Núm. 427 d’1 de febrer del 2012

Els titulars de la premsa van publicar la notícia a mitjan desembre. Es científics del CERN (Organització Europea per a la Investigació Nuclear) van assegurar que hi ha indicis de l’existència del bosó de Higgs, conegut com la partícula Déu, que rastregen amb l’ajuda de l’accelerador de partícules LHC. La troballa permetria explicar la formació de l’Univers. Tasca apassionant, però parcial.

Investigadors i científics cerquen amb afany la partícula Déu. Creients i místics persegueixen amb perseverança el Déu de la partícula. Són dos camins de recerca. No crec que haguem de contraposar-los, sinó d’integrar-los. Ciència i fe en diàleg permanent, units per ponts sòlids de doble sentit. La desconfiança i la desqualificació mútues no condueixen enlloc. La veritat de la fe no pot témer la veritat científica. Una altra cosa diferent serà l’ús ètic de les troballes o el camí per obtenir-les. La veritat científica, d’altra banda, no ha de témer la veritat de la fe. Cadascú, conscient dels seus límits, pot continuar la recerca sense descans. Els prejudicis, vinguin d’on vinguin, dificulten la missió i impedeixen les troballes.

Resulta interessant destacar que la clau de la grandesa de la creació així com del mateix Creador rau en la petitesa i en la nimietat. S’afirma que el bosó de Higgs té una massa pròxima als 125 gigaelectrovolts, una mesura física per a quantitats ínfimes. Els místics, com sant Joan de la Creu, reflecteixen l’ànsia de la recerca. Descriu en els primers versos del Càntic Espiritual aquesta situació: «Adónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido?» La presència de Déu es rastreja en la naturalesa: «Mil gracias derramando pasó por estos sotos con presura e, yéndolos mirando, con solo su figura vestidos los dejó de su hermosura»; en les persones: «Y todos cuantos vagan de ti me ven mil gracias refiriendo, y todos más me llagan, y déjame muriendo un no sé qué que queda balbuciendo».

L’avenç científic destrueix el concepte utilitarista de Déu, tasca desitjable i guaridora. Si situem Déu en l’esfera del poder i de la utilitat, com més capacitat tingui l’home més disminuirà el seu recurs a Déu. Ara pot fer per ell mateix el que abans demanava a Déu. D’aquesta manera, qualsevol avenç científic representa un retrocés de Déu. El significat més profund de Déu es troba en l’esfera del sentit. Cap progrés humà, tot i que sigui molt meravellós, no pot disminuir el sentit de la presència i de l’amor de Déu. En tot cas, el potencia. La relació entre pares i fills continua tenint sentit i valor a pesar que els fills es converteixin en adults. Es modifiquen els quefers, però l’amor i el sentit es mantenen; diré més: en madurar es purifiquen i guanyen en quirats.

Els científics cristians tenen una doble tasca. Com a investigadors, cercar la veritat de la ciència apassionadament, fins al límit de l’ètica, sense traspassar-lo. Com a cristians, mostrar socialment la fecunditat del diàleg entre ciència i fe, les veritats de les quals no es poden contraposar. Llibertat per investigar, sense prejudicis que coartin. Humilitat davant la tasca per no atorgar-se les prerrogatives de posar-se a investigar sobre el bé i el mal. Els creients i místics, amb conviccions, però sense dogmatismes. Els uns i els altres rastrejant des d’òptiques diferents la partícula de Déu i el Déu de la partícula. Apassionant.
Lluís Serra (Article aparegut a «Catalunya Religió»)

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Cara i creu: I Congrés de Nova Evangelització, Fòrum Català de Teologia i Alliberament.
Déu i el Cèsar. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El Déu de les minúcies. Per Anna Ortín
PER UNA ESCOLA VALENCIANA PÚBLICA I DE QUALITAT.
Signes d’aquest temps: “El camí de la pau i la reconciliació al País Basc”.-“De la classe de religió”.-“Sobre el sagrament de la Penitència”.-“La litúrgia dels kikos”.-“Ingerències mútues”.-“Els textos litúrgics en valencià”.
Accent. EL professor de la facultat de Ciències de la Salut de Blanquerna-Universitat Ramon Llull, Antoni Nello, va publicar un interessant article a «La Vanguardia » el dia 25 de gener titula La salut no és un dret. El recollim avui en aquesta secció quan es parla tant de l’estat del benestar i els drets que hi estan associats.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 426 de 22 de gener del 2012

L’any 1983 i adreçant-se a la XIX assemblea ordinària del CELAM (Conferència Episcopal Llatinoamericana) reunida a Haití, Joan Pau II afirmava que «la commemoració del mig mil·lenni d’evangelització tindrà la seva significació plena si és un compromís vostre com a bisbes, juntament amb el vostre presbiteri i fidels; compromís no de reevangelització, però sí d’una evangelització nova. Nova en el seu ardor, en els seus mètodes i en la seva expressió».

