Núm. 336 de 15 de març de 2008

¿Què passaria si s’apagaven alguns altaveus que es cobreixen amb la l’autoritat de «l’Església»? ¿Què passaria si callaven alguns mitrats, tan preocupats per fer sentir el seu pes en punts vius de la convivència social —la qüestió escolar, les formes de convivència familiar, la moral sexual…? Parlem clar: ¿què passaria si callava la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola i si alguns bisbes no fossin tan proclius a parlar i tan fàcils a identificar-se, simplement, amb «l’Església»?

Llavors es podria sentir la veu polifònica del poble de Déu tot sencer. I fórem els cristians els qui donaríem rostre i veu a l’Església. Els cristians que ens reunim en les nostres trobades de celebració i pregària a les parròquies; els cristians que ens agrupem en moviments apostòlics i institucions com Càritas, Mans Unides, o Intermón; els religiosos i les religioses que es consagren a la pregària, als terminals de la Sida o als pobres i deixats de tota mena; els esposos cristians que s’esforcen per pujar els fills tan bé com saben; els cristians que actuen en el món polític, en el món social, o com a voluntaris en tantes ONGs de tot ordre; o aquells que se’n van a països pobres i hi consagren un temps, uns anys o tota la vida… Tots els cristians: amb les nostres virtuts i els nostres defectes, amb les nostres sensibilitats diverses i també amb els nostres bisbes.

Aleshores «l’Església» fóra de debò l’Església; és a dir, el poble de Déu, el poble cristià sencer. I enmig d’una societat cada dia més diversa, la veu i la imatge dels cristians —és a dir, de l’Església— no seria amagada (ni suplantada) per unes veus que criden més del compte i per uns rostres que s’ensenyen més del que convindria.

Només que callessin alguns dels que ara criden i gesticulen, podria escoltar-se —amb la seva polifonia i amb les seves discordances i tot— la veu del poble cristià, d’aquell poble que es confessa, lliurement, interessat per Jesús de Natzaret i seguidor seu.

¿No creieu que l’Església apareixeria en la nostra societat amb tota una altra imatge i més d’acord amb la realitat?

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Ja no val el Concili Vaticà II?. Per Joan Llopis
Els llims i els sants innocents. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El treball del capella. Per Jesús Huguet
Quatre articles sobre l’Església: «L’Església com a enemic»,
«El catolicisme difús», «Escapisme espiritualista» i «Església catalana, Església desorientada». Per Josep M. Totosaus
Signes d’aquest temps: “Pedro Arrupe, 100 anys”. - “Una simple qüestió de noms?”.-“«Aquesta no és la nostra Església»”.
Accent. recollim en accent el número 243 de la revista «Alandar» (Madrid, desembre 2007, p. 8). José León, en un article titulat «El malestar de los curas», explica que l’arxidiòcesi de Madrid ha organitzat un cicle de conferències setmanals «per fer créixer el sacerdot —paraules del programa— la consciència de la seva participació en la missió de l’Església». Es dóna el cas que gairebé tots els ponents són del PP o de l’Opus. La primera d’aquestes xerrades, «L’Església en el món contemporani» va ser a càrrec de Jaime Mayor Oreja i del cardenal Rouco.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es