Núm. 389 d’1 de juny de 2010

Diu que no hi ha mal que per bé no vingui. Si se’n sap treure la lliçó. I la millor lliçó que l’Església pot treure de tot aquest tràngol de la pederàstia crec que és la que en treia el portaveu de la sala de premsa de la Santa Seu, el jesuïta Federico Lombardi: en la societat en què vivim, deia, l’Església només pot ser creïble si es presenta amb la summa transparència.

I quan diem transparència, ens referim no sols a una informació veraç respecte del que passa a l’Església, sinó també a la lleialtat i sinceritat en tota la seva manera de fer i actuar. Avui resulta difícil d’entendre que es faci retirar de les llibreries catòliques el llibre de José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica, sense que es pugui saber qui ha donat l’ordre ni per quines raons l’ha donada. Es fa difícil comprendre que el tribunal de la Signatura Apostòlica ordeni la «devolució» de les peces del Museu de Lleida a la diòcesi de Barbastre sense que es digni obrir els documents i al·legacions del bisbat ilerdenc.

La transparència que es demana a l’Església implica també la desaparició de temes tabú, com per exemple el del celibat. Tots vam poder seguir no fa pas gaire l’enrenou que va provocar el Fòrum Ondara de Solsona, simplement, perquè els seus components es van atrevir a dir en veu alta que eren partidaris del celibat opcional.

Al concili Tarraconense es va fer famós el «calaix del Pare Abat» (dit així, perquè va ser el pare abat de Montserrat el primer que hi va fer al·lusió amb aquest nom), un calaix de temes candents d’ordre ètic i disciplinar que Roma no ha deixat obrir mai. Ens referim a temes com el celibat obligatori, el sacerdoci de les dones, l’ús dels anticonceptius, els divorciats tornats a casar, la fecundació assistida, les cèl·lules-mare, l’eutanàsia, la penitència comunitària, etc. La transparència exigiria de l’Església la valentia de posar obertament sobre la taula aquest munt de problemes que fan patir tanta gent, perquè poguessin ser tractats interdisisciplinàriament i lliurement per tots aquells que realment hi entenen, científics, teòlegs, juristes, etc. I no solament pels d’una tendència determinada. De manera que poguéssim tenir tots la certesa que, sobre cada un d’ells, s’hi ha fet tota la llum que en aquests moments s’hi podia fer. Molt més quan, segons la mateixa Església, de la solució que es doni a aquests problemes, en depèn la salvació eterna de molts.

La veritat mai no ens ha de fer por. «La veritat us farà lliures», va dir el Mestre. En canvi, sí que és veritat que el secretisme sol ser un bon aliat del poder, sobretot del dictatorial. El que no sap quin terreny trepitja fàcilment va amb por, i, sense coneixement de causa, es fa difícil qüestionar una ordre o disposició. Però, com va dir Jesús, parlant d’aquells que tracten els «súbdits» com si en fossin els amos, «entre vosaltres no ha de ser així». El dia que l’Església aprengui a basar-se més en l’evangeli que no pas en el poder, aquell dia no tindrà cap por de «donar, en qualsevol circumstància, testimoni de la veritat». La pitjor traïció que el cristianisme oficial ha fet a l’evangeli, escriu l’historiador Jean Delumeau, és convertir-lo en poder, la Bona Nova, en amenaça i coacció.

La transparència en l’Església no hauria de tenir altres limitacions que les de la caritat envers les persones i la justa defensa contra els malintencionats. Perquè, si es veritat que hem de ser «senzills com els coloms», també hem de ser «vius com les serps».
Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Benet XVI i el tercer mil∙lenin. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un any amb el rector malalt. Per Consell Parroquial de Sant Oleguer
En record de l’amic.  Per Josep M. Totosaus
Quinze anys fent camí plegats. (Paraules pronunciades al final de la missa exequial en nom del Consell Parroquial)
Signes d’aquest temps: “Déu i les cèl·lules sintètiques” .- “Cap bisbe imposat” .- “«L’ortodòxia selectiva»” .- “Ha mort el bisbe Rafael Sanus, de València”.- “Qui té raó, doncs?”.
Accent. AMB motiu de la «crisi» actual, el diari catòlic francès «La Croix» s’ha adreçat a diverses personalitats catòliques i els ha formulat la pregunta «Per què continua a l’Església?». Vet ací substancialment la resposta de Hans Küng. 
(….) Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.
Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (….) Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 388 de 15 de maig de 2010

