El blog d’en Jordi Bassas

Richard Dawkins, el genetista britànic, autor del llibre “The God delusion “, traduït al castellà amb el títol  “El espejismo de Dios”, incorre en un error imperdonable quan oposa el concepte de Creació al de la selecció natural darwiniana. Molt fàcil d’entendre amb un senzill exemple. Quan el senyor Vicente Del Bosque  selecciona els jugadors de futbol que creu més adaptats al medi, és a dir al sistema de joc que ell considera més convenient per a l’equip d’Espanya, no fabrica aquests jugadors sinó que n’arreplega de ja existents. D’on provenen aquests jugadors ja existents? Això seria una altra qüestió, però podem estar ben segurs que no són cap producte de la selecció (en aquest cas artificial) del senyor Del Bosque.  

Com tampoc no és producte de la selecció el famós bacteri Escherichia coli que, segons diuen els experts, hauria mutat en una variant letal per als humans. Tot i profà en la matèria, encara puc entendre les explicacions dels bioquímics quan diuen que les espècies evolucionen a través de successives mutacions, que aquestes mutacions es donen per atzar, però que poden ser provocades per l’acció d’elements externs, com els antibiòtics, la radioactivitat i d’altres. I això, vulgues que no, em remet a la pregunta de com lligar-ho amb la convicció cristiana que tots els éssers vius sense excepció existeixen per la voluntat creadora de Déu. Tots coneixem l’afirmació reiterada de Gn 1 “Déu veié que tot això era bo” cada vegada que eixia de les seves mans  una nova criatura. Ara bé, com s’ha d’interpretar la “bonesa” de la criatura malgrat que pugui causar greus perjudicis al gènere humà?  

Anem a l’Evangeli i concretament a aquella afirmació fonamental  continguda en el pròleg de Joan: “Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell” .(Jn 1, 3). Una afirmació que no per molt repetida deixa de ser molt poc reflexionada. Si aquest “venir a l’existència” és conseqüència de la Paraula creadora, que  Gn 1 especifica amb la reiterada fórmula  “Déu digué”, i si a aquest  “venir a l’existència” no li podem posar límits, degut al  “tot” de l’afirmació joànica, aleshores hem d’admetre que l’atzar que la moderna bioquímica veu a l’origen de les mutacions que afecten qualsevol espècie, per al cristià serà la resposta del “Déu digué” original i originari. Altrament dit, l’atzar de les mutacions que modifiquen les espècies, i que originen l’evolució, a la llum de la fe es converteix en acte creador.   

Si admetem que la mutació letal d’un diminut bacteri és sempre i necessàriament resposta al “Déu digué” ( Paraula sense la qual res no pot venir a l’existència), aleshores no podem sinó acostar-nos amb “temor i tremolor” (com repetia sovint Karl Rahner) als designis de Déu inscrits en la seva obra creadora. Aleshores, tots els avenços de la ciència i de la tècnica seran sempre incapaços de superar de forma definitiva la indigència radical de la criatura humana respecte del poder creador de Déu. Però, al mateix temps, l’acceptació humana de la seva pròpia indigència, és ja una resposta de fe al caràcter gairebé sempre obscur i contradictori dels actes creadors en el curs de la història. I, si és una resposta de fe, també ho és d’esperança en una resolució final positiva i desconeguda.      

La dificultat subjectiva que comporta aquesta resposta de fe és perfectament explicable, atès que l’experiència del creient se les heu amb el problema del mal, en totes les seves doloroses modalitats individuals i col·lectives. I així hem de tornar a la pregunta d’abans sobre si aquí també hi escau el judici positiu que la Paraula de Déu emet contínuament en contemplar la seva obra (Gn 1). La solució fàcil seria dir que “no hi escau” i derivar les responsabilitats a causes segones, alienes a la voluntat divina, però la trampa teològica  és evident: el Creador s’hi converteix en còmplice del Mal, ni que sigui per omissió.       

El fet escandalós que allò mateix que la Paraula creadora qualifica de “bo”, sigui experimentat com a dolent per l’home, ens remet, vulgues que no, al misteri no menys escandalós de la Creu. “Si ets Fill de Déu, baixa tu mateix de la Creu”, “Si som fills de Déu, per què el Pare celestial ens afligeix amb tantes calamitats?”. Hi ha respostes per a tots els gustos: “Déu no ho pot voler això”, “La culpa és dels poders religiosos i polítics”, “El bacteri és manipulació genètica de les multinacionals farmacèutiques”. O bé, “Déu castiga els nostres pecats i la corrupció dels nostres costums”.  Però, si la Paraula creadora continua veient que “això és bo”, en el decurs dels segles,  les maquinacions humanes i els càstigs atribuïts a Déu s’esvaeixen com la pols. La Paraula creadora  continua clavada a la Creu, un home anomenat “Jesús”, que vol dir , “El Senyor salva”.