Trenta anys més tard hi ha convocat un sínode destinat a clarificar aquesta nova evangelització. Ara bé, en els Lineamenta o esbós inicial previ al document de treball, s’hi poden trobar —segons mons. Rino Fisichella (Zenit, 15.03.2011)— vint «definicions» diferents. Un excés de definicions delata obertament una clara indefinició. I aquesta és una situació poc desitjable: tothom pot parlar a favor o en contra de la nova evangelització sense que ningú sàpiga ben bé de què parla.

En aquest context serà útil recordar la manera com van procedir els bisbes francesos ara fa prop de vint anys. L’any 1994 van decidir posar les bases per a una nova evangelització que els demanava insistentment Joan Pau II i van encomanar a mons. Dagens, bisbe d’Angulema, la preparació d’un document base. Dos anys més tard, i després d’un llarg procés d’elaboració —amb una molt àmplia participació de grups i parròquies—, publicaven la seva cèlebre «Carta als catòlics de França», que duu per títol «Proposar la fe en la societat actual». Els bisbes francesos diuen «Proposar la fe», on altres haurien dit «Nova evangelització». Anys més tard, una teòloga que havia format part de l’equip central de redacció de la Carta, la Gna. Geneviève Médevielle, de Institut Catòlic de París, comentava a «La Croix» (4.11.2003) que allò que es pretenia amb la Carta era «elaborar una resposta francesa a la petició de Joan Pau II, de nova evangelització. Ara bé: aquesta expressió en el context laic francès sona com una revenja. Per això l’informe Dagens [la «Carta als catòlics del França»] s’estimà més dir proposar la fe».

Personalment, crec que quan es parla de «proposar la fe» hi ha, vulguis no vulguis, un desplaçament del subjecte. La «nova evangelització» pot ser entesa com nova tasca, salvadora… protagonitzada pel clergat. «Proposar la fe», en canvi, es presenta més aviat com a tasca eclesial de tots i cada un dels cristians: petits grans de sal que intenten donar un sentit nou al món d’avui.
Pere Codina

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Jesús en el record humà. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Monsenyor Cirarda, un bisbe en l’Espanya del segle XX. Per Jaume Oliveras i Costa
Francesc Abel i la bioètica a Catalunya. Per Ramon M. Nogués
Voluntariat o Militància. Per Enric Canet
Signes d’aquest temps: “També a l’Àfrica es queixen”.-“«Una altra Església?»”.-“Els kikos ja tenen la seva litúrgia”.-“«Més cardenals, escassa universalitat»”.
Accent. RECOLLIM avui uns paràgrafs de l’article que el senyor Rafael Nadal va publicar a «La Vanguardia» el 30 de desembre passat amb el títol Una defensa del Nadal.
Hi ha gent que sempre transmet bones vibracions i n’hi ha que sempre encomana el mal rotllo. (….) Per Nadal el fenomen es radicalitza: hi ha persones que, només amb la seva presència, escampen ganes de viure i n’hi ha que s’entesten a amargar-nos les festes i només contagien pessimisme i mala llet.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 425 d’1 de gener del 2012

El dia 11 d’octubre de l’any 1962 s’inaugurava solemnement el Concili Vaticà II. «El Pregó» s’uneix a la celebració d’aquest cinquantenari evocant l’esperit que aquells beneïts anys conciliars es respirava en sectors importants de la nostra Església, començant pel papa Joan XXIII, que es pot considerar amb tota raó com el pare del Concili. Per això durant aquest any l’anirem fent present a les nostres pàgines.

Avui comencem publicant una part substancial de l’anomenat «discurs de la lluna» (vg. p. 3), un discurs improvisat pel papa Joan el vespre del dia de la inauguració, com a resposta als precs insistents d’una colla de joves que s’havien aplegat el vespre a la plaça de Sant Pere amb llums i cants i que li reclamaven unes paraules. I el papa, una mica reticent al principi, va acabar per deixar-se convèncer i va parlar-los.

A més de la humanitat —«En tornar a casa feu una carícia als fills dient-los: “És la carícia del Papa”»!— subratllem-ne la germanor cristiana: «Estimats fills, sento les vostres veus. La meva no és més que una veu, però resumeix la veu del món sencer». Així comença. I més endavant hi trobem: «La meva persona no val res. Es tracta simplement d’un germà que us parla, d’un germà convertit en pare per voluntat de Nostre Senyor. Però tot unit, paternitat i fraternitat, és gràcia de Déu. Tot!, tot! Continuem, doncs, estimant-nos d’aquesta manera. I en la trobada, continuem acceptant el que ens uneix, deixant de banda, si és que n’hi ha, el que pogués constituir dificultat. Fratres sumus!, som germans! La llum que resplendeix sobre nosaltres, que està en els nostres cors i en les nostres consciències, és llum de Crist, que vol dominar amb la seva gràcia totes les ànimes».

La germanor cristiana. La senzillesa d’un cristià que es reconeix un germà més, tot i assumir la seva responsabilitat de pare que li ha estat concedida per gràcia de Déu, com per gràcia de Déu també es reconeix germà!

