Núm. 334 de 15 de febrer de 2008

Els jesuïtes tenen nou Superior general, el pare Adolfo Nicolás, un espanyol amb àmplia experiència al Japó i a les Filipines. La seva personalitat humana i religiosa ha estat molt ben valorada. Es tracta d’una bona notícia.

El pare Nicolás ha estat designat per elecció: és el procediment habitual que segueixen des de sempre els Ordes i les Congregacions religioses, d’acord amb les seves Constitucions, per a designar els seus superiors principals. Aquests, en els Ordes o Congregacions clericals, tenen potestat de jurisdicció segons els cànons vigents (129 i 596). Som davant d’un sistema clarament democràtic i d’antiquíssima tradició, que ha servit per a inspirar moltes formes de democràcia civil. L’Església —encara que avui no ho sembli— ha estat un germen notable de democràcia civil.

Els bisbes, durant el primer mil·leni, també eren elegits. González Faus (Ningún obispo impuesto, 1992) exposà de forma diàfana l’obligació —respectada més o menys durant 1000 anys— que en l’elecció d’un bisbe hi participessin el clergat i el poble de la diòcesi i els bisbes veïns. Avui, en canvi, només es fa una prospecció secretista que acaba perfilant una cooptació amb totes les sospites i prevencions que aquest sistema genera. A més hom pretén fer creure als fidels que aquest sistema de designació, que exclou tota participació democràtica, respon a alguna voluntat divina expressada en el Nou Testament, cosa que no és certa.

Amb tota seguretat, si la designació dels bisbes es fes per elecció amb participació democràtica obtindríem uns resultats tan satisfactoris com els que obtenen les corporacions de vida religiosa. Alguns sospiten que el discret però clar enfrontament de Joan Pau II amb els Superiors Generals Religiosos responia a la coneguda reticència que sentia envers la democràcia que veia practicada pels instituts religiosos. En són exemples l’enfrontament amb els jesuïtes en l’etapa final del pare Arrupe i la negativa del Vaticà, mantinguda durant cinc anys, a rebre el President del grup de Superiors Generals de Corporacions religioses.

En comptes de fer els grans elogis del Poble de Déu sense reconèixer-li cap dret participatiu consistent i parlar de col·legialitat episcopal sense practicar-la, els responsables jeràrquics de l’Església farien bé de restaurar la participació democràtica dels fidels i del clergat en l’elecció dels bisbes tal com insinuà suaument el Vaticà II i que —segur— faria bé a tothom. L’elecció del General dels jesuïtes és una bona ocasió per a recordar-ne la urgència.

Ramon M. Nogués

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Benet XVI i l’esperança cristiana. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Celebracions comunitàries de la Penitència. Lluís Saumell
Altres celebracions. Josep M. Totosaus
La nota episcopal sobre les eleccions. Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Matrimoni: realitat humana i sagrament”.-“En terra estranya?”.-“Paraules del pare Nicolàs als periodistes”.
Accent. En aquest accent fem un recull del llibre «Misión y Gracia» (ed. original de 1959, edició en castellà del 1966) del gran teòleg Karl Rahner.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 333 de l’1 de febrer de 2008

El temps de Quaresma és una proposta institucionalitzada de l’Església perquè els cristians fem l’esforç de recentrar la nostra fe i la nostra actuació. El punt decisiu de referència per a aquest recentrament són els fets de l’última Pasqua de Jesús, la mort en creu i la resurrecció, que donen raó de la totalitat del curs i del desenllaç de la seva existència terrena. En Jesús, mort i ressuscitat, queda patent que el seu Regne no és d’aquest món (Jo 18,36); que el Regne de l’amor de Déu, manifestat en els fets i les paraules de Jesús, surt victoriós del mal i de la mort (Jo 16,33); i que els seguidors de Jesús quedem plenament implicats en la seva relació amb Déu Pare i amb l’Esperit que vivifica (Jo 20,21-22), i també en la forma com ell va orientar la seva vida terrena amb la perspectiva final de la victòria de la vida i de l’amor (1Jo, 2,13s; 5,4-5; Jo 17,2).

A molts cristians, la proposta quaresmal de l’Església ens troba submergits en una cultura en la qual Déu i les realitats transcendents n’han quedat bandejats. Tot allò que no es pot percebre amb els sentits, que no pot ser sotmès a l’observació positiva i que no és, d’una manera o altra, quantificable no hi obté carta de ciutadania. Aquesta manera radicalment areligiosa de sentir i de viure, els cristians no la podem ni ignorar ni menysprear, perquè la comparteixen familiars i amics molt estimats, i molta altra bona gent, dels quals de cap manera ens volem aïllar o distanciar.

