Núm. 378 i 379 d’1 i 15 de desembre de 2010

Em va agradar com Joaquim Pla començava a FOC NOU el seu testimoni:
«El que em produeix una satisfacció més pregona és haver-me esforçat sempre per ser fidel al Concili Vaticà II». Vaig pensar que jo hauria pogut començar de la mateixa manera. Pertanyo a aquella generació que està convençuda que el procés operat pel Concili és irreversible i, per molt que diguin i que facin, no em faran desistir de les meves conviccions.

Considero en canvi que el gir operat per l’Església oficial en les últimes dècades respecte al Concili és una de les defeccions més greus, que no crec que hàgim dimensionat degudament. És possible que en l’eufòria postconciliar es cometessin alguns excessos. Però, que ara ens vulguin fer empassar que tot allò que nosaltres vam creure i viure va ser fruit d’una mala interpretació dels ensenyaments conciliars, i causa de tots els mals de l’Església actual? Que només gràcies a la seva correcta interpretació, recolzada per capellans novells i bisbes conservadors i servils, que retorna a pràctiques, postures i concepcions preconciliars, sortirem de la debacle? Potser és massa.

S’han carregat la comunió i la corresponsabilitat, els dos pilars de l’eclesiologia conciliar, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme.
No s’admeten els debats i discrepàncies intraeclesials, es coarta la llibertat d’opinió i d’expressió que, com escrivia Pius XII, és la salvaguarda de la bona salut d’un cos social i s’imposa el pensament únic i el catecisme únic.

D’una Església pobre i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla.

I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora, que havia proscrit tot llenguatge condemnatori, ham passat a una Església bel·ligerant, dominadora i repressiva.

Els capellans joves, és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els grans que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. A un atzucac del qual va intentar arrencar-nos el Concili Vaticà II. I crec que només un Concili Vaticà III que acabi la tasca just encetada fa prop de 50 anys, com diu Quim Pla seguint les petjades del Cardenal Martini, podrà desencallar- nos de l’actual marasme.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Per què Déu no ha impedit el mal? Per C.M.
El deixeble estimat. Per Valentí Fabrega Escatllar
¿Per què uns sí, ialtres no?. Per Florensi Besora
«Me’n vaig, si m’hi vol, amb el fill del fuster de Natzaret». Per Xavier Jounou i Bajo
Davant el nomenament del nou bisbe de Sant Sebastià.
Signes d’aquest temps: “Full de ruta episcopal”.-“I l’Esperit Sant?”.-“Rectificació”.-“Hi ha ateus i ateus”.
Accent. El sacerdot i psicoanalista francès Maurice Bellet va publicar fa uns anys un llibre sobre el futur del cristianisme, en què presenta quatre hipòtesis. Ara Pere Codina ens en proporciona un extens resum que ens permet de recordar-les.— J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 377 d’1 de desembre de 2009

Hem iniciat el temps d’Advent, durant el qual els cristians som cridats a renovar i reviure la nostra esperança. Una esperança en la germanor universal que abraçarà fins i tot l’anyell i el llop, que pasturaran plegats. I que no n’exclourà ni les serps —que el llibre del Gènesi en fa l’encarnació del temptador que aparta l’home i la dona dels camins de Jahvè Déu— fins al punt que les criatures jugaran tranquil·lament sobre el seu amagatall. Així ho canta poèticament el llibre d’Isaïes.
Però, ¿és possible continuar mantenint l’esperança, amb tants anys d’història al darrere i amb el coneixement dels problemes que arrosseguem de generació en generació. ¿Podem continuar sospirant per aquell dia en què les espases es tornaran relles i les llances falçs, en què cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra ni s’entrenaran mai més a fer la guerra, en què ningú no farà el mal i el món sencer es comportarà amb justícia i bondat?
I tanmateix, aquest és el projecte de Déu sobre la humanitat. Un projecte que portem inscrit en el cor tots els homes i dones del món en forma d’aspiració que reneix a cada nova generació i que anima tants esforços generosos i desinteressats de servei als pobres d’aquí i d’arreu, de lluita contra les malalties, d’atenció als desfavorits… fins aquell dia en què Déu eixugarà totes les llàgrimes dels nostres ulls i ja no hi haurà més dol, ni crits, ni penes, perquè les coses d’abans hauran passat.
Perquè aquell dia arribarà. I som cridats a alçar el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats; alliberats definitivament. Ha parlat el Senyor.
Ha parlat i s’ha compromès. Per a Ell la paraula no és un moviment del’aire ni es redueix a l’expressió d’un bell desig. Fins al punt que la Paraula s’ha fet carn i ha plantat la seva tenda enmig de les nostres, s’ha emparentat amb tota la nissaga humana, ha compartit la nostra història i ha estat víctima dels nostres egoismes. I ens ha permès així de veure la seva glòria: la glòria de Déu, el Pare, que es reflecteix en l’home Jesús de Natzaret. L’esperança de l’Advent troba en el Nadal la seva fermança definitiva. Com trobarà en la Pasqua el seu ple acompliment.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

