«Llibertat religiosa en un Estat laic»
Núm. 375 d’1 de novembre de 2009
Els dies 14 i 15 del mes en curs tindrà lloc el VIè Congrés de «Cristianisme al Segle XXI» dedicat al tema que encapçala aquest escrit editorial. Els lectors van rebre’n l’anunci en el quadríptic que acompanyava el número 371, datat el 1r. de setembre.
Va ser a la «Declaració sobre la llibertat religiosa» del concili Vaticà II (7.12.1965) on l’l’Església catòlica va reconèixer «el dret de la persona i de les comunitats a la llibertat social i civil en matèria religiosa» (subtítol de la Declaració citada). Un dret del qual cap ciutadà n’havia de quedar exclòs, tant si era creient com si no ho era. Un dret que s’havia de convertir en un veritable dret civil tutelat per l’Estat (núm. 2). Un dret del qual eren titulars la totalitat dels ciutadans, que l’havien d’exercir dins els límits exigits per l’ordre públic i per la convivència pacífica, ordenada i justa entre ells (núms. 2 i 7).
La «llibertat de consciència i de cultes», el papa Gregori XVI (1831-1846) l’havia titllada d’«error pestilent» (Mirari vos, 1982, núm. 10), i Pius IX (1846-1878), de «llibertat de perdició» (Quanta cura, 1864, núm. 3). Eren desqualificacions basades en el criteri segons el qual en qüestions religioses i morals, l’Església catòlica tenia poders, rebuts del seu Fundador, sobre les persones, les nacions, els pobles i els seus governants; i, per tant, l’error en aquelles matèries no tenia dret ni a circular ni a existir. Lleó XIII (1878-1903) va obrir una petita escletxa en aquella muralla de presumptes certeses: sense deixar de reafirmar els drets propis de «la religió vertadera», considerava legítim que els governants toleressin cultes d’altres religions «per tal d’aconseguir algun bé important, o d’evitar algun mal greu» (Immortale Dei, 1885, núm. 46; i Libertas, 1888, núm. 41 (Vg. Pius XII, Als juristes italians, 1953, núm. 8). Era la teoria del mal menor. El pas definitiu en aquest procés històric, que s’anticipà a la línia del Vaticà II en la qüestió que ens ocupa, el donà Joan XXIII a l’encíclica Pacem in terris (11.4.1963): «Les doctrines, un cop elaborades i definides, romanen sempre les mateixes; mentre que els moviments esmentats [econòmics, socials, culturals i polítics], actuant sobre situacions històriques incessantment en evolució, no poden no sofrir-ne els influxos i, per tant, no poden deixar de ser subjectes a canvis també profunds» (núm. 159; vg. núms. 146-160).
El dia 9 del proppassat mes d’octubre, l’Institut Borja de Bioètica va fer públic el document Consideracions sobre l’embrió humà. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han corregut a desqualificar-lo en una breu nota (19.10.2009). N’haurem de parlar oportunament. En aquest àmbit de problemes biològics, ètics i jurídics que afecten els inicis de la vida humana, caldria que, salvades les especificitats de cada qüestió, fos possible un recorregut paral·lel al que ha quedat sumàriament indicat en el cas de la llibertat religiosa.
Casimir Martí
SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Com l’herba. Per J.T.
«La vida dels humans dura com l’herba, la seva florida és com la dels camps….». Per Valentí Fàbrega Escatllar
«Però l’amor del Senyor pels seus fidelsés de sempre i dura sempre». Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un gran home i un gran bisbe. Per Manuel Pal Casanovas
El llenguatge verbal (i corporal?) de la nostra fe. Per Ramon Pujades
Signes d’aquest temps: “Camí vers el Catecumenat”.-“Per una pastoral de proximitat, creativa i de proposta”.-“Empanada de laïcitat”.-“Comunitats Cristianes Populars de València”.-“El «Nou d’octubre dels cristians valencians»”.
ACCENT. AMB el títol Impuestos indispuestos, «La Vanguardia» publicava el 26 d’octubre (p.24) un article de José I. González Faus, en el qual recordava alguns punts de les encícliques socials dels papes que no estaria malament que fossin escoltades avui i afegia unes paraules de comentari.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