Els cristians d’avui podríem fer com aquells jueus a què es refereix el nostre col·laborador Valentí Fàbrega en l’article que publiquem a la p. 2: «Tampoc no sorprèn —escriu— que aquella virolada afluència de pobles i races al centre de la gran metròpoli mercantil de l’Orient Mitjà [Babilònia] atabalés els viatgers i deportats hebreus i que la divergent pluralitat de llengües sonés a les seves orelles com un guirigall incomprensible i insuportable, conseqüència directa d’aquella maledicció del seu Déu sobre la humanitat rebel [la torre de Babel]». Amb la diferència que aquella barreja la trobaven al país de l’exili, mentre que nosaltres la tenim a casa mateix. S’ha acabat l’oasi del nostre petit món i ha afluït a casa un univers bigarrat de races, cultures, llengües, religions i costums.Com escriu Enzo Bianchi, en l’article del qual donem una petita mostra a la p. 3, «cal que no siguem abstractes. El que es troba [pels nostres carrers, places i botigues] no és mai l’islam o una religió, sinó homes i dones que pertanyen a determinades tradicions religioses i per als quals aquesta pertinença és un aspecte d’una identitat múltiple i no monolítica». I continua: «Davant de l’altre, diferent per raó de llengua, ètnia, religió, cultura, usos alimentaris i mèdics, abans d’evangelitzar cal primer aprendre l’alfabet amb què adreçar-se-li, manifestant concretament una proximitat i una simpatia “cordials”.

Només aixì, per fer servir l’expressió del p. Timothy Radcliffe, es podrà “construir una casa comuna per a la humanitat, en la qual Déu hi pugui viure”». ¿No diem que Déu és el Pare de tots, i que tots som germans?El relat de Lluc al llibre dels Fets ens ho presenta més senzill: Per bé que eren galileus els qui parlaven moguts per l’Esperit i que no havien tingut necessitat d’aprendre cap altre alfabet, tot aquell món bigarrat que havia confluït a Jerusalem els sentia «proclamar les grandeses de Déu en les nostres pròpies llengües». A nosaltres, en canvi, no ens és estalviat cap esforç. ¿Serem, doncs, capaços de teixir complicitats i viure, així, una nova Pentecosta? O, presoners del mite de Babel, no entendrem la crida que Déu ens adreça avui a través de tots aquests homes i dones «de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel i que han confluït a casa»?

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Babel i Pentecosta. Per Valentí Fàbrega Escatllar
La llei del celibat dels capellans. Per Jesús Huguet
L’al·legat de Hans Küng. Per Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Lleida: marxa enrere del bisbe Joan Piris?”.- “Pescadors o beduins?”.- “Periple d’un capellà rural”.- “Sobre la societat actual”.
Accent. «Documents d’Església», n. 859, 1.4.2010, pgs. 223-224, recull un article breu del bisbe emèrit d’Amiens, Jacques Noyer, aparegut a «Témoignage chrétien» el 2 d’octubre del 2008, titulat: «La balena i la papallona o com despertar l’Església de Jesucrist», del qual en copiem uns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 387 d’1 de maig de 2010

La participació recent en dues celebracions exequials m’ha fet retornar a reflexions i a convenciments que no són pas d’avui ni d’ahir i que voldria compartir amb els lectors d’«El Pregó».

Segur que molts experimentem una forta sensació d’incomoditat davant el llenguatge de les pregàries oficials pels difunts i, en concret, en el cas de les exèquies. A part d’una antropologia que ja no és la nostra (es prega per les «ànimes» dels difunts) i de la concepció de la resurrecció com la unió de l’ànima i el cos que tindrà lloc «aquell dia [el del judici final a la fi dels temps] que Crist, ressuscitant els morts, transformarà el nostre pobre cos per fer-lo semblant al seu Cos gloriós», les pregàries són un seguit d’intercessions davant un Jutge, demanant-li que sigui benvolent. Que lluny queda, tot això de l’ambient esperançat que respiren l’antiga antífona «Ego sum resurrectio el vita… (Jo sóc la resurrecció i la vida…)», que musica les paraules de Jesús a Marta quan aquesta li diu que ja sap que Llàtzer, el seu germà, «ressuscitarà el darrer dia, quan tots ressuscitin» i el bell cant de comiat «In paradisum deducant te angeli… (Que els àngels t’acompanyin al paradís)».

Perquè si davant el misteri de la mort tots experimentem la mateixa impotència, creients i no creients, els qui ens confessem cristians ens refiem de Jesús de Natzaret, el qual ens obre una perspectiva de plenitud: «Qui creu en mi, encara que mori, viurà». Si aquesta és la nostra fe, en les celebracions exequials no només ens acompanya el record del germà que acomiadem, sinó ell mateix, ben vivent, per bé que d’una manera que no podem imaginar: vivent en un àmbit que no és el nostre, l’àmbit de Déu. Jesús de Natzaret va penetrar-hi definitivament amb la seva Resurrecció. I en la seva mort-resurrecció —en la seva Pasqua— ens va incorporar sacramentalment pel Baptisme i ens incorpora definitivament en el moment de la mort. Per això, més que pregar pel germà que acomiadem, preguem amb ell i, amb ell, donem gràcies a Déu, el Pare de Jesús i el nostre, per tots els dons que li ha fet.

Sortosament, hem abandonat els ornaments negres (que alguns tornen a recuperar) i utilitzem els de color morat. I som molts que no tenim cap escrúpol a introduir canvis en uns textos que no responen ni a la sensibilitat actual ni al que ha de ser una celebració de fe i d’esperança davant el misteri de la mort. ¿I per què no utilitzar els ornaments blancs? Les exèquies cristianes són una celebració pasqual!

