El blog d’en Jordi Bassas

            A força d’anar postulant-ne el caràcter metafòric, al·legòric, simbòlic, i fins i tot mitològic, arriba un moment que la virginitat de Maria se’ns esmuny de l’àmbit racional de fe, i ens queda com una mena de relíquia inútil i anacrònica que només s’utilitza —i encara— en les pregàries, la litúrgia, i les tradicions populars. 

 D’una banda, els estudiosos de les religions comparades ens bombardegen amb una corrua inacabable de personatges mítics i de divinitats ancestrals, nascuts de mare verge —no fa falta nomenar-los, perquè no acabaríem mai. De l’altra, els biblistes esquerps amb la mariologia tradicional, denuncien l’equívoc —si no manipulació— que prové ja de  LXX Is 7, 14, de donar al terme hebreu «ha-almah» («la noia») el significat grec de «hê parthénos» («la verge»), tal com recull  Mt 1, 23 en les paraules de l’àngel del Senyor, que s’apareix en el somni de Josep, per anunciar-li l’origen virginal de la gravidesa  de la seva esposa.  I, per últim, la biologia, amb els seus principis seriosos i immutables ¿com podria acceptar una absurditat com aquesta? 

 En una paraula, no seria molt més fàcil, i més honest, que tots plegats admetéssim que la presumpta virginitat de Maria, a més de ser absurda, i més que dubtosa a partir dels propis textos bíblics, és totalment innecessària des del punt de vista evangèlic? A més, quina dificultat seriosa hi hauria, per exemple, d’admetre, sense complexos, que Jesús era senzillament fill natural de Maria, producte d’unes relacions irregulars, o d’una violació, i que Josep, com a home de bé que se l’estimava de debò, es va comprometre de protegir-la?  

            Potser me n’he deixat alguna, de les objeccions amb cara i ulls que es fan sobre la virginitat de Maria, però, crec que n’hi ha més que suficient per fer-ne una reflexió crítica. Començaré amb la raó que dóna Gabriel a Maria del perquè ella, que no coneix home, concebrà, i la seva parenta Elisabet, presumptament estèril, es troba ja al sisè mes: 

            «hoti ouk adunatêsei parà toû theoû pân rhêma»

             («perquè res d’allò dit per Déu  no pot ser impossible»)     (Lc 1, 37) 

Si tirem més enrera, en el relat de l’Anunciació, observarem que, a diferència, de Zacaries, a Maria els dubtes no li signifiquen cap retret per part de Gabriel. Afegim-hi que l’àngel dóna a Maria, amb aquesta sentència, les explicacions que abans havia negat al pobre sacerdot, sobre el cas de la gestació de la ja més que madura Elisabet. M’he permès una traducció més meticulosa que la que donen habitualment les edicions bíbliques, que solen traduir «perquè per a Déu no hi ha res impossible». L’original grec m’hi obliga, perquè els termes utilitzats indiquen que l’àngel no s’està referint, en abstracte, a les possibilitats d’un Déu totpoderós, sinó, tot al contrari,  a la impossibilitat per part de Déu que el seus discurs (rhêma), és a dir, el contingut del missatge transmès pel missatger, pugui no fer-se realitat quan arribi el moment.  

Altrament dit, no estem en l’àmbit d’un simple mite partenogenèsic, ni d’un discurs sobre els atributs de la divinitat, sinó de l’anunci de l’acompliment necessari de la paraula donada. Lluc ens explica que Maria concebrà, tal com havia concebut Elisabet, per obra i gràcia de la Promesa, perquè  aquesta, un cop formulada, ja no pot prescriure mai. El text, en conclusió, parla de l’única impossibilitat que afecta Déu: no ser fidel a la seva Paraula.  

            És probable que Lluc conegués el relat de Mateu sobre la infància de Jesús, però, en qualsevol cas, els continguts redaccionals són substancialment diferents. Mateu, sempre preocupat per l’acompliment de les profecies, fa referència a la «verge que concebrà i tindrà un fill», segons el text de LXX Is 7, 14, i dóna a «parthénos» el significat originari de «verge». Això el permet d’exonerar de manca d’escrúpols, o de fàcil complaença, la figura paterna de Josep, la més important de la família en el marc jurídic de l’Israel del seu temps. D’altra banda, sembla clar que  per als doctors de la Llei coetanis, la interpretació virginal del text d’Isaïes era, amb diferència, la més acceptada. 

 Lluc, en canvi, no fa absolutament cap referència a Isaïes, tot i tenir el terreny ben adobat per fer-ho. Les explicacions poden ser múltiples, però jo em decanto per veure-hi l’allunyament respecte de l’antiga Llei, que s’observa clarament, si fem una comparació de les dues anunciacions que inauguren el seu relat evangèlic. La figura de Maria té, en Lluc, un caràcter inequívocament nou dins de la història de la salvació, i, en conseqüència, sense haver de negar explícitament qualsevol predicció profètica al respecte,  procura defugir-ne per poder posar de relleu justament aquesta novetat. En el meu article sobre «La qüestió del Fiat» ja poso de relleu el caràcter de diàleg amorós que presideix la concepció de la verge de Natzaret, i el fet que ella no pugui respondre sinó  amb un apassionat «génoito moi» de noia enamorada. 

