El blog d’en Jordi Bassas

 

La llengua catalana té el privilegi semàntic de poder distingir entre el son, la son i el somni. Per això, el lector em podrà entendre si dic que «el son», és a dir, l’acte de dormir, és considerat per molts neuròlegs i psicòlegs com una mena de scanning que el propi organisme fa d’ell mateix per tal de descobrir-hi anomalies i amenaces. Una cosa semblant a la funció dels antivirus dels ordinadors electrònics. Aquesta exploració finalitza quan el subjecte es desperta, i si les amenaces detectades són prou importants, la consciència en reté la memòria codificada en forma de somnis que, en la majoria dels casos, presenten imatges i situacions confoses i reiteratives, que tot i inspirar-se en el món de la vigília, es perceben dins d’un univers mental propi i peculiar.

 

 

Una característica que considero molt important dels somnis és la seva habitual distorsió de l’espai i del temps tal com el percebem durant la vigília. Com en el cèlebre somni de la guillotina de Maury, un estímul extern de molt curta durada, rebut per l’organisme durant el son, pot ser codificat de forma onírica com una aventura llarga i angoixosa que, en el cas del personatge esmentat, acaba amb la ganiveta revolucionària caient-li al damunt. En realitat, l’estímul generador de la llarga aventura havia estat l’argolla del cobricel que s’havia desprès i havia anat a parar damunt del clatell del dorment; i així un impacte d’una fracció de segon havia generat un somni que, en la consciència de Maury, havia tingut una durada molt superior. De fet, no es tracta sinó d’un exemple del que moltes vegades succeeix durant el son i que, per no prestar-hi atenció, o no recordar-ho, en la majoria dels casos passa desapercebut.

 

 

Tanmateix, somnis d’aquesta mena ens mostren que, donades certes circumstàncies, la percepció del temps en la consciència del dorment es pot arribar a desvincular del temps còsmic real, tant que dóna la impressió que aquest s’aturaria durant el temps del somni. O, en  d’altres paraules, que la durada del somni es desplegaria en un tram ínfim — potser infinitesimal — del transcurs del temps còsmic. És veritat que aquest procés arriba a la seva fi quan el subjecte es desperta, però res no ens impedeix de preguntar-nos què pot passar quan el desvetllament no es resol de forma normal en circumstàncies crítiques determinades. Es donaria, també en aquests casos, un eixamplament indefinit del temps del somni sense que el subjecte no es mogués ni una fracció de segon del seu temps còsmic?

 

Considerem el cas de les anomenades experiències properes a la mort (EPM), que es donen en pacients reanimats després d’episodis de mort cerebral detectada en els aparells de què disposen actualment els quiròfans. El criteri mèdic general és que aquestes experiències només es poden donar mentre el pacient encara és viu, ni que sigui de forma molt precària. Personalment, crec que aquest és el diagnòstic correcte, i no estic gens d’acord amb els qui especulen sobre viatges d’anada i tornada al més enllà. De fet, aquestes experiències sorprenents es poden relacionar perfectament amb les distorsions de l’espai i el temps que es donen, de forma provada, en els somnis.

I, en aquest sentit, les EPM no serien sinó l’aflorament a la consciència dels resultats codificats de l’scanning hipnòtic realitzat pel propi organisme, en aquest cas en una situació límit agònica o preagònica. Cosa que quedaria corroborada pel fet experimental que la naturalesa de les EPM no vulnera mai cap de les creences religioses, o no religioses segons el cas, del subjecte afectat. El presumpte més enllà sempre és descrit pels pacient reanimat amb iconografies que es corresponen amb les seves creences o increences particulars en relació a l’etapa final de la vida.

 

 

Ara bé, si alguna cosa també ens poden indicar les EPM, sense moure’ns del punt de vista estrictament científic, és que la frontera entre la vida i la mort és molt més subtil del que fins ara el pensament modern havia suposat, i que potser hauríem de retornar a la concepció antiga de la mort com a procés i no com a fet puntual. Recordem que, en la mitologia grega, el son (hypnos) i la mort (thanatos) eren germans bessons, i que, en els quatre evangelis canònics cristians, Jesús sempre afirma que el difunt que ell haurà de ressuscitar en realitat dorm. Tant en un cas com en l’altre, i molts més que podríem aportar, el viatge a l’hades grec, al xeol hebreu, o a qualsevol altra modalitat de país dels morts, sempre té diverses etapes abans d’arribar al destí definitiu. Per a la medicina moderna això tampoc no és cap novetat: fins a un temps prudencial després de la defunció, són possibles els trasplantaments d’òrgans justament perquè encara hi batega la vida.

 

 

Fetes totes aquestes consideracions, no tinc cap inconvenient d’afirmar que després de la mort pot ser molt bé que no hi hagi res, però tampoc no tinc cap inconvenient d’afegir que abans de la mort pot haver-hi tot. Per dir-ho amb els termes del símbol més antic de la fe cristiana, el descensus ad inferos, no defineix potser el procés de la mort en un sentit recapitulador de la totalitat de la vida? Podem imaginar-ho, si volem, com un somni que, sense que el moribund es mogui del seu propi temps, vagi creixent com una bombolla de sabó fins arribar a proporcions infinites: o podem imaginar-ho d’una altra manera, tant se val. Però, la fe cristiana tradicional sempre ha considerat que els fidels difunts continuen formant part de l’Església, d’una forma misteriosa però real que no té res a veure amb creences animistes o espiritistes. Podríem  interpretar-ho com una pervivència en un passat que és viu encara que no sigui assequible als qui viuen en el futur? No deixaria això en mans del Ressuscitat, senyor efectiu i declarat de l’espai i del temps, cap de l’Església passada, present i futura, el destí dels qui ens han precedit i també dels qui ens seguiran?. Deixo la pregunta enlaire. 

         

Recomana aquest article
Imprimeix aquest article

Aquesta entrada va ser creada en Dilluns, Maig 28, 2012 a les 15:19 en la categoria General. Vostè pot seguir qualsevol resposta a aquesta entrada per RSS 2.0 Vostè pot deixar una resposta, o trackback des de la seva pròpia web.