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Un missatge pasqual eixut. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El Fòrum Ondara i la manipulació periodística. Per Fòrum Ondara
Una vella anomenada Església. Per Víctor Codina, s.j.
L’enduriment de la institució eclesial. Per Jesús Huguet
Signes d’aquest temps: “El punt feble de l’Església” .- “Els religiosos o l’ensenyament” .- “«Un anarquista amb consciència catòlica»” .- “«Pensa-hi», una col·lecció que cal conèixer”.- “Quaderns «Fem Bioètica»” .- “Les necessitats no materials dels infants” .- “Davant el Primer de Maig” .
Accent. Maria-Lluïsa Oliveres, esposa d’Alfons Comín, ha recollit en un llibre els articles que va anar publicant a la pàgina religiosa dominical de «La Vanguardia» amb el títol «El riesgo de creer. Escritos breves sobre la fe y la vida (2002-2008)». Erasmus Ediciones, 125 p. Són 55 escrits breus precedits d’un pròleg, també breu, de J.I. González Faus, on podem llegir: «S’hi parla de la vida. De coses com la immigració, els palestins, la utopia de la història humana, el PNUD, la llibertat per sortir del propi cenacle, l’economista Stiglitz o els obrers, les guerres, el dolor del món o l’acceptació de la diversitat. És a dir, s’hi parla d’allò que importa a Déu, no als guardians de la institució». N’extraiem aquest sobre la Pentecosta, titulat «Nosotros i ellos», aparegut el 7 de maig del 2006.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 386 de 15 d’abril de 2010

«Si en la nostra recerca del que és humà i el seu sentit tot sovint topem amb recels i desconfiances, amb frustracions i desencisos que ens fan recloure en l’aïllament solitari, deu ser perquè encara estem immersos en la nit i continuem cercant en la tomba de la mort on tot es dóna per perdut i on res de nou no és possible». Així comença el Pregó de Pasqua d’aquest any de la Parròquia de la Mare de Déu del Carme del barri del Raval, de Barcelona. Quants pregons pasquals s’han proclamat enguany, a més del tradicional, l’agosarat i poètic Exultet, de tan bella cadència gregoriana! En trobareu una petita mostra a les pàgines 4 i 5.

La Resurrecció ultrapassa tots els nostres desigs i totes les nostres capacitats interpretatives i expressives. Però bé hem de viure-la en la nostra vida de cada dia i en la nostra societat i en el nostre món. I viure-la vol dir expressar-la amb paraules i traduir-la en fets, en comportaments i també en esperances. «La nit de Pasqua Jesús ens diu: La felicitat és ací, l’amor és l’única felicitat, Déu és l’única felicitat (….) És la gran nit per a les persones pobres i pecadores. Crist, solidari dels crucificats per aquells mateixos poders que el portaren a Ell a la creu, els ha vençuts, aquests poders. Anem, aixequem-nos (….) Crist viu i camina amb nosaltres cada dia fins a la fi del món»: així s’expressa la comunitat parroquial de Maria Immaculada (Vera-Carrasca), de València.

«El Ressuscitat és el Senyor de la història per portar-la a la plenitud somniada. Això vol dir que podem assaborir la vida, la felicitat, l’amor del tot i per sempre, com no podem imaginar. Ell ens ha assegurat que fa camí amb nosaltres fins al final de la nostra vida i de la història humana. Jesús ens fa esdevenir “pelegrins” i no “turistes”» (Carta de Pasqua als joves del bisbe de Girona).

«El testament de Jesús abans de morir va ser: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan 13,34). Aquest manament nou cal entendre’l bàsicament no com una norma, sinó com una promesa i un do. Tots tenim la capacitat d’estimar. Quan ens hi deixem endur i cerquem desinteressadament el bé dels altres, la nostra experiència d’estimar, sempre limitada, s’uneix a la de Jesucrist. I s’uneix amb Déu, que és amor il·-limitat, pur, sense ombres» (Parròquia de Santa Maria del Gornal. L’Hospitalet de Llobregat).

Vet ací un petit florilegi. I que cadascú continuï la meditació pasqual. I, sobretot,
que la tradueixi en fets.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Crits alBenet XVI als catòlics irlandesos: un document d’interès general. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un treballador autònom en temps de crisi. Per Emili Capdevila (62 anys, fuster)
Maria, la primera creient. Per Joan Llopis
Fer present l’amor de Déu en el nostre món.
Signes d’aquest temps: “L’accés a Déu segons Jesús” .- “Una altra figura d’Església és possible” .- “«Assessors d’imatge»” .- “¿Som encara al segle XIX?”.
Accent. Ens ha arribat una homilia del jesuïta Marc Vilarassau de la qual n’oferim uns paràgrafs a continuació. D’una banda, ens recorda discretament que els pederastes també haurien de ser ajudats a rehabilitatar-se en la mesura possible. I, d’altra banda, que, si podem defensar-nos dels excessos en la denúncia de l’Església, també se’ns ofereix una ocasió per participar en la passió de Crist.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 385 d’1 d’abril de 2010

Tot d’un plegat ha esclatat el gran escàndol dels abusos sexuals amb menors per part de capellans i religiosos (no sols a Irlanda sinó també a d’altres països), quan abans no se’n sabia pràcticament res. Què és el que ha passat? Doncs senzillament, que d’una societat amb una mentalitat de cristiandat hem passat a una societat ideològicament i religiosament plural i a un Estat laic. Intentaré d’explicar-me.