La crisi de l’Esglési. Per Jesús Huguet
La Immaculada Concepció. Per Valentí Fàbrega Escatllar
N’heu sentit a parlar?. Per Florenci Costa i Padró Publicat a «Regio7» de Manresa (12.11.2009)
Biologia, ètica i dret de l’embrió humà. Casimir Martí
Signes d’aquest temps: “Resposta desagraïda”.-“Una Església amable, corresponsable i humil”.-“El santcrist a les aules”.-“Panorama poc evangèlic»”.
Accent. El nostre col·laborador Pere Co-dina ens fa arribar la Pastoral de Quaresma de l’any 2008 de Mons. Piat, bisbe de la diòcesi de Port Louis, a l’Illa Maurici. Una illa africana, que havia viscut en un règim heretat de la cristiandat francesa, inscrit en les lleis pel codi de Napoleó i que a partir de 1968 va esdevenir un Estat laic. El bisbe hi aborda de cara la qüestió de la transmissió de la fe en un temps de ruptura social. I ho fa en un llarg escrit pastoral (10 pàgines de lletra petita) que podria ser traslladat perfectament a la Catalunya d’avui i que haurien fet bé de meditar els nostres responsables abans de tirar endavant un nou catecisme per a infants. Vet-ne ací l’índex: 1. El repte de la transmissió dels valors, avui. 2. El repte de la transmissió de la fe, avui. 3. Passar al «model iniciàtic». 4. Actituds que demana aquest model. 5. Creativitat en la transmissió dels valors. Ens limitem a transcriure’n uns pocs paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 376 de 15 de novembre de 2009

Roma acaba d’obrir les portes a 500.000 fidels, 30 bisbes i gairebé mil capellans anglicans, pertanyents al corrent tradicionalista de l’anglicanisme, que rebutja l’ordenació de les dones i dels homosexuals. Sembla que no se’ls demana cap canvi doctrinal, només l’acatament de l’autoritat del Papa. Els sacerdots podran continuar casats i els seus seminaristes podran casar-se sempre que vulguin.

No vull dir que sigui un negoci però sí que té les aparences d’una operació comercial. Hi voldria fer tres observacions.

Crec que Roma, més que no pas obrir les portes a la primera a aquesta colla d’anglicans descontents, els hauria hagut d’exhortar a mantenir-se fidels a la seva Església i continuar treballant per purificar-la i millorar-la des de dins. Al cap i a la fi, el seu descontentament es basava en una llei disciplinar.

Segonament, si bé les comprenc, les disposicions respecte del celibat augmenten la sensació de mercadeig. Almenys una cosa queda clara: la llei del celibat no deu ser pas tant, tant essencial, si, segons les conveniències, es pot estrènyer o eixamplar.

I finalment, si els capellans catòlics —anglicans o ortodoxos— porten amb tanta naturalitat el seu matrimoni i confessen que els fa tant de bé, i si els mateixos diaques casats que tenim entre nosaltres, no s’estan de dir i d’escriure que sense la dona so sabrien com fer-s’ho i que l’orde i el matrimoni son dos sagraments que es potencien mútuament, jo no comprenc per què no ens podem plantejar d’una vegada la conveniència del celibat opcional, més quan la llei del celibat obligatori es veu, en diversos aspectes i des de tots els àmbits, cada vegada més qüestionada.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Els nostres sants. Per Josep M. Totosaus
Jesús i el descans sabàtic. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Sobre les relacions Catalunya-València. Per (Joan Francesc Mira,«La Vanguardia», 31.10.2009, p.39)
En la mort d’un amic, el bisbe Joan, pastor i humanista. Per C.M.
El nunci Monteiro es reivindica.
Signes d’aquest temps: “L’evangeli sempre tan (in)oportú”.-“Una publicació que ens honora”.-“Amagarem la nostra cultura?”.-“Fòrum català «Teologia i Alliberament»”.
ACCENT. «Adista» ( n. 73, 4.7.2009, pgs. 7-8 ) informava d’una convenció celebrada a Roma el 20 de juny «Entre memòria i profecia: els reptes del Concili i els desafiaments d’avui» promoguda per diversos grups eclesials de base. Vet ací el resum d’algunes intervencions tal com les transmet la revista.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 375 d’1 de novembre de 2009

Els dies 14 i 15 del mes en curs tindrà lloc el VIè Congrés de «Cristianisme al Segle XXI» dedicat al tema que encapçala aquest escrit editorial. Els lectors van rebre’n l’anunci en el quadríptic que acompanyava el número 371, datat el 1r. de setembre.