¿Què se n’ha fet, d’aquesta senzillesa, d’aquesta fraternitat fondament sentida i expressada? Accents d’aquests encara ressonen en el primer Pau VI, el papa Montini. Després, ai las, la jerarquia ha anat accentuant i endurint la seva primacia. I no només a Roma. Ara fins i tot es discuteix l’expressió «poble de Déu», amb què el Concili Vaticà II defineix l’Església: és una noció «sociològica», es diu. Mare de Déu, Senyor! Sortosament, però, encara ens queden alguns bisbes pròxims i fraternals. ¿Quan ho seran tots?
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
El món del papa Benet XVI. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El discurs de la lluna. Per Joan XXIII
Espiritualitat cristiana. Per Mateu Terrats
Signes d’aquest temps: “Llistes per a tot”.-“La negació de l’holocaust”.-“I de la missa, què en farem”.-“Qui compta a l’Església?”.-“L’aïllament d’Internet”.-“L’anticatalanisme, un recurs que no falla”.-“Després de la malaltia”.
Accent. EN ocasió de la mort del pare Francesc Abel i amb el títol «Catalunya ha perdut un català universal», Jaume Terribas, expresident de l’Institut Borja de Bioètica,  publicava aquest article al diari «El Punt Avui» (3.1.2012, p. 42).
El darrer dia de l’any 2011 ens va deixar el doctor Francesc Abel i Fabre, S.J., gran humanista i científic, reconegut com un pioner de la bioètica a Europa. Un homenot català, nascut a Badalona l’any 1933 amb la mateixa modèstia que va viure i morir els darrers trenta anys al Centre Borja de Sant Cugat del Vallès. La nostra amistat, iniciada el 1956 en coincidir a la prestació del llavors encara obligatori servei militar, a la MNU, ens ha mantingut units fins al dia del seu traspàs definitiu.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

El «Poema de Montserrat» a cinquanta anys del traspàs de Josep Maria de Sagarra. Per Josep M. Soler pare abat de Montserrat.

La redacció d’«El Pregó» vol agrair la gentilesa que ha tingut el pare abat de Montserrat, Josep Maria Soler, facilitant-nos el text de la seva intervenció en l’acte «Poble i llengua: als cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra», que va tenir lloc el 23 d’agost passat a Prada (Conflent) en el marc de la XLIII Universitat Catalana d’Estiu. En aquest acte també intervingueren Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, Narcís Garolera, professor de la Universitat Pompeu Fabra, i Jordi Sales, president de l’UCE. Amb la publicació d’aquest text «El Pregó» s’afegeix a la commemoració del cinquantenari de la mort de Josep M. de Sagarra.

Núm. 424 de 30 de novembre del 2011

No fa gaire, anant a la Universitat vaig coincidir al tren amb un col·lega, catedràtic de física (especialista en nanotecnologia) i persona d’una agradable qualitat i conversa. Feia pocs dies que un grup de físics havien fet públics els resultats de l’enviament de neutrins (partícules subatòmiques) des del CERN de Ginebra al detector OPERA situat a l’interior del Gran Sasso (prop de la ciutat italiana d’Aquila) en un trajecte d’uns 730 quilòmetres. Els neutrins tenen l’elegància de travessar la matèria (ells que també són matèria) sense pràcticament topar amb res. El nostre cos està travessat constantment per bilions de neutrins que vénen del sol sense que ens n’adonem. La sorpresa consistia en el fet que semblava que els neutrins havien arribat 7,4 nanosegons abans del que hi hauria arribat la llum. Aquesta inquietant notícia (els neutrins haurien superat la velocitat de la llum) podria posar en dubte les teories d’Einstein, de manera que alguns ja clamaven per la fi de no sé quantes coses.

Jo, que no sé gran cosa de física, li vaig preguntar sobre el tema. Ell em va comentar alguns detalls de la situació (possible desajustament dels rellotges atòmics, poca precisió en registrar efectes gravitatoris, acció de fluctuacions quàntiques, deficiències en la precisió del GPS en relació a l’interior del Gran Sasso etc.). El que m’interessà més, però, és la seva interessant visió de la situació. Deia que potser hi ha errors en l’experiment, però si no n’hi hagués, i calgués revisar Einstein, ens trobaríem davant d’una situació estimulant. La ciència, recordàvem, no és una proposició de dogmes fixats per sempre. I revisar Einstein, si calia, no seria negar Einstein sinó  reelaborar troballes i perspectives, tot plegat orientat cap a una maduració progressiva de l’esforç per conèixer aquesta fugissera matèria de què estem formats i que continua jugant a fet i amagar amb les nostres recerques. Aquesta perspectiva l’omplia de goig i no li desvetllava cap por ni li generava cap postura fonamentalista en la física. En tot cas podria estimular l’atenció cap a dimensions que no coneixem.

