El blog d’en Jordi Bassas

Admesa l’existència de milions i milions de galàxies amb els seus sistemes planetaris corresponents, semblaria d’antuvi inversemblant que no hi haguessin moltíssims  planetes amb condicions favorables a l’existència de vida. I si teníem en compte que la composició química dels organismes vius —si més no tal com els coneixem a la terra—  és constant en totes les espècies, tant animals com vegetals, gairebé sona a heretgia científica descartar les possibilitats de vida extraterrestre. Tanmateix, el plantejament només és científic a mitges. Ho és quan postula  l’existència de condicions favorables a la vida, perquè parteix de la mostra dels elements químics constants. Però ho deixa de ser quan postula allò que, fins al dia d’avui, no pot partir de cap experiència procedent d’un mostra vàlida, en aquest cas la síntesi de matèria orgànica a partir de matèria inorgànica en el laboratori.  

Això dit fa algunes dècades hauria semblat inadmissible, perquè es donava com a dogma irrefutable la transició de la matèria inorgànica cap a formes orgàniques. Aquest dogma, tot i que avui encara cueja en certs àmbits ideològics,  ja no es pot sostenir des del punt de vista científic. La moderna bioquímica no ha pogut trobar encara cap indici de la transició evolutiva des de la previda a la vida, i no ha pogut arribar a cap altra conclusió que la matèria és inert malgrat totes les fantasies de l’evolucionisme radical. En aquest sentit es manifestava Jacques Monod , en el seu llibre «L’Atzar i la Necessitat», quan qualificava de «pur animisme» el neodarwinisme (no Darwin) inspirador  tant  del positivisme de Spencer com del materialisme dialèctic d’Engels.  

Tot i que és arriscat fer pronòstics en vistes al futur del coneixement, no deixa de ser simptomàtic que un tema tan tractat per la ciència ficció,  sobretot en la literatura i la filmografia dels darrers temps, sigui encara un mur infranquejable per a la bioquímica. Per què —podríem preguntar—, tot i les premonicions futuristes de literats i cineastes, l’assignatura pendent continua essent la síntesi d’una sola cèl·lula viva? Quin misteri, o quin enigma tant difícil de desxifrar, pot haver-hi en el fenomen de la vida, que encara avui constitueixi una barrera per a la ciència?  Des dels famosos «replicants» de Blade Runner  fins a la robot sentimental i afectiva de la pel·lícula Eva, una colla de produccions cinematogràfiques han intentat donar caràcter de previsió científica al tema, però ha estat endebades. La realitat és que de l’anomenada «sopa prebiòtica», malgrat els experiments realitzats en constants investigacions, no se n’ha pogut bestreure el producte biòtic més elemental. 

Vulgues que no, per als qui som creients, això ens manté en aquella perspectiva bíblica del «ruah» o «alè vital» que només pot sortir de la boca d’un creador o d’un demiürg. Els lectors de més edat recordaran aquella polèmica pel·lícula francesa «Je vous salue, Marie », que va escandalitzar en el punt més innocent del film, la referència a una concepció virginal de la protagonista Marie, casada casualment amb un Joseph, quan el tema central que planteja és precisament l’origen de la vida, debatut per dos dels protagonistes de forma antagònica —l’un. amb la tesi de l’evolució materialista; l’altre, amb la procedència d’un més amunt (là-dessus) indefinit. El desenllaç, inspirat en l’Anunciació de  l’evangeli de Lluc, es decanta, evidentment, per la segona tesi: la vida (i no sols la humana) no és un principi que es pugui deduir de cap llei intracòsmica. 

És així això, o arribarà potser el dia en que la ciència descobrirà aquesta transició crítica entre la no vida i la vida? Si vull ser honest, haig de dir que no ho sé, ni tinc cap element de judici per saber-ho. Però, mentre tant, no puc deixar de sospitar que la vida no és quelcom que de forma espontània o casual es pugui donar a l’Univers.         