Va ser a la «Declaració sobre la llibertat religiosa» del concili Vaticà II (7.12.1965) on l’l’Església catòlica va reconèixer «el dret de la persona i de les comunitats a la llibertat social i civil en matèria religiosa» (subtítol de la Declaració citada). Un dret del qual cap ciutadà n’havia de quedar exclòs, tant si era creient com si no ho era. Un dret que s’havia de convertir en un veritable dret civil tutelat per l’Estat (núm. 2). Un dret del qual eren titulars la totalitat dels ciutadans, que l’havien d’exercir dins els límits exigits per l’ordre públic i per la convivència pacífica, ordenada i justa entre ells (núms. 2 i 7).

La «llibertat de consciència i de cultes», el papa Gregori XVI (1831-1846) l’havia titllada d’«error pestilent» (Mirari vos, 1982, núm. 10), i Pius IX (1846-1878), de «llibertat de perdició» (Quanta cura, 1864, núm. 3). Eren desqualificacions basades en el criteri segons el qual en qüestions religioses i morals, l’Església catòlica tenia poders, rebuts del seu Fundador, sobre les persones, les nacions, els pobles i els seus governants; i, per tant, l’error en aquelles matèries no tenia dret  ni a circular ni a existir. Lleó XIII (1878-1903) va obrir una petita escletxa en aquella muralla de presumptes certeses: sense deixar de reafirmar els drets propis de «la religió vertadera», considerava legítim que els governants toleressin cultes d’altres religions «per tal d’aconseguir algun bé important, o d’evitar algun mal greu» (Immortale Dei, 1885, núm. 46; i Libertas, 1888, núm. 41 (Vg. Pius XII, Als juristes italians, 1953, núm. 8). Era la teoria del mal menor. El pas definitiu en aquest procés històric, que s’anticipà a la línia del Vaticà II en la qüestió que ens ocupa, el donà Joan XXIII a l’encíclica Pacem in terris (11.4.1963): «Les doctrines, un cop elaborades i definides, romanen sempre les mateixes; mentre que els moviments esmentats [econòmics, socials, culturals i polítics], actuant sobre situacions històriques incessantment en evolució, no poden no sofrir-ne els influxos i, per tant, no poden deixar de ser subjectes a canvis també profunds» (núm. 159; vg. núms. 146-160).

El dia 9 del proppassat mes d’octubre, l’Institut Borja de Bioètica va fer públic el document Consideracions sobre l’embrió humà. Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense han corregut a desqualificar-lo en una breu nota (19.10.2009). N’haurem de parlar oportunament. En aquest àmbit de problemes biològics, ètics i jurídics que afecten els inicis de la vida humana, caldria que, salvades les especificitats de cada qüestió, fos possible un recorregut paral·lel al que ha quedat sumàriament indicat en el cas de la llibertat religiosa.

Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Com l’herba. Per J.T.
«La vida dels humans dura com l’herba, la seva florida és com la dels camps….». Per Valentí Fàbrega Escatllar
«Però l’amor del Senyor pels seus fidelsés de sempre i dura sempre». Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un gran home i un gran bisbe. Per Manuel Pal Casanovas
El llenguatge verbal (i corporal?) de la nostra fe. Per Ramon Pujades
Signes d’aquest temps: “Camí vers el Catecumenat”.-“Per una pastoral de proximitat, creativa i de proposta”.-“Empanada de laïcitat”.-“Comunitats Cristianes Populars de València”.-“El «Nou d’octubre dels cristians valencians»”.
ACCENT. AMB el títol Impuestos indispuestos, «La Vanguardia» publicava el 26 d’octubre (p.24) un article de José I. González Faus, en el qual recordava alguns punts de les encícliques socials dels papes que no estaria malament que fossin escoltades avui i afegia unes paraules de comentari.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 366 de 15  juny de 2009

L’autor del llibre La cruz y el martillo. Alfonso Carlos Comín y los cristianos comunistas (Barcelona 2009), Francisco Martínez Hoyos, ens el féu arribar en persona a «El Pregó». De cara a una eventual presentació, em vaig encarregar de fer-ne una lectura, perquè tenia coneixement de la seva tesi doctoral sobre la història de la JOC masculina i femenina a la diòcesi barcelonina en la dècada dels 1960, puix que vaig formar part del tribunal acadèmic que la va judicar a la Universitat de Barcelona l’any 1999. El meu criteri de no parlar-ne, per tal d’evitar contribuir a la seva difusió, va ser acceptat pels responsables de la revista. Però hi hem retornat i hem reconegut l’ambigüitat del silenci. Vet aquí, doncs, la meva crítica, fundada en raons que pertanyen a dos camps, el de la historiografia i el de l’ètica.