Quan ja ens vàrem separar per anar cada u al seu despatx, jo pensava en les estimades teologies. La matèria és relativament accessible i malgrat tot continua en un deliciós desconeixement en els seus aspectes més fins i profunds a l’espera de les contribucions de tots. Això als científics els entusiasma i no els fa cap por. Són cercadors poc condicionats, més exploradors que geògrafs, sobretot els de la física fonamental. En canvi, em sembla observar en molts teòlegs un fixisme poruc i escleròtic, solemnement convençut que el saber sobre Déu ja està ben establert i és immutable. No saben explorar, només llegeixen mapes ja acabats. Seguia pensant que si de la matèria, relativament accessible, en parlem amb precaució i oberts a les reinterpretacions que calgui per a enriquir-ne el coneixement que en tenim, ¿com pot ser que creguem que sobre Déu «el que ningú no ha vist mai, com diu el Nou Testament» ja està tot dit? ¿Com és possible que les autoritats religioses pretenguin saber que «Déu vol» tal cosa o tal altra, fins a detalls tan grotescos com les determinacions de si la química anticonceptiva és o no és moralment bona, o que els rituals o disfresses medievals que adornen la litúrgia tenen caràcter intocable? ¿Com pot ser que els faci tanta por anar revisant nocions, conceptes i valoracions de l’antigor que la cultura va modelant, precisament en funció d’una proposició més ajustada i digna del que diem sobre Déu? ¿No seria millor que, quan la cultura ens demana canvis de concepció i proposició, ens alegréssim de la possibilitat estimulant d’haver de modificar les teologies perquè així es poguessin ajustar una mica més a les pobres intuïcions que podem tenir sobre Déu?

I vaig seguir pensant que moltes teologies estan plenes de por que tot se’n vagi enlaire si toquem res, cosa que diu ben poc sobre la seva fiabilitat.
Ramon M. Nogués

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
La fi del món. Per Valentí Fàbrega Escatllar
VII Congrés de Cristianisme al Segle XXI. Per Jordi Porta i Ramon M. Nogués
El religiós nord-americà Roy Bourgeois i el sacerdoci de les dones.
Signes d’aquest temps: “Les vocacions al sacerdoci”.-“L’Església catòlica i els mitjans de comunicació”.-“Els lefebvrians diuen que no”.-“L’incansable Frederic Bassó”.
Accent. Joan Francesc Mira va publicar uns articles a la revista «El Temps» sobre Islam i modernitat. Reproduïm alguns paràgrafs del segon, aparegut al n. 1428 del 25 d’octubre. Val la pena tenir en compte les seves apreciacions.
En el fons, hi ha una idea clau en les versions més rigoroses de l’islamisme extrem, i és la legitimació doctrinal, religiosa, de l’ús de la violència. La predicació radical —no solament dels dirigents d’al-Qaida, sinó també del fundador dels Germans Musulmans, dels líders de Hamàs, de la Gihad Islàmica, i de tants altres grups i moviments des d’Algèria fins al Pakistan— gairebé identifica l’exterior amb l’infidel, i l’infidel com a enemic que cal combatre i, si és possible, eliminar. I això no és una opinió meua esbiaixada: són  declaracions repetides constantment a les mesquites, a les escoles alcoràniques, en proclames dels líders més coneguts i en textos considerats fundacionals.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 423 de 13 de novembre del 2011

El nostre col·laborador Valentí Fàbrega ens parla de la celebració de «l’Any de la Fe», que ha convocat Joan Pau II, per a reflexionar sobre els continguts de la fe cristiana, una reflexió especialment necessària, avui, atesa «la profunda crisi de fe que afecta moltes persones», com diu ben realísticament el papa. Es pot, però, dubtar, diu Valentí Fàbrega, que aquest «any» serveixi per a afrontar els interrogants i les qüestions que afecten avui la fe cristiana, i no solament en el seu fonament darrer —«fora del qual ningú no en pot posar cap altre»—, que és Jesucrist, sinó en les seves expressions doctrinals, litúrgiques, morals i institucionals.

Aquesta revisió la va encetar el Concili Vaticà II, convocat i esperonat pel papa Joan XXIII, conscient que calia un aggiornamento general de l’Església en tots els seus aspectes, i que marca un punt de partença i és una referència indefugible. Però, naturalment, la vida de les societats i de l’Església Catòlica no es va deturar en el Concili Vaticà II, sinó que ha seguit el seu curs i han anat apareixent nous problemes de tot ordre, socials, econòmics i polítics, nous qüestionaments que afecten l’Església, tant en el seu fonament (¿de debò, més enllà de les paraules i les proclames, l’Evangeli és el punt de referència indiscutible de la seva estructura, el seu funcionament i la imatge que projecta?), com en les múltiples expressions de la fe establertes.

