El blog d’en Jordi Bassas

   

 Aquesta és la llei dels sacrificis de comunió oferts al Senyor:(…). La carn del sacrifici de comunió ofert en acció de gràcies s’ha de menjar el mateix dia que és oferta, sense deixar-ne gens per a l’endemà. Si la víctima s’ofereix en compliment d’un vot o com a ofrena voluntària, s’ha de menjar el mateix dia que és oferta, però el que sobri es pot menjar l’endemà. Si el tercer dia encara quedava carn del sacrifici, s’haurà de cremar.Però si aquest dia algú encara menja carn del seu sacrifici de comunió, el Senyor no es complaurà en l’ofrena ni la tindrà en compte, perquè aquesta carn és com si fos carronya. Si algú en menja, portarà el pes de la seva culpa. (Lv 7, 11-18 

Tots els especialistes estan d’acord que el llibre del Levític conté elements molt antics, que de ben segur correspondrien a l’etapa nòmada d’alguna, o d’algunes, de les tribus que després constituirien el poble d’Israel. Aquest fragment, que correspon a les prescripcions legals sobre els sacrificis de comunió, és una mostra de la vinculació íntima que establien els antics hebreus entre les normes higièniques i les religioses. Més encara, per a ells, no hi havia cap distinció entre els dos àmbits. Menjar carn sacrificada en holocaust, passada la data de caducitat, per a ells era un perill no solament per a la pròpia salut, sinó també per a la seva relació amb el Senyor. Per a ells el «pes de la culpa» i la probable infecció causada per la menja podrida era una sola i única cosa.  

Dit això, l’important ara és fixar-nos en el termini que ells establien, de forma convencional però segurament producte de l’experiència, per a determinar la caducitat de la carn sacrificada. Parlen del «tercer dia», que en la traducció grega del LXX («hêôs hêmeràs trítês») manté la mateixa estructura del «tercer dia» que, en el Nou Testament trobem per a determinar el moment de la Resurrecció de Jesús dins del sepulcre. Si seguim aquesta línia levítica, la Resurrecció se’ns presenta com l’alternativa messiànica a la corrupció de la carn, segons la tradició ancestral del poble d’Israel. L’Apòstol Pere, en els seu discurs a Jerusalem per la Pentecosta (Ac 2,27), i Pau a Antioquia de Pisídia (Ac 13,35) fan referència a l’antiga versió grega del Salm 16,10 que diu «no deixaràs que el teu Sant es corrompi», per justificar, d’acord amb les Escriptures, la Resurrecció de Jesús el Messies. Vol dir això que els dos testimonis apostòlics de la Resurrecció tenien en la seva ment la tradició sacrificial del Levític?  

És molt difícil, per no dir impossible, de saber-ho a partir dels textos neotestamentaris, però això no ens deslegitima d’establir una línia d’aproximació antropològica al misteri insondable de la Resurrecció de Crist (seguint aquella màxima del pare Rahner, segons el qual, pel fet de l’Encarnació, tota teologia és ja una antropologia). Una línia que ens fa repensar l’estada de Jesús al sepulcre no com un cadàver, sinó com una transició de «tres dies» rituals vers l’estat cadavèric definitiu. Aquesta transició seria perfectament identificable amb la mort clínica que reconeix la medicina moderna, i, des del símbol de la primitiva fe apostòlica, seria també predicable com el «davallament als inferns», que professem en el Credo. I no deixa de ser sorprenent que en els àmbits de la ciència i la fe, avui considerats irreconciliables per molta gent, hi hagi unanimitat en aquest punt: la mort no és un fet puntual, sinó un procés.  

Per dir-ho d’una forma conceptual, la Resurrecció de Jesús hauria coincidit  amb aquell moment indeterminat i alhora indeterminable en que el cos de qualsevol altre mortal es comença a corrompre. Això resta afirmat de forma doctrinal en els discursos postpasquals de Pere i Pau i la seva referència al salmista. Pot la ciència dir-ne res, sobre això? És evident que no. Només per la fe sabem que el cos gloriós de Jesús va desaparèixer del sepulcre i es va fer visible a uns quants, perquè fossin testimonis de l’Esdeveniment (cfr. 1 Co 15). I que, si van ser benaurats aquells que «van veure i van creure», més benaurats serem els qui, com nosaltres, «no hem vist i hem cregut» (Jn 20, 29).I que, només com a pura hipòtesi, podem argumentar que els «tres dies» d’estada al sepulcre podrien explicar-se en base al període de temps establert en una antiquíssima llei de sacrificis de comunió per a poder menjar la carn sacrificada en holocaust.  

 

Aquesta entrada va ser creada en Dissabte, Setembre 3, 2011 a les 13:41 en la categoria General. Vostè pot seguir qualsevol resposta a aquesta entrada per RSS 2.0 Vostè pot deixar una resposta, o trackback des de la seva pròpia web.