Núm. 324 del 15 de setembre de 2007

Cada dia són més els que neguen l’existència de Déu. Però també cada dia són més els qui manifesten la necessitat de preservar la idea o la hipòtesi de Déu perquè el món i la vida puguin tenir un sentit plausible. M. Horkheimer va ser un dels primers que, des de la incredulitat contemporània, va postular la hipòtesi Déu, perquè el sofriment no resulti irremeiable, perquè la injustícia no pugui considerar-se l’última paraula, perquè el botxí no pugui triomfar sobre la víctima innocent. Com si diguéssim: encara que Déu no existeixi, fem com si existís, perquè el món i la vida puguin tenir sentit i consistència. I jo mateix he sentit de més de quatre creients aquest raonament: encara que després de la mort em trobés que no hi ha res, no em sabria greu, no hi perdria res, perquè mentrestant la fe en el més enllà m’hauria ajudat a viure feliç. (more̷

Núm. 323 de l’1 de setembre del 2007

El matí del funeral de Lluís M. Xirinacs, una senyora deia per ràdio amb tot l’aplom: «I, és clar, va ser abandonat per l’Església». Aquesta senyora parlava per parlar. Però, ¿en qui pensava quan es referia a «l’Església»? Segurament en uns senyors innominats de Roma, o bé en aquells, ja no tan llunyans, que remenen les cireres de la Conferència Episcopal Espanyola, a Madrid, o potser en l’inefable secretari J.A. Martínez Camino, tan procliu a parlar alegrement en nom de «l’Església». Però, ¿què tenen a veure tots aquests senyors amb en Lluís M. Xirinacs i amb la nostra Església de cada dia? (more̷

Núm. 320-321 del 1 i 15 d’agost de 2007

València, Girona i Lleida es preparen per rebre (o patir) nous nomenaments episcopals. Perquè allò que no poden fer —per molt Concili i molt Poble de Déu que invoquin— és intervenir eficaçment en la designació del nou bisbe. Els bisbats —clergat, fidels, òrgans de representació: col•legi de consultors, consell del presbiteri, consell pastoral— estan lligats de peus i mans i tots els fils els tenen a Roma.

Alguns d’aquests fils porten a Madrid, on hi ha el senyor Nunci Apostòlic, la seu de la Conferència de l’Episcopat Espanyol i el cardenal Rouco Varela; i, ben a prop, a Toledo, el cardenal Cañizares. Tots ben connectats entre ells, amb la Secretaria d’Estat i amb el cardenal Gian Battista Re, President de la Congregació per als bisbes. De la predilecció que els senyors romans i el senyor Nunci tenen per l’Església catalana n’és testimoni el trencament de l’arquebisbat de Barcelona ara ha fet dos anys i tota la història de la partió del bisbat de Lleida (1955, 1995 i 1998 i del litigi per algunes obres d’art del Museu. (more̷

Núm. 319-320
Amb la publicació d’Educar en temps difícils. Escola Talitha, 1956-1974. (Eumo Editorial, Universitat de Vic, 2007, 450 pgs.) Maria Teresa Codina, la seva fundadora i directora, espera que «el coneixement de primera mà d’un procés educatiu dut a terme en un context i en un moment determinats pugui ser útil a un sector més ampli que el que hi va estar directament implicat». La seva veu s’entreteixeix amb la d’antics alumnes, mestres i pares. Així assistim: 1) a la maduració del projecte (1953-56); 2) als inicis (1956-59): la línia de l’Escola pren forma i es passa de 48 alumnes a 180; 3) al desplegament (1959-66): l’Escola creix i es projecta enfora: relacions amb l’Escola Costa i Llobera, Maria Antònia Canals funda a Verdum l’Escola Ton i Guida, Marta Mata crea l’Escola de Mestres Rosa Sensat, etc; 4) a la col•laboració amb l’Administració i a la multiplicació dels interrogants sobre el futur (1966-70); i 5) als anys en què les respostes diferents fan esclatar l’equip de mestres (1970-74). De cada etapa se’n dibuixa el context sociopolític, es repassa la vida de l’Escola amb atenció a l’educació de la fe i a l’obertura a la diversitat social. Quan, amb el canvi de context, l’ideal d’escola pública de qualitat en ambients populars sembla abastable, la diversa posició dels mestres fan inviable Talitha. ¿Va ser, doncs, el fruit d’una època? Sí i d’una dedicació, d’un treball i d’una atenció constants i admirables. Com una obra d’orfebreria. Talitha va obrir molts camins.
Josep M. Totosaus (more̷