En una societat de cristiandat, l’Església era intocable i els capellans i religiosos eren considerats com a persones sagrades, i per tant també intocables. De tal manera que fins al nou Codi (1983) existia un privilegi anomenat «del fur», pel qual (llevat d’un permís especial), els clergues i religiosos només podien ser jutjats per tribunals eclesiàstics i sotmesos només a penes eclesiàstiques.

Per cert que, fins al Codi de 1983, no hi havia en la legislació eclesiàstica penes especifiques per als abusadors de menors. El Codi actual en el cànon 1.395, paràgraf 2, diu: «El clergue que cometi un delicte contra el sisè manament (….) amb un menor de setze anys ha de ser castigat amb penes justes, sense excloure’n l’expulsió de l’estat clerical, quan el cas ho requereixi».

L’objectiu principal, el gran objectiu, era evitar l’escàndol, que ningú no en sabés res. Quan es donava un cas d’abusos a menors, el primer que es feia era anar a trobar la família del menor per demanar-los totes les disculpes del món i suplicar-los que no ho fessin saber a ningú. Les famílies, més o menys cristianes i sempre respectuoses, generalment s’hi avenien. Però, llevat dels casos més greus, la sanció es limitava al trasllat del capellà o religiós i a apartar-lo, a ser possible, dels menors.

Però ara la societat ha esdevingut plural i l’Estat és laic o aconfessional. I tant capellans com religiosos han deixat de ser socialment considerats com a persones sagrades i han passat a ser mirades com a ciutadans i iguals com tothom davant la llei. Per altra banda, tant les víctimes com les seves famílies, ja no són tan dòcils ni reverents com eren abans i s’han descarat a presentar denúncies.

Però hi ha més: els mitjans de comunicació s’han llançat a esbombar aquests casos. Perquè, com escriu encertadament Antoni Puigverd («La Vanguardia», 29.3.2010, p. 17), «la lògica dels mitjans (i dels interessos que els acompanyen) és fabricar emocions. I no hi ha millor fàbrica d’emocions que uns nens sofrents en mans d’uns libidinosos capellans. Encara que les històries siguin de dècades endarrere». En efecte, com diu ell mateix, «l’espiral obsessiva dels mitjans occidentals en relació amb els casos de pederàstia en el si de l’Església deforma monstruosament la realitat. No només perquè els casos afecten a penes a un 0,6 % de religiosos, sinó perquè no es corresponen per res el bombardeig de notícies sobre suposats abusos religiosos amb els veritables protagonistes de la repugnant lacra social de la pederàstia: les xifres del cas alemany revelen la magnitud del problema (210.000 casos censats des de 1995!) i, a la vegada, la quota de responsabilitat catòlica: només 94 [d’aquests] casos corresponen a religiosos: un 0,045 %. Els que condemnen severament l’Església per doble moral també hi cauen, perquè, confonent l’opinió pública sobre el veritable abast d’aquesta lacra, demostren estar més interessats a reconvertir el drama d’uns nens en filó mediàtic».

Sigui com sigui, són les denúncies presentades pels mateixos interessats o per les seves famílies les que han fet esclatar el problema. I el que abans era considerat zel per preservar la bona fama de les persones consagrades i de l’Església, ara ha passat a ser tingut com encobriment d’un delicte.

Cal reconèixer que, fins que no han sorgit públicament les denúncies, la jerarquia, bisbes i Papa, van fer tot el possible per a mantenir els abusos en secret. Es tractava, per damunt de tot, d’evitar l’escàndol i possibles responsabilitats. Segons revela el teòleg alemany Han Kúng en un article a «El País» (13.3.2010), el maig de 2001, el cardenal Ratzinger, aleshores Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, va enviar una carta als bisbes de tot el món, en què els notificava que tots els casos de delictes sexuals greus comesos per clergues eren declarats, a partir d’aleshores, de «secret pontifici».

Però és veritat també que, quan el problema s’ha fet públic, el Vaticà ha reaccionat amb contundència. Massa tard, direu, potser.

Tanmateix i d’una manera especial en aquest assumpte, aconsellaria tenir sempre present aquella màxima romana: Distingue tempora et concordabis jura: tingues en compte cada època i entendràs les diferents formes del dret i també les diferents maneres de fer i els diferents costums. Pensem com estaven les coses en la societat civil. I tanmateix, si més no, en el fur intern de l’Església, l’abús de menors ha estat considerat sempre un pecat gravíssim i, en els casos greus, un delicte.

