El blog d’en Jordi Bassas

                        Avui com avui hi ha dos directors de cinema, dels qui procuro no perdre’m cap pel·lícula. Són Guillermo del Toro i Mel Gibson. La llista també inclouria  el malaguanyat Stanley Kubrik, però, per raons òbvies, ja no li’n puc esperar cap novetat. Això no significa pas que faci escarafalls de rodatges encertadíssims d’altres col·legues seus, ni que la puntuació dels meus predilectes hagi de ser sempre un excel·lent. En alguns casos, la carbassa és monumental. Ara bé,  fins i tot en aquests casos de mala nota, sempre hi trobo, o em sembla trobar-hi, algun element de connivència, o fins de complicitat, amb les meves dèries habituals.  (more̷

En dret processal regeix l’antiga màxima llatina «in dubio pro reo», que suposa el principi de la presumpció d’innocència. Per precisar-ho més, indica que, en un judici, l’acusat no pot ser declarat culpable mentre hi hagi el més mínim indici de dubte quant a la seva culpabilitat. Això no vol dir que, per desgràcia, massa cops no es vulneri el principi, però la vulneració fraudulenta no altera, en absolut,  la vigència del principi.   (more̷

Miguel Maura y Gamazo, ministre d’interior que fou del govern provisional de la Segona República, en el seu llibre «Así cayó Alfonso XIII», escrit poc després del seu retorn de l’exili l’any 1953, explica un diàleg sostingut a París, en una recepció al palau de l’arquebisbe, entre una dama de l’aristocràcia monàrquica espanyola i el bisbe de Montauvan, monsenyor Pierre-Marie Théas. 

—Eminencia, ¿es verdad que Manuel Azaña murió con los sagramentos?—En efecto, señora, yo mismo se los administré.—¡Què horror, encontrarme un hombre así en el cielo!—No se preocupe señora. No se encontrarán.—¡Uf, menos mal!  (more̷