Valentí Fàbrega afirma que la revisió a què ens convida l’Any de la Fe ja fa temps que ha començat en l’estela del Concili Vaticà II i dubta que els interrogants suscitats avui siguin obertament acceptats. I que el «Catecisme de l’Església Catòlica», promogut per Joan Pau II sigui l’instrument apte per a guiar la reflexió a què se’ns convida. En el seu   «testament», que resumeix Jesús Huguet, Joseph Comblin, teòleg belga que es va encarnar i va treballar a l’Amèrica llatina, dibuixa el buidament a què les interpretacions oficials, sobretot a partir de Joan Pau II, han sotmès el Concili Vaticà II i enumera els punts ferms que haurien de romandre com a base de futures reformes (¿se’m permetrà d’afegir a la seva llista la llibertat civil en matèria religiosa?) i assenyala unes línies de futur. I MiquelÀngel Ferrés ens recorda el testimoni profètic del bisbe Pere Casaldàliga, en ocasió dels seus quaranta anys de bisbe: vet ací la fe en acció. Finalment, Acció Solidària contra l’Atur ens fa present la gran preocupació de multitud de persones: la crisi i l’atur, que l’Església hauria de prendre com a base indefugible de tota la seva acció. L’Any de la Fe, la Missió Metròpolis i l’Atri dels Gentils no poden reduir-se a belles especulacions sense interès per a unes societats cada vegada més preocupades per la situació econòmica i més abocades, vulgues no vulgues, a un canvi de paradigma.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
L’Any de la Fe: un projecte sense sortida. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Pere Casaldàliga: 40 anys de bisbe. Per Miquel Àngel Ferrés i Fluvià
Concili Vaticà II: cinquanta anys després. Per Jesús Huguet
SORTIR DEL PESSIMISME CREANT OCUPACIÓ
Signes d’aquest temps: “Sobre Europa, Europa de l’Est i les Esglésies de l’Est”.-“Sobre l’art de la Franja”.-“«Introducció al Protocol Eclesiàstic»”.-“A Mallorca els capellans no són tan dòcils”.-“Tortosa, amb València”.
Accent. Al n. 420 (3.10.2011, ps. 4-5) donàvem compte d’una Crida a la desobediència signada pel grup de 329 rectors d’Àustria «Pfarrer-Initiative», i de les reaccions que havia suscitat. A continuació en publiquem íntegre el text datat el 19 de juny. També el   reprodueix «Documents d’Església», juntament amb la resposta del cardenal de Viena del 15 de juliol (n. 992, 15.10.2011, ps, 561-563). El refús de Roma a una reforma de l’Església esperada des de fa molt de temps i la inactivitat dels nostres bisbes no només ens permeten, sinó que ens obliguen a seguir la nostra consciència i actuar de manera independent.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 422 de 30 d’octubre del 2011

L’anunci d’ETA del dia 20 d’octubre s’ha de celebrar sense reserves. El cessament definitiu de l’activitat armada permet inaugurar un procés de pau que fins ara s’havia intentat en diverses ocasions sense èxit. La decisió d’ETA no s’explica tant per l’eficàcia de l’acció policial espanyola i francesa com per altres dos factors que en garanteixen el seu caràcter irreversible: el rebuig gairebé unànime de la violència per part de la societat basca i el convenciment de l’esquerra abertzale que la via política serà més eficaç per aconseguir els seus objectius. El nou escenari obliga tots els actors a revisar els seus papers. Res no podrà ser com abans.

A l’estat espanyol li costarà modificar les seves rutines antiterroristes. A la repressió contra ETA hi afegia la criminalització de tot el nacionalisme basc. Cal recordar el tracte humiliant que va rebre el lehendakari Ibarretxe al Parlament Espanyol el dia 1 de febrer de 2005, el tancament del diari «Egunkaria» i les acusacions contra les ikastolak pel fet de promoure l’euskera. L’Estat havia declarat il·legals, utilitzant la llei de partits polítics del 2002, les successives formacions polítiques de l’esquerra basca. Havia manipulat les associacions de víctimes del terrorisme. Potser el més greu és que, amb la complicitat de poderosos mitjans de comunicació, havia imposat unes interpretacions del conflicte basc que no permetien reconèixer l’existència de dos conflictes de naturalesa diferent com són el de la violència i el de l’autodeterminació del poble basc.

A Euskadi s’hauran de fomentar els processos de reconciliació. En primer lloc entre els ciutadans d’orientació nacionalista basca i espanyola. Tots han de gaudir dels mateixos drets i llibertats. Tots hauran d’acceptar els procediments democràtics i renunciar a les imposicions ideològiques. Les víctimes de les violències hauran de rebre mostres d’afecte i solidaritat per part de les instàncies que van provocar el seu dolor i del conjunt de la societat. Hauran de consentir les mesures de gràcia que es concedeixin als presos polítics.

La pau es podrà consolidar si perden terreny els fonamentalistes de totes les parts implicades. ETA creia equivocadament disposar d’anàlisis indiscutibles sobre la realitat basca i afirmava liderar l’única estratègia encertada. Va esdevenir dogmàtica, insensata i esperpèntica. El poble basc l’ha desautoritzat. Una part notable dels polítics espanyols s’han atrinxerat en sacralitzacions d’un nacionalisme d’Estat que limita les seves conviccions democràtiques. Ara és l’hora de polítics oberts i lliures d’esperit.