En acabar la Missa del gall, s’acostuma a fer el petó de rigor al dit gros del peu de la imatge del Nen Jesús. No sé si algun assistent a la celebració s’ha preguntat mai si això també seria possible a la litúrgia en honor d’algun sant. És possible que ningú no s’ho hagi preguntat en sa vida, però també és possible que si algun fidel es trobés amb la imatge de —posem— un sant Pere en bolquers, dubto molt que s’hi acostés a venerar-la. Ep! Una altra cosa seria la veneració de les relíquies, que és completament diferent. 

Això que, en principi,  podria semblar una obvietat , fa referència a una intuïció dels fidels de tots els temps, que no han après en cap llibre de teologia perquè no els n’ha fet cap falta. Es tracta, ni més ni menys, d’una valoració inconscient de l’abast de la fe en la Resurrecció de Crist  I no sols de la Resurrecció com a esdeveniment, sinó de les condicions que podríem considerar inherents a la humanitat ressuscitada de Crist. Sense que ningú ens ho hagi dit mai, ni es trobi en cap manual de cristologia, els fidels sempre hem sabut endevinar que la condició de ressuscitat comporta la possibilitat, misteriosa però real, de reviure amb plenitud qualsevol etapa de la vida mortal. Una «plenitud» que no està sotmesa al pas del temps ni a les limitacions de l’espai, sinó suspesa en l’eternitat del present.

Se’m pot objectar que els fidels no s’ho han plantejat mai d’aquesta manera explícita, i és veritat. però això no vol dir que la seva pietat no ho suposi de manera implícita. Últimament he sentit i llegit especulacions de teòlegs sobre la possibilitat que es puguin trobar mai “relíquies” del cos de Jesús, desdient  els relats evangèlics que ens parlen de la «tomba buida», la qual cosa obligaria a repensar la Resurrecció en el sentit d’una corporalitat ressuscitada diferent de l’estríctament  carnal. Amb tots els meus respectes per aquests teòlegs, la meva posició és radicalment diferent: Si mai s’arribessin a trobar restes del cos de Jesús i és demostrés de forma fefaent que són autèntiques, jo deixaria automàticament de ser cristià. Afirmació temerària? Potser sí, però, en qualsevol cas, no menys que la de Pau a 1 Co 15 quan afirma que, sense la Resurrecció de Crist, els cristians seríem els més desgraciats dels homes, i que la pròpia predicació de l’apòstol seria inútil i buida.

Com deia al començament del paràgraf anterior, l’actitud dels fidels de tots els temps  s’adequa a l’afirmació evangèlica  de la «tomba buida», i això es fa especialment palès  quan cantem cada any per Nadal  «Anem a Betlem a veure el Messies». Si el Jesús nat a Betlem i mort a Jerusalem,  hagués deixat les seves despulles mortals  en el sepulcre, no tindria absolutament cap sentit cantar-ho. Com tampoc hauria tingut cap sentit la indicació del jove del sepulcre buit a les dones, que retrobarien Jesús viu al camí de Galilea. Afirmacions com les cantades en les nadales o pregonades pels àngels del sepulcre de Jesús només poden sentit en una nova modalitat d’existència que, íntimament vinculada amb la temporal tanmateix s’ha escapolit dels lligams de la pròpia temporalitat.  

Corre ja fa temps un acudit, segons el qual  l’advocat de Jesús va ser tan dolent que, no sols no va evitar que el matessin, sinó que cada any el tornen a crucificar. Tot i el seu histrionisme poc reverent, no deixa de ser una forma didàctica d’afirmar la realitat del cicle litúrgic. S’ha dit i repetit que, per influència del judaisme i del cristianisme, la història ha esdevingut lineal, No ho negaré pas, però sí que insistiré que el caràcter cíclic de la liturgia només s’entén en funció d’allò que li dóna consistència, això és, el fet pasqual. La història pot no ser cíclica, però la condició de ressuscitat d’entre els morts suposa una reintroducció  en la història que no pot ser altrament que cíclica, si més no per als qui la celebrem. L’autor anònim de l’acudit té raó: cada any tornem a crucificar Jesús (i per Nadal el fem tornar a néixer, afegiria jo). L’únic que se li escapa, a l’humorista, és que la iniciativa d’aquesta reiteració no és nostra, sinó del propi Ressuscitat.