 Penso que no és exagerat de dir que, en el seu relat de l’Anunciació, Lluc ens està descrivint un autèntic acte creador, en el sentit ple de la paraula. Recordem el fragment del Magníficat:  

 

            «hoti epoíêsen moi megála ho dunatós, kai ágion tò ónoma autoû»

             («perquè el Poderós, Sant és el seu  Nom,  ha creat en mi coses immenses»)   (Lc 1, 49) 

A cap coneixedor de les Escriptures no li podria passar per alt la presència del verb «poieô» («fer») en el verset, i el seu significat inequívoc de «crear» quan porta el subjecte diví. I tampoc no li podria passar per alt que la Creació sencera del món, segons LXX Gn 1,  havia tingut lloc per mitjà de l’imperatiu verbal «genêthêtô» («que es faci») i el resultat sempre era el mateix: «kai egéneto houtôs» («i així es va fer». Amb la diferència, però, que la Terra, tot i ser verge, no podia entonar el «génoito moi» («que es faci en mi»)   enfervorit de Maria.

             Aquest sentit creacional de la concepció virginal de Jesús —que, com hem vist en un altre article meu, presideix la mariologia franciscana, a partir de Duns Escot—, penso que és perfectament deduïble del relat de Lluc. I això ens permet d’abordar els inconvenients biologistes de la virginitat de Maria, des d’una altra perspectiva. Si, des d’un punt de vista estrictament religiós, res no impedeix de considerar aquesta concepció com un acte lliure i original del Creador —tant lliure i original com ho hauria estat la creació de qualsevol altre ésser vivent en el curs de l’Hexàmeron— els inconvenients derivats d’aquesta concepció virginal, no tenen perquè ser majors dels que es desprenen dels actes lliures i originals d’un creador durant els Sis Dies. 

Certament, si consideràvem la Creació com un seguici d’actes específics, lliures i originals del demiürg de Gn 1, afegir-hi la fecundació espontània en un si maternal sense la intervenció masculina, entraria sense cap inconvenient seriós dins la cadena no determinista d’aquest procés. Una altra cosa seria, si partíem .exclusivament de la base que qualsevol derivació o canvi esdevingut en el curs d’una Evolució estaria ja predeterminat de forma necessària des dels inicis. En d’altres paraules, els escrúpols biologistes en relació a la virginitat de Maria només poden tenir base seriosa, a partir, i només a partir, del postulat d’una matèria primigènia que contindria ja en el seu si, la virtualitat d’evolucionar cap a diverses formes de vida, obeint unes lleis que, en cap cas, podrien ser naturalment transgredides.  

            Tanmateix, com comentàvem en el nostre article dedicat a l’Atzar i la Creació, allò que precisament posa en dubte la ciència moderna —sobretot dins del camp de la bioquímica— és aquest caràcter necessari i predeterminat de qualsevol aparició d’una nova espècie vivent. Per dir-ho en la terminologia de Monod, si alguna llei regeix el curs de l’Evolució, és l’absència de lleis, i pensar altrament és caure en un animisme. En conseqüència —dèiem en el nostre article— si alguna cosa tenen en comú els relats de creació —i molt especialment el bíblic—, és justament aquest caràcter atzarós que modernament s’atribueix a les mutacions que donen lloc a noves espècies.  

            Aquestes mutacions —recordem-ho— es consideren dins del rang d’errors informàtics, és a dir, generats durant la transmissió de la informació necessària perquè la cèl·lula es repliqui, i, tot i que la seva aparició és absolutament impredictible, tanmateix és possible un càlcul de probabilitats de quants se’n  produiran, d’errors, donades unes certes circumstàncies estables —exactament com passa amb la quantitat d’accidents de tràfic que es preveuen en un cap de setmana, si no canvien les variables amb mesures preventives addicionals.  

            La pregunta que això suggereix per al nostre tema és aquesta. ¿Podem establir, a priori, com a nul·la la possibilitat que una dona —per una mutació imprevista i imprevisible [1] en el seu aparell reproductor— pugui infantar un fill sense participació masculina? I, en el supòsit que convinguem que la resultant pot no ser un valor nul, ¿podem establir com a causant d’aquesta mutació algun fenomen místic de naturalesa totalment excepcional? Deixo l’interrogant enlaire. Quedem-nos, de moment, amb la raó que dóna Gabriel, en el relat de Lluc, tant pel cas d’Elisabet com pel de Maria:  

            «perquè res d’allò dit per Déu  no pot ser impossible»  

---

[1] I, naturalment, de forma espontània, i sense tècniques de reproducció assistida. 

Recomana aquest article
Imprimeix aquest article

Aquesta entrada va ser creada en Dissabte, Març 29, 2008 a les 18:40 en la categoria General. Vostè pot seguir qualsevol resposta a aquesta entrada per RSS 2.0 Vostè pot deixar una resposta, o trackback des de la seva pròpia web.