En relació al País Basc hem d’agrair la contribució discreta i eficaç de moltes comunitats cristianes a la cuina que ha fet possible la situació actual. És just recordar bisbes com José María Setién i Juan Mari Uriarte que en els seus textos i en les seves accions a favor de la pau van aportar sensatesa, rigor i coratge evangèlics. Per als cristians, poder contribuir al procés de pau és un goig.

Fèlix Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Insubmisos o cismàtics. Per Valentí Fàbrega Escatllar
¿Què passa amb els coptes?. Per Anton M. Vilarrúbias i Codina
TESTIMONIS ESFEREÏDORS
Quatre companys de camí:
Mossèn Josep Boix i Puig, prevere del Concili. Per Josep Torrens
Mossèn Josep Pleixats i Davins, empre disponible. Per Jesús Huguet
Joan Herrero i Manich, «el pare Joan», educador estimat. Per Marian Federico
El periodisme amable. Per Francesc Torralba
Signes d’aquest temps: “Els bisbes, els nacionalismes i la manipulació de la història”.- “Els protestants per la llibertat religiosa”.-“Les misses a pagès”.-“Cristianisme i Justícia”.
Accent. EL 30 de setembre, Jaume Oliveras i Costa publicava al diari «Avui» (p. 25) un article titulat La mort d’un cartoixà. Tan a prop i tan lluny! En recollim aquests paràgrafs. El proper dijous 6 d’octubre, penso anar a passar algunes hores en companyia dels amics cartoixans, tal com acostumo a fer en la festivitat de Bru de Colònia, fundador de l’orde de la Cartoixa. A la petita vall de Montalegre, a la frontera entre Tiana i Badalona, catorze monjos viuen lliurats a la pregària i al silenci, en una forma d’espiritualitat radical difícil d’encaixar en un món competitiu i individualista com el nostre. Més de nou segles de fundació de l’orde i sis segles d’implantació a Montalegre avalen la proposta.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 421 de 17 d’octubre del 2011

En el recent viatge a Alemanya, Benet XVI ha insistit en un concepte, batejat per ell mateix amb el nom d’Entweltlichum (és a dir, «desmundanització»), que, aplicat a l’Església, vol dir que aquesta s’ha de desprendre de tot allò que és «mundà», sobretot que s’alliberi de la «càrrega material i política» i se centri únicament en la seva tasca missionera i caritativa.

D’entrada sembla una idea interessant i fructífera, però crec que caldria matisar-la, a fi de no caure en l’error que seria confondre aquesta «desmundanització » amb un distanciament espiritualista respecte del món o amb una manca d’«encarnació» en la realitat humana, tant individual com col·lectiva.

És sabut que la paraula «món» en el Nou Testament té una doble significació. Una cosa és el món al·ludit en les paraules de Jesús: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi que a vosaltres» (Joan 15,18), i una altra, la que apareix en aquestes: «Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic» (Joan 3,16).

Sí, és veritat, l’Església s’ha d’apartar de tot allò que el món té de dolent, però no ha d’oblidar mai que ella mateix viu i subsisteix dintre d’aquest món, el qual ha de salvar, no pas des de fora, sinó com «el llevat dintre de la pasta».

Em sembla que és aquesta la gran aportació que va fer el Concili Vaticà II a la qüestió de les relacions entre l’Església i el món. En els textos d’aquest Concili —que alguns sembla que vulguin oblidar— no es parla pròpiament de «desmundanització», sinó més aviat d’«encarnació». Recordem-ne només dos: el primer, la magnífica arrencada de la constitució Gaudium et Spes: «La joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells». L’altre pertany a la constitució Lumen Gentium: «L’Església o poble de Déu, en preparar el Regne de Crist, no sostreu res al bé temporal de cada poble, al contrari, fomenta i assumeix, en tant que són bons, els valors, les riqueses i els costums dels pobles, i, assumint-los, els reforça i els eleva, ja que recorda prou que ha de treballar per aquell Rei al qual han estat donades per herència les nacions» (n. 13).
Joan Llopis

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Alceu els ulls enlaire i mireu! (Is 40,26). Per Valentí Fàbrega Escatllar
Refundar la confessió. Per Jesús Huguet
Lluís Duch: extraviats i emparaulats. Per Ramon M. Nogués
Sacerdoci de les dones? I dels homes?. Per J.T.
Signes d’aquest temps: “Un Concili dels catòlics americans”.- “La destrucció de Montserrat fa dos-cents anys”.-“Problemes per als divorciats, també a Bèlgica”.-“Un bisbe rellevat de la seva diòcesi”.-“Després del «descubrimiento», la independència”.
Accent. EL nostre bon amic Josep Antoni Comes i Ballester, inicia al número 444 (oct. 2011, p. 21) de la revista «Foc Nou» les seves col·laboracions «Des del País Valencià» amb un escrit sobre Els capellans del futur, que recollim substancialment a continuació.
Aquest estiu els bisbes de la província eclesiàstica valentina, juntament amb els responsables de la pastoral vocacional en cada diòcesi, s’han reunit un parell de dies amb un objectiu prioritari: com despertar més vocacions per frenar l’escassesa de sacerdots [vg. «El Pregó», n. 415-416, 1 i 15.7.2011, p. 6] (….).
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 420 de 03 d’octubre del 2011