Però més enllà de totes aquestes consideracions, en una Europa (i en un Catalunya), «més que laica: displicent o hostil a la religió» (i torno a citar Puigverd) i amb tants «comunicadors» amatents a sucar-hi tant de pa com poden, cal que l’Església i els seus representants siguin conscients de la delicadesa d’aquesta qüestió i extremin la transparència informativa.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Crits al Calvari. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una obra ambiciosa. Per Joan Llopis
Llibertat religiosa en un Estat laic. Per Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Prepotència?” .- “Parla l’arquebisbe de València” .- “Espines de Setmana Santa” .- “«Sic transit gloria mundi»”.
Accent. EL diumenge, 28 de març, «La Vanguardia» publicava una entrevista de Francesc Peirón des de Nova York amb amb Francisco José Ayala, excapellà, biòleg interessat per les relacions entre la ciència i la religió, que exerceix a la Universitat de Califòrnia, a Irvine, i que acaba de rebre el premi Templeton, el més ben dotat del món, amb més d’1,2 milions d’euros, que pensa donar a obres de beneficència: «Jo ja tinc suport per al meu treball i per a viure bé». En reproduïm alguns
paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 384 de 15 de març de 2010

En aquesta mateixa pàgina, el lector trobarà la presentació d’un llibre sobre la presència pública de l’Església en la nostra societat, una qüestió a la qual hem de saber donar una resposta alhora evangèlica i actual. Des d’un altre biaix, l’abordava també Begoña Román, en un text que els nostres subscriptors deuen haver rebut fa ben poc. I sobre «Laïcitat i Cristianisme» va versar el XXII Fòrum «Cristianisme i Món d’avui» dels nostres amics valencians, del qual trobareu també informació en aquest número.

I és que l’Església —Jerarquia i poble cristià— ens trobem acarats a una situació nova, que es fa especialment dura en països com el nostre, de vella tradició cristiana, sobtadament immersos en un pluralisme i en una laïcitat dels quals no teníem experiència, i que des del Vaticà no semblen capaços d’acceptar obertament. «Ho he pensat molt, escriu Jesús Huguet. I crec que avui l’obstacle més gran d’accés a la fe és la mateixa Església» (p. 6). Una Església que es resisteix a assumir i a continuar l’«aggiornamento» que Joan XXIII i el Concili Vaticà II van emprendre amb decisió. I en la qual encara resulta possible que un llibre com Jesús. Aproximación histórica, de Juan Antonio Pagola sigui retirat, per ordre superior, de les llibreries religioses. No és estrany que tants s’atreveixin a sucar-hi pa (tants i de vegades tan gratuïtament?). I en la qual, tanmateix, el cardenal Jean-Louis Tauran, President del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, fa unes declaracions d’una gran obertura —i ho subratllem i ens en felicitem— sobre la valoració de les diverses religions i sobre els centres catòlics d’ensenyament. Per la seva part, el filòsof Paul Ricoeur manifestava l’any 2000 la seva convicció que «això que en diem religió té a veure amb la bondat».

D’altra banda, els estudis neurobiològics sobre el cervell humà continuen fent-nos més entenedora la complexitat dels nostres comportaments i la riquesa i la diversitat del que anomenem la nostra racionalitat, i ens obren finestres cap a la transcendència (i, doncs, cap a la religió i la fe): llegiu l’article de Ramon M. Nogués. I el nostre col·laborador Valentí Fàbrega suggereix que la manera com Jesús presenta les seves relacions amb el Pare pot recolzar en l’experiència de les que havia tingut, durant la infància i l’adolescència, amb el seu pare Josep, el fuster de Natzaret i espòs de Maria.

Mentrestant, en aquesta Església i en aquest món nostres, i seguint Jesús, els cristians culminem la Quaresma i avancem cap a la Pasqua.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

La paràbola de l’aprenent a fuster. Valentí Fàbrega Escatllar
Religió i laïcitat. Per Josep A. Comes
BENVOLGUTS DIOCESANS. Per Lluís Martínez Sistachcardenal-arquebisbe de Barcelona
Cervell i coneixement: raons, emocions i fes. Per Ramon M. Nogués
Signes d’aquest temps: “Declaracions del cardenal Jean-Louis Tauran”.- “El gran obstacle”.- “L’heretge José Antonio Pagola”.- “Pare, no hi he entès res!”.
Accent. El filòsof Paul Ricoeur, de tradició protestant, que va morir el divendres 20 de maig de 2005 a l’edat de 92 anys, durant molts anys acostumava a anar a Taizé. Vet ací uns extractes d’una conversa amb el seu prior, Roger Schutz la Setmana Santa del 2000.• Què és el que vinc a buscar a Taizé? Diria que una mena d’experimentació d’allò que jo crec més profundament, és a dir, que això que generalment en diem religió té a veure amb la bondat (….) Ho tenim una mica oblidat, particularment en algunes tradicions del cristianisme. Vull dir que hi ha una mena de reducció, de tancament sobre la culpabilitat i el mal. No és que jo subestimi aquest problema, del qual m’he ocupat molt durant diverses dècades. Però el que necessito verificar, d’alguna manera, és que, per molt radical que sigui el mal, aquest mal mai no serà tan profund com la bondat. I si la religió, les religions, tenen algun sentit, és el d’alliberar el fons de bondat dels éssers humans, anant-lo a cercar on es troba completament colgat. Ara bé, aquí a Taizé, veig irrupcions de bondat en la fraternitat entre els germans, en la seva hospitalitat tranquil·la, discreta, i en la pregària, en la qual veig milers de joves que no tenen l’articulació conceptual del bé el del mal, de Déu, de la gràcia, de Jesucrist, però que tenen un tropisme fonamental envers la bondat.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 383 d’1 de març de 2010