En aquella tesi doctoral, l’autor donava un tractament privilegiat a la narració de fets particulars i anecdòtics, i a la descripció de l’organització, de la ideologia i dels mètodes educatius de la JOC com si fossin realitats estàtiques, en perjudici de l’esforç per comprendre-les en el procés evolutiu que havien presentat a través dels anys, i en els dinamismes de fons, de durada mitjana i llarga, que s’hi manifestaven. Tot això, en aquell moment, li ho vaig comunicar oralment i per escrit. Al nou llibre de l’autor, les opinions sobre Comín, sol·licitades a una multitud de testimonis, presenten un caràcter també inevitablement fragmentari, perquè cada testimoni expressa la seva impressió personal, sense pretensió ni oportunitat de fer un judici global de la biografia de l’Alfons, i molt menys, de situar amb el degut rigor l’experiència de la seva relació amb ell en un període determinat de la seva evolució biogràfica. La suma i l’acumulació d’aquestes opinions, i la interpretació que l’autor en fa, empenyen el lector a sentir-se introduït en l’ambient de xafardeig característic de moltes reunions de tertulians.

Hi ha en joc, a més a més, l’ètica, la qual, d’aquests plantejaments, en surt atropellada. Sobre la vida de Comín en el pla individual i familiar, i sobre la seva conducta i les seves intencions com a ciutadà i com a creient, l’autor fa comentaris falsos i injuriosos, que voregen la calúmnia. Ho indico sense detallar-ho, després d’haver fet comprovacions. Els testimonis recollits porten a la llum no sols aspectes de la persona sobre la qual opinen, sinó també, en una bona part, l’estat d’ànim de l’opinant. Més encara. Posats en mans de l’autor, la interpretació que en fa reflecteix un sentit molt deficitari de l’estètica i de la moralitat. Només en posaré un exemple. La fotografia número 4, situada a les pàgines finals del llibre amb cinc altres retrats en blanc i negre, presenta el rostre de Comín mig de perfil, intensament ennegrit. A mi em fa l’efecte de veure-hi una expressió de tristesa o de sentir-se acorralat. El peu de la fotografia és una mostra de la tonalitat de tot el llibre. L’autor hi transcriu un text que, sense indicar amb precisió d’on l’ha tret, ni tampoc el sentit que hi volia donar l’opinant, diu: «Maurici Serrahima, en sus diarios, habló de la expresión casi feroz de Comín». Per portar l’aigua al seu molí, l’autor del llibre que comento cau en la vulgaritat i en la mesquinesa de camuflar-se darrere en Serrahima, una persona profundament respectuosa i delicada que no està en condicions de matisar o de rectificar, i, sense escrúpols, el manipula. El llibre, tot ell, put.

Tot sigui dit: l’estil literari de l’autor té ritme i agilitat. Llàstima que en faci ús en una causa que calia haver abordat amb recursos de magnanimitat, de rigor i de finor investigadora i interpretativa.

Casimir Marti

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Pere i Pau: dos sants inseparables. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Mossèn Modest Prats: homenatge merescut.
Els tretze poders del Vaticà (II). Per Xabier Pikaza
Signes d’aquest temps: “El van portar a vendre….!”.-“Uns altres llimbs?”.-“Un fòrum de capellans a Astúries”.-“A «rebuf» de l’article de Pere Codina”.-“Els regals i el Regal”.-“Ja tenim el triplet consolidat”.
ACCENT. «LES comissions i associacions de Justícia i Pau de les diòcesis de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Sant Feliu, Terrassa, Vic, Mallorca i Menorca, reunides en la trobada anual, hem debatut sobre les causes i conseqüències de l’actual crisi econòmica global i volem fer públiques les següents reflexions». Així comença la «Declaració de Ciutadella», Per unes finances ètiques globals, datada el 17 de maig del 2009. N’oferim unes mostres.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 367-368 d’1 i 15 de juliol de 2009

El dia 2 de juliol els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense feien públic un «Decret d’implantació del catecisme per a infants Jesús és el Senyor», signat a Tarragona el 19 de juny. Vegeu l’article de Pere Codina a les pàgines 4-5.