En aquestes condicions, la crida quaresmal de l’Església ens reclama una atenció preferent a reafirmar la pràctica lúcida de l’amor en totes les seves facetes, com a punt experimental que no sols ens situa correctament en el teixit de la convivència humana a tots els nivells, sinó que ens obre a l’exercici de la fe i de l’esperança en les promeses de Déu, manifestades en la vida, mort i resurrecció de Jesús. Deixar-nos guiar per l’amor equival a anar-nos implantant adequadament en la societat civil, qualsevulla que sigui la posició dels seus ciutadans i de l’estructura jurídica civil davant el fet religiós. I equival també a seguir l’impuls de l’Esperit de Jesús, el qual, a través de la nostra experiència sempre fragmentària, ens va conduint a «la veritat completa» (Jo 16,13), a la maduresa plena en les conviccions i en l’acció.

Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

El bisbe de Lleida i les obres d’art. Per J.T
Carta als capellans. Per Javier Salinas, Bisbe A.A. de Lleida
Declaració llegida a les esglésies. Per Jaume Traserra, Bisbe de Solsona
Sant Antoni del porquet. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Les celebracions del sagrament de la Penitència. Per J.T.
Jesús i el pecat. Per Jesús Huguet
Carta del senyor bisbe de Solsona als capellans. Per Jaume Traserra, Bisbe de Solsona
Carta dels capellans del Fòrum Ondara.
Signes d’aquest temps: “Cap on va l’episcopat espanyol?“.-”Beat Antonio Rosmini”.- “«Una conversa d’un erudit excepcional»“.- “«La veritat fa mal, però l’oblit mata»“. - ”Nou superior general dels jesuïtes”.
EL CARDENAL-ARQUEBISBE DE BARCELONA I EL MÍTING DEL DIUMENGE DIA 27 DE GENER. Ho havia insinuat la premsa. Ho havien anunciat els organitzadors, el Pacte per la Vida i la Dignitat. Però no ens ho acabàvem de creure.
Accent. recollim en accent una selecció de textos del claretià Pere Codina, feta per ell mateix, que titula «De la cristiandat a la diàspora».
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 331 - 332 de l’1 i 15 de gener de 2008

¿Què passaria si s’apagaven alguns altaveus que es cobreixen amb la l’autoritat de «l’Església»? ¿Què passaria si callaven alguns mitrats, tan preocupats per fer sentir el seu pes en punts vius de la convivència social —la qüestió escolar, les formes de convivència familiar, la moral sexual…? Parlem clar: ¿què passaria si callava la ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola i si alguns bisbes no fossin tan proclius a parlar i tan fàcils a identificar-se, simplement, amb «l’Església»?

Llavors es podria sentir la veu polifònica del poble de Déu tot sencer. I fórem els cristians els qui donaríem rostre i veu a l’Església. Els cristians que ens reunim en les nostres trobades de celebració i pregària a les parròquies; els cristians que ens agrupem en moviments apostòlics i institucions com Càritas, Mans Unides, o Intermón; els religiosos i les religioses que es consagren a la pregària, als terminals de la Sida o als pobres i deixats de tota mena; els esposos cristians que s’esforcen per pujar els fills tan bé com saben; els cristians que actuen en el món polític, en el món social, o com a voluntaris en tantes ONGs de tot ordre; o aquells que se’n van a països pobres i hi consagren un temps, uns anys o tota la vida… Tots els cristians: amb les nostres virtuts i els nostres defectes, amb les nostres sensibilitats diverses i també amb els nostres bisbes.

Aleshores «l’Església» fóra de debò l’Església; és a dir, el poble de Déu, el poble cristià sencer. I enmig d’una societat cada dia més diversa, la veu i la imatge dels cristians —és a dir, de l’Església— no seria amagada (ni suplantada) per unes veus que criden més del compte i per uns rostres que s’ensenyen més del que convindria.

Només que callessin alguns dels que ara criden i gesticulen, podria escoltar-se —amb la seva polifonia i amb les seves discordances i tot— la veu del poble cristià, d’aquell poble que es confessa, lliurement, interessat per Jesús de Natzaret i seguidor seu.

¿No creieu que l’Església apareixeria en la nostra societat amb tota una altra imatge i més d’acord amb la realitat?

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Ja no val el Concili Vaticà II?. Per Joan Llopis
Els llims i els sants innocents. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El treball del capella. Jesús Huguet
Quatre articles sobre l’Església. Per Josep M. Totosaus
«L’Església com a enemic»
«El catolicisme difús»
«Escapisme espiritualista»
«Església catalana, Església desorientada»
Signes d’aquest temps: “Pedro Arrupe, 100 anys”. -”Una simple qüestió de noms”.- “«Aquesta no és la nostra Església»“.
Accent. recollim en l’Accent un petit text titulat «El malestar de los curas», de José León. Explica que l’arxidiócesi de Madrid ha organitzat un cicle de conferències setmanals «per fer créixer el sacerdot - paraules del programa - la conciénciade la seva participació en la missió de l’Església.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es