«Senyor meu i Déu meu»: La confessió de Tomàs en contemplar les ferides lluminoses de Jesús —no podien ser d’altra mena— és acceptada pel mateix Jesús amb una matisació de gran transcendència «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist» (Joan 20, 29). I la privilegiada Maria, la primera a sentir el seu nom en boca del ressuscitat i a punt de llançar-se als seus peus, ha d’acceptar una distància i un encàrrec: «Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: “Pujo al meu Pare que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu”».

Ja pujat al Pare, Jesús ha entrat en la glòria de Déu, és a dir, en la seva divinitat, i té la condició de glorificat, ha esdevingut cos celeste, incorruptible, i en definitiva cos espiritual  (1 Corintis 15, 40ss): pertany a l’esfera divina, no a l’esfera física d’aquest món ni tampoc al nostre espai i al nostre temps. (vegeu Josep M. Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret, p. 322).

El Ressuscitat  només és assequible per a nosaltres a través de signes que apunten a la seva realitat, per exemple les aparicions de Pasqua. Però les aparicions no són pures evidències fàctiques, són signes que necessiten ser entesos a la llum de la fe. La llum de l’Esperit els clarifica i els fa entendre. En síntesi: els  apòstols van «veure» Crist amb els ulls oberts de la fe.

No hi ha res que no puguem «foradar» amb els ulls oberts de la fe, i «veure». La Pasqua  ens ha ensenyat d’una vegada per sempre que tot el que veiem és més del que veiem. Tot se’ns fa gran i ple de sentit: la nostra pròpia vida, els fills, els amics, les penes i les il·lusions… No acabaríem mai, una petita escatologia de present. Realment, el Regne de Déu és aquí.

I d’on traurem tanta fe? He llegit a l’evangeli de Joan que «Déu dóna l’Esperit sense límits» (3, 34) I també que els apòstols i els deixebles eren assidus a partir el pa i a les pregàries (Actes 2, 42) (o sigui que la Maria i el Tomàs  anaven a missa): l’Eucaristia, el memorial en la seva significació més transcendent és el que els va quedar i d’ell havien de viure. Ells i nosaltres.

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Meditació sobre una immigrant desconeguda. Per Víctor Codina, sj.
Jesús i l’obra del Pare. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Beat Josep Samsó. Per Josep Colomer Busquets
Signes d’aquest temps: “Mossèn Bellavista, estudiós i pastor”.- “Carrerisme i poder a l’Església”.- “Mòbing als pagesos”.- “S’ha aprovat la llei de l’avortament”.-“ “Pelegrinatge ignasià”.
Accent. A l’«Última pàgina» del número 4 de «Missa Dominical» d’aquest any, hi ha un article de Juan Martín Velasco que duu per títol «Una tasca de conscienciació indispensable». Parteix de la nova llei d’avortament, ara ja aprovada pel Parlament de Madrid, «que passa de la despenalització d’allò que era considerat un delicte a l’atribució a la dona del dret a eliminar el nou ésser humà, diferent d’ella mateixa, que és el seu fill».
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 382 de 15 de febrer de 2010

Dos mesos i mig enrere ens preparàvem per celebrar el gran misteri de l’Encarnació del Fill de Déu. Ha passat Nadal i entrem a la Quaresma. Ara el misteri en què fitem la mirada és la passió mort i resurrecció del Senyor —d’aquell infant de Nadal, que per a això va néixer: «per a nosaltres els homes i per a la nostra salvació». No hi ha Redempció sense Encarnació. I no hi ha Encarnació sinó amb vista a la Redempció. Aquest és el pla de Déu des de tota l’eternitat, un pla d’amor: «Déu no va estalviar el seu propi Fill i el va lliurar per tots nosaltres». I per a això havia de fer-se un de nosaltres.

Durant l’Advent, Joan Baptista ens cridava a reconèixer els pecats i a convertir-nos. I en el rengle d’aquells que l’escoltaven i es feien batejar, s’hi va posar també Jesús de Natzaret, solidari de nosaltres, pecadors, ell que no havia conegut el pecat. Després va ser Jesús mateix qui ens cridava a la conversió. Ara és l’Església qui ens recorda que aquesta conversió mai no ha acabat, que no ens hem acabat de girar de la part de Déu, que l’Evangeli —la Bona Nova— ens demana sempre una mica més. Tornem-hi, doncs. O continuem.