Copiem del document episcopal: «En conformitat amb el cànon 775,1 del Codi de Dret Canònic, i a la llum de les disposicions del Directori General per a la Catequesi, DECRETEM: 1. Que el Catecisme Jesús és el Senyor és el Catecisme per a la iniciació a la vida cristiana dels infants entre 6 i 11 anys a les Diòcesis amb seu a Catalunya (….) 3. Aquest Catecisme Jesús és el Senyor s’estableix de manera obligatòria a cadascuna de les Diòcesis amb seu a Catalunya». I acaba: «Confiem que els rectors de parròquia, els sacerdots, els religiosos, els catequistes i totes les famílies continuaran essent testimonis de la fe de l’Església amb tota dedicació i responsabilitat i utilitzaran de forma adequada aquest nou Catecisme, que és expressió de la sol·licitud de l’Església envers la transmissió de la fe a les noves generacions». Segueixen les signatures de cada un dels bisbes titulars i de l’auxiliar de Barcelona.

En la introducció que precedeix el Decret hi llegim: «Complint la nostra responsabilitat de Pastors del Poble de Déu d’exposar la fe catòlica, i seguint una llarga i rica tradició catequètica del nostre país, els Bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya, agrupades en comunió eclesial en les Províncies Eclesiàstiques de Tarragona i de Barcelona, posem a les mans dels fidels de les nostres Diòcesis el nou Catecisme Jesús és el Senyor, que fou aprovat per l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal  espanyola el mes de novembre de 2006, i que obtingué la recognitio de la Santa Seu el 7 de juny de 2007».

Sobta la solemnitat d’aquest decret. Sobta que els bisbes apel·lin a la «llarga i rica tradició catequètica del nostre país» per presentar (imposant-lo) un text que duu com a subtítol «Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola». Sobta que s’hagi ignorat la conclusió n. 7 del Concili Provincial Tarraconense de 1995 que «fa seva la proposta primera del Congrés esmentat [el I Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes, 1992-1994], que demana la creació d’un projecte global de catequesi per a les diòcesis de Catalunya». Sobta que es qualifiqui de «nou» un Catecisme que és un refregit d’un de publicat l’any 1982… Sobten tantes coses! Al cap i a la fi sobta (?) la renúncia dels nostres bisbes a la pròpia personalitat i a la tradició catequètica de l’Església Catalana. N’haurem de continuar parlant.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Tecla d’Iconi: una santa sense aurèola. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Àrbitres internacionals. Per Esteve Pujol i Pons
«Jesús és el Senyor»: el text nou de catequesi. Per Pere Codina
Barcelona: Del Pla Pastoral I al Pla Pastoral II. Per Jaume Duch
Signes d’aquest temps: “Comunitats cristianes populars de València”.-“Les coses canvien”.-“L’abstenció catalana a les europees”.-“Des de Jerusalem”.-“Solsona: Fòrum Ondara, «Arran dels 75 anys del senyor Bisbe»”.-“Corpus: continuarem fent
els gegants?”.
ACCENT. El 21 de juny es complien 50 anys que el senyor Luis de Galinsoga, sortia aïrat de la parròquia de Sant Ildefons, de Barcelona, (encara a la Travessera de Gràcia) perquè a la missa, encara en llatí, s’havia predicat en català. Això va donar lloc a una protesta popular, amb cremes «vanguàrdies» incloses, que va acabar amb el canvi de director de «La Vanguardia». L’ACCENT se’n fa ressò recollint bona part del contingut d’un full clandestí del juliol del 1959, va tenir molta difusió.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 369-370 d’1 i 15 d’agost de 2009

El nostre col·laborador Valentí Fàbrega planteja, en aquest número, la qüestió dels cismes en l’Església. Ens havíem avesat a mirar-los simplement com una realitat que pertany a la història. De fet, després del Concili Vaticà II, només hi ha «germans separats»; però ja no parlem d’«heretges» ni de «cismàtics». I tanmateix..!

En l’Església catòlica d’avui, ens diu Valentí Fàbrega, hi ha tota una pila de cristians que sense fer remor, van deixant de puntetes les directrius d’una jerarquia inflexible, autoritària i sense credibilitat, que es va allunyant de fet de l’esperit del Papa Joan XXIII i del concili Vaticà II, en la qual han perdut la confiança i que, als seus ulls, ja no té autoritat. I, a l’altra banda, hi ha aquells cristians que troben la jerarquia massa tova i condescendent amb la modernitat, que anhelen tornar al passat i que fan pinya en uns grups que els ofereixen un recer protector. I això arriba al seu punt àlgid en els lefebvrians, els quals qüestionen obertament decisions importants del Concili Vati–cà II, tant en qüestió de fe com de costums, i que en la seva acceptació de la tradició de l’Església arriben només fins al missal de Sant Pius Vè, el concili Vaticà I i el jurament antimodernista i que s’han organitzat en església pròpia i amb jerarquia pròpia, amb bisbes ordenats al marge de la Santa Seu.

