguem. No us ho perdeu.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Sant Pere i la foguera pasqual. Per Valentí Fàbrega Escatllar
No volem bisbes imposats!. Per J.T.
I. Volem contribuir a una major transparència.
II. «Estimats germans i germanes.
On queda l’Evangeli?
La meva dimissió.
En record de l’abat Cassià M. Just i Riba (1926-2008). Per J.T.
La comunitat de Montserrat…Per abat Josep M. Soler. «La Vanguardia»
Tres etapes d’una trajectòria. Per Joan Carreras. «Avui»
Un referent indiscutible. Per Antoni Dalmau, «El Periódico»
Ha mort un home just… Per Àlex Masllorens, «El Periódico»
Just, el just. Per Joan Barril, «El Periódico»
Proximitat, diàleg, compromís. Per Bru Rovira, «La Vanguardia»
El goig d’entendre. Per Antoni Puigverd, «La Vanguardia»
En un mar de banalitat. Per Salvador Cardús, «La Vanguardia»
Signes d’aquest temps: “No me’n cansaria mai!”. - “Demanar l’impossible?”.-“«El misteri de la COPE i altres misteris»”.- “Montserrat en l’Església Catalana”.-“«Dades sobre la matriculació a la classe de religió catòlica»”. “A la diòcesi de Girona”.-“«Sense resposta»”. “En la mort de Josep Benet”.

Accent. Avui publiquem aquí l’article que ens ha enviat el nostre col·laborador Pere Vivó i Gili, en el qual evoca els seus records personals de l’abat Cassià i que titula, simplement, Records de l’abat Cassià.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es