La celebració de Nadal té tota l’alegria que envolta sempre un naixement. Tanmateix, en els evangelis de la infància de Jesús hi plana ja l’ombra de la creu: Herodes vol matar l’infant i no ho aconsegueix; però mata uns infants de Betlem i els seus rodals; Josep, Maria i Jesús han de fugir cap a Egipte; Simeó anuncia que aquell infant serà signe de contradicció i diu a Maria que una espasa li traspassarà l’ànima. Sempre Nadal i Pasqua, de Nadal a Pasqua. Però el Divendres Sant no és el desembocament de la Quaresma, sinó que ho és la nit pasqual i la llarga sèrie de set setmanes que culminen per Pentecostés: ara l’Esperit ja és el gran protagonista, perquè Jesús ha estat glorificat.

Dimecres de Cendra l’Església sencera es posa al rengle dels pecadors i escolta les paraules rituals: «Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli». Convertir-nos de cor i creure en l’Evangeli és el camí que mena al triomf definitiu de la Pasqua, passant està clar, pel Divendres Sant. Cara i creu del mateix misteri tant o més difícil d’entendre que el misteri de Nadal: l’Encarnació del Fill de Déu, esdevingut Fill de l’home: Fill de l’Home sofrent i triomfant.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

«Ágora»: tot resulta molt simplista i superficial. Per Sadurní Tudela
El cisma anglicà. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Una llarga amistat. Per Frederic Bayer
El plet Lleida - Barbastre. Per J.T.
La Nota de Premsa del Bisbat de Lleida. Per Josep Casanova Domènech
Signes d’aquest temps: “El full de ruta arriba també a Brussel·les” .- “Les finances del Vaticà” .- “De desafecció a desafecció” .- “Adéu a la primera Síndic de Barcelona”.
Accent.

El pare Bernabé Dalmau, de Montserrat, publicava a «El Periódico» (8.1.2010) un article titulat: «Arrels cristianes, una carta vigent». Recordava que el 27 de desembre d’enguany se n’acompleixen vint-i-cinc d’aquell document col·lectiu, «l’únic text episcopal que, en aquests anys de democràcia, ha deixat petjada en la memòria de la nostra Església». N’extraiem alguns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 381 d’1 de febrer de 2010

Aquesta és la pregunta que jo, i segurament també vosaltres, ens hem sentit més vegades aquests dies. Per què Déu no ha impedit la tragèdia? Abans, els creients ens pensàvem tenir resposta. Però ara sabem que no en tenim. Per això el millor que podem fer és callar respectuosament.

Per què Déu, que diem que és Pare, no evita el mal? Se sol respondre que Déu ha deixat aquest món, un món imperfecte i en evolució, a les mans de l’home. Com ja fa temps que va escriure D. Bonhoeffer, en l’aspecte utilitari hem d’aprendre a viure com a adults responsables, «com si Déu no hi fos». Déu es limita a influir en aquest món per l’únic punt que pot ser mogut sense ser violentat: la llibertat de l’home, movent, encoratjant, potenciant la llibertat i la responsabilitat de les persones. De manera que creiem que la resposta a la pregunta del títol és aquesta: En el gran moviment de solidaritat i en aquells que treballaven a Haití per salvar i confortar les víctimes, recollir tantes vides malmeses, i que amb el seu comportament ens invitaven a tots a fer-nos responsables i a lluitar contra el mal del món, Déu hi era present, tocat pel sofriment dels seus fills i treballant per assuaujar-lo.

En tot cas, la gran pregunta seria: per què Déu va fer un món així, amb tant de sofriment, un món en què fossin possibles catàstrofes com la d’Haití? La fe només ens assegura que Déu ho ha fet tot per amor i que no vol de cap manera el sofriment de l’home. Però voler esbrinar els designis del Creador seria encara un pretensió més gran.

Tanmateix res no podrà apagar l’eterna pregunta: per què, Déu meu, per què? Per què la tragèdia d’Haití? Se la feia Job, se la va fer Jesús a la creu i se la fa tot aquell que sofreix en la seva tribulació. El nostre enfrontament permetrà a Déu mostrar-se’ns tal com és: carregant-se el mal i combatent-lo. Així és com se’ns ha mostrat en Jesús.

«Va passar fent el bé i alliberant els homes del mal» ens podrà dir sant Pere. Com el Pare, no vol el mal i lluita contra ell amb totes les seves forces: si obrim l’evangeli, veurem que la meitat del temps la «perdia» amb els que sofrien: malats i marginats. El que més li dolia era el sofriment i trepitjament de la dignitat de les persones. I va lluitar contra el mal fins a la mort.