Però no tot s’acaba aquí. També hi ha cristians que treballen a l’Església, tot i mantenir posicions crítiques amb les decisions de la jerarquia. Posem per cas sobre la «Humanae Vitae». Un botó de mostra ens el presenta Jesús Huguet. Hi ha, i és un exemple, el Grup de Rectors del Dissabte, de València, que dialoguen amb el nou bisbe. Hi ha missioners que es passen la vida treballant pels altres. Hi ha testimonis cristians a casa mateix, i tan diferents com Josep Dalmau o Frederic Bassó… (i no oblidem la crida que ens adrecen els bombers que han donat la vida pels altres). En resum, que entre els que surten de puntetes i els que ho fan de manera vistent i creant-se una estructura pròpia, no hi ha només una massa submisa i acrítica, sinó també persones que van fent la seva via amb consciència crítica i malden per fer present el testimoni de Jesús ben arrelats en la societat actual. Una Església, doncs, malgrat tots els esforços uniformitzadors, ben plural i diversa. Les pàgines d’aquest número en deixen constància.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Cismes d’avui i d’ahir. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Petits grans herois. Per Francesc Balcells i Llobera
Anticoncepció i cristianisme. Per Jesús Huguet
Les memòries de Josep Dalmau. Per Fèlix Martí
Signes d’aquest temps: “La implantació del catecisme Jesús es el Señor”.-“Els despropòsits del finançament”.-“Entre el palau i la residència”.-“Un home de Déu”.-“Elogi dels missioners”.-“De València”.
ACCENT. Recollim avui l’article de Joa-quim Gomis, titulat Paraules avui incomprensibles de l’«Última pàgina» de Missa Dominical, any XLI, 2009, número 9. Benet XVI reuní a començaments de la passada Qua-resma el clergat romà per sotmetre’s a les seves preguntes i provar de respondre-les. Amb la bona voluntat d’«acostar-me a la realitat de la qual en el Palau apostòlic s’és una mica distant». Una confessió de la qual ningú no dubta i que potser recents esdeveniments confirmen. Però és bo que el Papa ho reconegui públicament (i un bon senyal d’això és que sovint les seves respostes comencessin amb un humil «no sé si he comprès la seva pregunta»).
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 371 d’1 de setembre de 2009

La recent mort del capellà i escriptor Jesús Urteaga m’ha dut a la memòria l’impacte que va produir en els ambients catòlics dels anys cinquanta el seu llibre El valor divino de lo humano. En aquell moment va representar un canvi de mentalitat en la manera d’entendre i de practicar la vivència i la transmissió de la fe cristiana en el món modern, canvi de mentalitat que va anar conduint l’Església sencera fins al gir copernicà que en molts aspectes va suposar el Concili Vaticà II.

Tant el llibre d’Urteaga com els documents del Vaticà II se situen en una perspectiva que, en comptes de partir de la convicció de posseir la veritat absoluta, ho fa des de la recerca humil dels diversos fragments de veritat que hi ha en les realitats humanes, vistes, això sí, a la llum de la fe, la qual, ens «conduirà cap a la veritat sencera» (Joan 16,13). És molt diferent aquesta perspectiva de la que, durant molt de temps en la història de l’Església i encara no del tot superada en certes orientacions del mateix magisteri jeràrquic, dóna per descomptat que la fe en Déu i l’adhesió als dogmes autoritza els creients a establir normes inapel·lables de conducta per a tots els membres de la família humana.

No ho creia així el papa Joan XXIII, el qual, en el discurs d’obertura del Concili (publicat darrerement, juntament amb l’encíclica Pacem in terris pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona), després de desautoritzar els qui voldrien imposar des de dalt les normes de l’Església, afirmava que «en el curs actual dels esdeveniments, en què la societat humana sembla que va cap a un ordre nou, val més reconèixer els designis misteriosos de la Providència divina, que, a través de la successió dels temps i de les accions dels homes, la major part de vegades, sense que ells ho esperin, aconsegueixen el seu determini».

Cal recuperar la vigència de la perspectiva que parteix de baix, de la mateixa realitat humana, maldant colze a colze amb tots els homes i dones de bona voluntat per trobar la veritat, i abandonar definitivament la perspectiva que parteix de dalt, de la possessió d’uns principis que es volen imposar a tothom. Només així els membres de l’Església podrem viure i proposar la fe enmig del món.