Alguns lectors ens han fet notar que els comentaris que hem dedicat a la Jornada Mundial de la Joventut celebrada aquest agost a Madrid havien estat unilaterals. I que no han tingut en compte l’experiència de moltes comunitats d’aquí que han quedat edificades (per utilitzar aquesta paraula tradicional) davant el comportament dels diversos grups de joves d’arreu que han acollit: eren joves amb plantejaments seriosos, que pregaven, reflexionaven i celebraven l’eucaristia de manera oberta i participada. També alguns que han anat a la trobada de Madrid han distingit entre l’espectacularitat buscada d’un viacrucis amb imatges barroques, la teatralitat de la custòdia que s’enlaira de sobte, o la multitudinària missa de Cuatro Vientos, d’una banda, i, d’altra banda, els grups de joves com aquells dels quals acabo de parlar, o com els que hi anaven procedents de tot el món i animats pels jesuïtes, que havien confluït a Madrid després de visitar els llocs ignasians, com Manresa i Loiola; o bé animats per altres congregacions religioses, com els claretians. No tot eren, ens han dit, gent dels nous moviments, adolescents que cridaven, o simples turistes religiosos. A més també s’ha de valorar el bé que fa el trobament amb joves cristians de tot arreu.

Els joves avui són molt lliures: també els joves cristians. I s’apunten on s’apunten perquè els interessa, però estan lluny de solidaritats totals. Anar a la JMJ, doncs, no significa necessàriament, ni de bon tros, combregar amb tot el muntatge ni assumir el model d’Església ni la «papolatria» (passeu-me la paraula) en què s’inscriuen jornades multitudinàries com aquesta. Com escrivia amb encert Anna Ortín al número anterior, «hi ha molts joves en situació de recerca que anem fent camí amb l’Evangeli a la butxaca (….). Busquem respostes i anem donant forma al transcendent. Inspirats sovint pel de Natzaret i per molts dels qui l’han seguit». Doncs bé —com continua Anna Ortín—, «alguns hem vist en les jornades de Madrid un rostre massa concret del transcendent (catòlic, apostòlic i romà) que, al cap i a la fi, per la seva estretor, no està a l’alçada de la magnitud de la demanda existencial de l’ésser humà (….). Tal vegada, pensem alguns, la nostra presència a Madrid hauria legitimat un model d’Església que ha de canviar profundament (….). La qüestió essencial que ens obliga a qüestionar una demostració de força a l’estil de les JMJ és, al meu entendre, el tipus de presència que vol protagonitzar el cristià d’avui. Hom no pot guiar-se en aquest cas, pels nostàlgics de la Cristiandat que solen demonitzar l’època actual des de la seva mena de talaia a mig camí del Cel».

Em sembla que l’article que cito planteja molt bé la qüestió de fons. Però no vol dir que, necessàriament, tots els joves que van anar a Madrid combreguessin amb aquell model d’Església. El que passa, però, és que, d’una manera o altra, van ser utilitzats, perquè contribuïren a augmentar el nombre d’aquella multitud, i a donar sensació de força de cara enfora i a enganyar així els responsables sobre l’adhesió amb què compten i la força del model d’Església que promouen. S’aprofiten d’una joventut plural, ells que no volen una Església plural. Aquelles «multituds incomptables» que es van aplegar a Madrid no eren, doncs, una viva realització de la fecunditat del poble de Déu; però tampoc no eren, en tots els seus components, sorra inconsistent, inestable, incapaç de servir de fonament sòlid, per reprendre la imatge de la sorra de què parla Valentí Fàbrega a l’article publicat al mateix número i sobre el mateix tema. Hi havia de tot, com la xarxa de la paràbola evangèlica que recull tota mena de peixos. Llàstima que, en aquest cas, la xarxa no respongués a l’estil del Regne que anunciava Jesús, sinó més aviat al somni d’un regne que és massa d’aquest món.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Santa Maria egipciana. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El pensament de Maragall, més enllà de vaques cegues i ginestes oloroses. Per Ignasi Moreta
Àustria: una Església que bull.
Signes d’aquest temps: “Un festeig perillós”.- “Presència cristiana a la Universitat Catalana d’Estiu”.-“L’adoctrinament dels bisbes”.-“Un perdó exemplar”.-“Torreciudad a Barcelona?”.- “Celebració de Santa Tecla a Tarragona”.
Accent. AMB el títol La cultura de la queixa porta Occident a la decadència, «La Contra» de «La Vanguardia» publicava el dia 6 de setembre una entrevista de Lluís Amiguet amb Swami Parthasasaranthy, un mestre vedanta de vuitanta-quatre anys, exegeta dels antics Vedes. Vet ací algunes de les seves respostes.
Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l’harmonia personal ni col·lectiva, perquè qui és educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per a la queixa (….). Així et converteixes en una criatura consentida i dependent a qui, per molt que se li doni, sempre li faltarà alguna cosa (….). Per això vostès sempre estan insatisfets, per molt que tinguin (….).
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 419 de 25 setembre del 2011