A la llum de la mort i la resurrecció de Jesús, el mal es converteix en el màxim misteri de l’amor i de la força salvadora de Déu. Davant la creu de Jesús veiem que el mal en aquest món és fins a cert punt inevitable: ell mateix en cau víctima. Però, en la resurrecció de Jesús, Déu demostra que pot i vol vèncer-lo definitivament.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Cap on va l’església a Gipuzkoa? 
L’evolució del ministeri sacerdotal. Per Valentí Fàbrega Escatllar
FELICITATS, BISBAT DE LLEIDA!. Per J.M. Totosaus
«Tant de bo tinguéssim la sort de compartir la seva fe». J.T.
Signes d’aquest temps: “«Campanes ja no tinc…»”.-“Quins bisbes nomenen!”.-“Més enllà de Munilla”.-“Gràcies, Xavier!”. -  “El català a l’Aragó”.-“El Papa parla català”.
Accent. Joan F. Mira va publicar un article a l’«Avui» (23.1.2009) amb el títol de L’agnòstic càlid. Partia de la catàstrofe d’Haití, de la pregunta sobre Déu i del comentari del bisbe Munilla i d’un bon home que confessava que Déu l’havia salvat de la mort, que ell s’ocuparia de tot i que en ell posava la seva esperança. Val la pena copiar-ne alguns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 378 de 15 de desembre de 2009

Voldria situar-me en el «big bang» de Nadal: en aquell punt o moment on tot comença i encara no hi ha res estructurat: tot és nou i tot es va fent.

Per això és bo de posar-nos en la pell de tota aquella gent marginada i afligida de mals de tota mena que trobaren acolliment i guarició en una mena de profeta itinerant, que predicava i practicava la bondat i el bé per les contrades d’Israel.

Aquest home sovint aixeca el cap vers un Pare misteriós i silenciós, però present en totes les seves actuacions (passa nits pregant, mira al cel abans de curar, el busquen i el troben pregant). El bé que surt d’ell ve de més amunt. És més que un profeta i un guaridor: relliga l’amor a la humanitat i als homes individus a un amor més gran, a «l’amor més gran». De moment només és un flaix, abans de qualsevol teologia. Però tot fa pensar que aquest home, sense el seu Pare misteriós i els marginats i pecadors que acull i estima, potser no seria res: ells són la raó de la seva existència.

La relació tan explícita, quasi descarada, amb el Pare resulta dissonant per als homes observants i pietosos, i des del començament s’olora un desenllaç fatal. Ell no defuig la lluita i afirma la seva fidelitat desinteressada a aquell poble petit i a aquell Pare invisible i silenciós que només ell coneix de debò. És una fidelitat que comportarà la mort, amb l’escàndol de Pere i el reny corresponent de Jesús (Mc 8,33). Tot plegat, una situació que porta al petit esclat del diumenge de rams i a la decepció del divendres sant: ens hem quedat sense res nosaltres i ell.

Els seguidors assidus han anat apuntant en el seu interior tot el que veien i s’han convertit en deixebles de Jesús. També per a ells hi ha hagut la decepció, l’ensorrada, perquè la dependència il·lusionada s’havia fet total.

Però… enmig de la gran desbandada, quan per als més pròxims tot s’havia acabat, i amb Jesús encara agonitzant a la creu, el Pare silenciós es deixa sentir «urbi et orbi» per boca d’un estranger, el centurió romà: «És veritat, aquest home era fill de Déu» (Mc 15, 39). És cert que a la transfiguració Pere i els seus dos companys ja ho havien sentit i que Jesús els havia advertit del significat d’aquella visió; però calia que visquessin en carn pròpia, i proclamat precisament per un pagà, el misteri de mort i resurrecció que configura la vida dels creients. Després el més reticent i espontani de la colla farà la confessió que tots fem nostra: «Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20,28).

Ara els toca a ells de proclamar pel món el misteri de llum, de salvació i de glòria que és Jesús. I ens munten el pessebre que és una síntesi viva, plàstica i immutable, perquè és definitiva: la salvació està feta; és Nadal!

Francesc Vergés i Tuset

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Nadal de l’evangelista Joan. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Transmetre l’experiència de Déu. Per Joaquim Sanz i Balagué Moviment Cristià Comunitari de Manresa
UN LLIBRE EXCEPCIONAL. Per Josep M. Totosaus
Hans Küng: la fe, la vida i la mort. Per C.M.
Signes d’aquest temps: “El santcrist de l’escola”.-“El retorn a les arrels”.-“Joan Busquets i Prat”.-“Una campanya de l’ACAT”.
Accent. «GOSO adreçar-me directament a vós, ja que el meu cor sagna de veure l’abisme en què la nostra Església s’està enfonsant» Així comença la carta personal que adreçava al papa Benet XV el jesuïta egipto-libanès de ritu melquita Henri Boulard el 18 de juliol del 2007. A punt de complir 76 anys, rector del col·legi dels jesuïtes d’El Caire, podia presentar una llarga llista de càrrecs, serveis i contactes tant a Egipte com a Europa, sense excloure’n Roma, i una trentena d’obres publicades. La carta comença amb una sèrie de constatacions sobre la situació actual de l’Església catòlica, que dibuixen un panorama molt fosc.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es