Joan Llopis

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Tres testimonis. Per J.T
Dels pobres i de Déu. Per P.C
Opció pels dèbils. Per O.D
Recordant-te, agraint-te, estimant-te…. Per G.E
Catalunya i els seus sants. Per Valentí Fàbrega Escatllar
La nova catequesi que esperàvem. Per Pere Codina
Signes d’aquest temps: “Les polítiques socials de Zapatero”.-“Benedicció de piolets a més de 3.000 mts.!”.-“Acompanyar”.-“La celebració de la missa en el ritu extraordinari”.
ACCENT. PERE Codina, en el seu article, es refereix al Projecte Global de Pastoral Catequètica elaborat pel Secretariat Interdiocesà de Catalunya i les Illes Balears per encàrrec de la Conferència Episcopal Tarraconense i del Concili Provincial de l’any 1995, fet públic l’any 2000 i assumit per la Conferència. És un document extens, del qual en reproduïm aquí uns pocs paràgrafs perquè el lector es faci càrrec del seu to i el seu abast.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 372 de 15 de setembre de 2009

La progressiva introducció de la informàtica, en les escoles i a la societat en general, representa molt més que una simple novetat. Es tracta d’un nou esglaó en un aspecte tan fonamental de la vida humana individual i social com és la comunicació.

Primer va ser la comunicació oral; després va venir l’escrita; un nou pas el va constituir la impremta; ara arriba la informàtica. Cada nou esglaó no elimina els anteriors, sinó que ve a sumar-s’hi, no sense sacsejar-los i ressituar-los. 

Fa anys que es constata la falta d’atenció dels alumnes. Les explicacions del mestre se’ls fan pesades i semblen incapaços de mantenir l’atenció amb continuïtat.

De seguida «desconnecten». Les pantalles, en canvi, els atreuen com un imant: quantes hores no es passen al seu davant! Ara tindran l’ordinador amb pantalla a la classe, amb tot el seu poder d’atracció. Pot ser un guany. Sempre i quan el seu ús i els seus continguts siguin els que han de ser.

Perquè passar de fer llibres, per il·lustrats que siguin, a fer materials audiovisuals no és com bufar i fer ampolles o bé com tocar una tecla d’ordinador. Les editorials (editorials o les productores?) tenen una tasca important i delicada, que no hauria de sucumbir davant el negoci que se’ls obre.

La comunicació oral i el llibre no queden ara arraconats; com no ha de quedar menystinguda la memòria. Però sí que s’han de ressituar i tots tres mitjans s’han d’integrar harmònicament. Als mestres els correspon assegurar-ho en la mesura posible.

Sigui com sigui, som en un canvi de paradigma irreversible. Els estris audiovisuals, ¿tenen una influència en l’estructuració del cervell, com la tenen les manualitats, tal com va estudiar la pedagoga Maria Montessori i tal com ja havíem comprovat, per exemple, amb l’ús del ganxet o dels boixets?

La comunicació s’enriqueix i canvia a la societat i a l’escola. ¿I a l’Església? La crisi del llenguatge religiós, del llenguatge catequètic i litúrgic, que arrosseguem de fa anys, ¿no està demanant a crits un replantejament a fons, ni que sigui a base d’assaigs successius i ben meditats? Recordem la Biblia pauperum (la Biblia dels pobres) de les escultures i els vitralls medievals. O l’esforç que van representar els anys trenta aquells cartells catequístics de l’editorial Vilamala. L’Església havia estat una gran comunicadora. ¿És que avui n’ha perdut la facultat?

Josep M. Totosaus

Sant Jaume, germà del Senyor. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Turquia. Per Enric Cirici
La fe cristiana en la societat actual. Per C.M.
En quin món tractem avui de viure la fe cristiana.
La fe cristiana
L’Església
El futur
Signes d’aquest temps: “Record del bisbe Josep Maria Guix”.-“Projectes oberts i audaços”.-“Déu, la fe i el dubte”.-“Cristianisme i país”.
Accent. La premsa ha anat informant un dia i una altre del comportament dels grans bancs americans que han provocat la gran crisi econòmica. Ara, quan fa un any que el gran banc novaiorquès Lehman Brothers va sofrir el col·lapse, i quan els bancs actius retornen a les velles pràctiques, el President Barack Obama va parlar amb energia sobre aquestes qüestions. Aprofitem la informació que en donava «El País» el 15 de setembre, signat per Sandro Pozzi des de Nova York, per fer-ne un petit extracte. De fet, ja és hora de parlar amb claredat des de llocs autoritzats sobre els abusos dels bancs i els sous i sobresous dels grans empleats. De parlar clar i d’actuar amb fermesa. ¿Es farà?
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 373 d’1 d’octubre de 2009