A la carta setmanal, publicada el diumenge 18 de setembre d’enguany, el cardenal- arquebisbe de Barcelona va informar sobre els tres objectius d’un nou pla pastoral per a la diòcesi que ell presideix: a) anunciar Jesucrist als qui no el coneixen; b) promoure la pastoral de la iniciació cristiana, que inclou la preparació, celebració i acompanyament de tres sagraments: baptisme, confirmació i eucaristia; i c) impulsar la solidaritat com a expressió de la fe cristiana. Aquests objectius, els posa en relació amb el proper Sínode de bisbes d’octubre de 2012, dedicat a la nova evangelització, i també amb una «Missió Metròpoli» que, per iniciativa del Consell Pontifici per a la Promoció de la Nova Evangelització, es realitzarà a Barcelona i a deu altres ciutats europees durant la propera Quaresma.

La consigna de la «nova evangelització» la va llançar Joan Pau II amb el propòsit d’impulsar un projecte d’acció de l’Església catòlica en les noves circumstàncies d’allunyament progressiu de la fe cristiana en els països tant de l’Amèrica Llatina (discursos papals a Santo Domingo, 1984), com d’Europa (discurs de clausura del simposi de bisbes europeus a Roma, 1985). La «nova evangelització» i les dues iniciatives anunciades pel cardenal-arquebisbe no responen a criteris publicitaris, sinó a les circumstàncies ara mateix esmentades i a la convicció basada en l’Evangeli i formulada pel Concili Vaticà II: «L’activitat missionera brolla de la mateixa naturalesa íntima de l’Església» («Decret sobre l’activitat missionera de l’Església» 6). Sobre aquestes iniciatives diocesanes, em permeto fer dues observacions.

L’Església, en la seva actuació evangelitzadora, és lògic i indispensable que s’ocupi de prendre en consideració els destinataris als quals es vol adreçar. Les cèlebres «missions populars», impulsades pel pare Claret des de 1840, es dirigien a un poble que se suposava cristià i tenien bàsicament com a objectiu el restabliment de determinades formes de comportament moral i de disciplina eclesiàstica. Avui, la nostra societat és culturalment plural. La diversitat de tendències culturals vigents, civils i religioses, s’ofereixen com a punts de referència per a orientar tant sobre el sentit de l’existència com sobre la conducta. Per a l’Església d’avui, això implica la necessitat d’afinar no solament la comunicació verbal, sinó també el llenguatge gestual dels ritus i fins i tot la imatge global que l’Església catòlica projecta sobre la població civil.

Segona observació. Caldria evitar la temptació de partir de zero en el plantejament de l’actuació evangelitzadora. A la segona meitat del segle passat, l’Acció Catòlica, juntament amb altres iniciatives, va marcar entre nosaltres una línia missionera que, amb encerts i també amb deficiències, es va fer vivament present en sectors de la societat: el rural, l’obrer, l’empresarial, l’universitari, etc. Una línia missionera que van adoptar també bastantes parròquies populars. Posar en relleu, amb realisme i sentit crític, elements de continuïtat evitaria avui divagacions i seria constructiu per a l’Església barcelonina del present i del futur.

Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Edificar damunt sorra. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Diàleg amb motiu de les JMJ. Per Anna Ortín
Es pot recuperar encara l’Església? (II). Per Hans Küng
Signes d’aquest temps: “El Premi Canigó a Antoni Nughes”.- “Quan el nombre fa la cosa”.-“Un altre bisbat escampat: Urgell”.-“I a Girona?”.-“Continua l’estira-i-arronsa amb els lefebvrians”.- “Més sobre l’art de la Franja”.
Accent. El dia 1 de setembre, l’habitual article de Pilar Rahola a «La Vanguardia» (p.12), titulat Si tu no hi ets…, comentava dues celebracions exequials presidides per un prevere i amb celebració de l’Eucaristia, a les quals havia assistit. Vet-lo ací:
Va ser un impuls. De sobte vaig voler anar a combregar. Mossèn Enric Canet havia dit que hi cabíem tots, en aquella cerimònia, creients i no creients i certament la sagrada comunió fou el colofó dels sentiments que estàvem vivint. El pare, després d’uns anys de no fer-ho, havia combregat uns dies abans en la missa per la mort de l’oncle Marcel, i quan li vaig preguntar per aquell fet insòlit, em va dir: «És la darrera cosa que podia fer pel meu germà petit». I dimarts, al tanatori de les Corts, amb el cos inert de la Núria Mas, la seva ànima va produir el miracle de convertir la mort en amor. I si no fos perquè vaig creure que hauria estat una manca de respecte, hauria anat a combregar. No per mi, que visc en el gris inconsistent del dubte, sinó per ella, que ha esdevingut llum. Després, a casa, amb les paraules d’El Petit Príncep que havien acomiadat la Núria —«l’essencial és invisible als ulls»— vaig notar una certa pau al bell mig de la tristor. Dues morts sentides i rabioses.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es