«Existeix actualment a l’Església europea, i potser també a l’americana, una ratlla de divisió, i potser de fractura, que (….) introdueix les que jo anomenaré un “corrent de componenda” i un “corrent de contestació”». El primer, «que resulta predominant en el postconcili», es mira amb bons ulls la secularització i s’esforça per trobar-hi «valors de forta densitat cristians», tals com «la igualtat, la llibertat la solidaritat, la responsabilitat». El segon, que emergeix «a partir dels anys vuitanta» i s’aferma «sota la influència de Joan Pau II», convida a distanciar-se’n, perquè «considera que les diferències o les oposicions, sobretot en el camp ètic, esdevindran més marcades cada dia. Proposa, doncs, un model alternatiu al model dominant i accepta de jugar el rol duna minoria contestatària». Així s’expressava monsenyor Jean-Louis Brugués, secretari de la Congregació per a l’Educació Catòlica en la trobada anyal dels rectors de seminaris pontificis que va tenir lloc a Roma a primers de juny (vegeu «Adista», n. 73, 4.7.2009, p. 7). 

Segons monsenyor Brugués , la mateixa ratlla divisòria es retroba entre aquells que truquen a les portes dels seminaris catòlics, per bé que «els candidats de la primera tendència esdevenen cada dia més escassos, amb gran desplaer dels sacerdots de les generacions més grans». De fet, la major part d’aquests candidats «són portadors d’una preocupació d’identitat (….): identitat cristiana —¿en què ens hem de distingir d’aquells que no comparteixen la nostra fe?— i identitat del sacerdot». Aquesta tendència, reforçada «molt considerablement, però encara no esdevinguda predominant», és la que els rectors dels seminaris pontificis haurien d’encoratjar i sostenir: «Més que no el pas d’una generació a una altra, heu d’assegurar el transit harmònic d’una interpretació del Concili a una altra, i, tal vegada, d’un model eclesial a un altre. La vostra posició és delicada, però és absolutament essencial per a l’Església. (No estaria fora de lloc preguntar-nos què hi ha d’aquesta «política» en els nostres seminaris).

La mateixa revista feia notar la consonància del discurs de monsenyor Brugués amb la Carta als Preveres del Papa Benet XVI, que recull «Documents d’Església» (n. 945, 1.8.2009, pgs. 449-455). Com diu a l’inici, «He decidit convocar oficialment un “Any Sacerdotal” en ocasió del 150 aniversari del dies natalis de Joan Maria Vianney, el Sant Patró de tots els rectors del món». Aquest Any es va iniciar el divendres 19 de juny passat, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, i s’acabarà per la mateixa solemnitat de l’any 2010. Els nostres bisbes han corregut a fer-se’n ressò, cosa que contrasta amb el nul·la atenció dedicada al centenari de la canonització de Sant Josep Oriol, patró dels sacerdots de Catalunya i que es va escaure el 20 de maig d’enguany.

He llegit amb deteniment la Carta papal. «Aquest Any, diu el papa, desitja contribuir a promoure el compromís de renovació interior de tots els sacerdots, perquè el seu testimoniatge evangèlic en el món d’avui sigui més intens i incisiu». I destaca la total identificació del rector d’Ars amb el seu ministeri i la seva pràctica dels consells evangèlics, «el camí ral de la santificació cristiana». Destaquem també aquestes paraules: «El Sant Rector ensenyava els seus parroquians sobretot amb el testimoniatge de la seva vida i va aconseguir en el seu temps canviar el cor i la vida de moltes persones perquè va ser capaç de fer-los sentir l’amor misericordiós del Senyor. És també urgent en el nostre temps un anunci i un testimoni semblant de la veritat de l’Amor: Deus caritas est (1Jn 4,8)».

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Tanmateix..! Per Josep M. Totosaus
Paràbola del pedaç. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Pere Relats, testimoni exemplar.  Per Francesc Torralba Roselló
Signes d’aquest temps: “Bisbe sense bisbat?”.-“Paper moll?”.-“Un perill per a la família cristiana?”.-“La culpa de ningú”.-“Pedofília o efebofília?”.
ACCENT. Amb el document Purificar la memòria, servir la veritat, demanar perdó els tres bisbes de les diòcesis basques i l’auxiliar de Bilbao explicaven la seva decisió de «portar especialment a la memòria» els preveres que, executats pels vencedors de la guerra de 1936-39, «han estat relegats al silenci». En copiem alguns fragments, que traiem de «Documents d’Església» (n. 946, 15.8.2009, pgs. 511-512).
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es
l