El blog d’en Jordi Bassas

 

            Aquest article no pensava publicar-lo, però el comentari d’una amable interlocutora, m’ha decidit de fer-ho.   (more̷

            A força d’anar postulant-ne el caràcter metafòric, al·legòric, simbòlic, i fins i tot mitològic, arriba un moment que la virginitat de Maria se’ns esmuny de l’àmbit racional de fe, i ens queda com una mena de relíquia inútil i anacrònica que només s’utilitza —i encara— en les pregàries, la litúrgia, i les tradicions populars.  (more̷

Val a dir que entrava dintre de totes les previsions que la resposta de Maria a l’àngel Gabriel es fiqués en l’ull de l’huracà de les controvèrsies feministes. I, com a mostra, hem aportat el comentari d’una de les seves més il·lustres representants en el camp de la teologia. Em refereixo a l’holandesa Catherine Govaart Halkes, professora de la Universitat de Nimega:  (more̷

                                                   Quan preguntes a un teòleg modern si el culte a Maria, i en especial els tres dogmes marians definits, això és, la Maternitat Divina (Theotókos), la Immaculada Concepció i l’Assumpció, tenen fonaments bíblics, la resposta acostuma a ser dubitativa en alguns casos, i negativa per regla general.  S’admet, això sí, que es tracta d’una veneració molt arrelada en els pobles cristianitzats, en la majoria dels casos substitutòria de cultes pagans anteriors,  en molts casos al llindar de la superstició,  objecte de moltes extravagàncies i camp abonat per a visionaris de totes les èpoques. Quan s’entra en el tema de les aparicions i els miracles: s’insisteix que no constitueixen objecte de fe per als creients, encara que l’Església, sense confirmar-ne mai l’autenticitat, autoritzi sempre l’erecció de santuaris en els llocs on presumptament s’han produït els fenòmens prodigiosos o inexplicables.  I, en la majoria de casos, es manté la prevenció sobre el seu caràcter al·lucinatori o d’histèria col·lectiva.   (more̷

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el fill de l’home no té on reposar el cap.»   (Mt 8, 20; Lc 9,  

 

Aquesta sentència de Jesús [1] se sol interpretar com una al·lusió a la modèstia de recursos, en l’exercici del seu ministeri públic. Tanmateix, i sense descartar aquesta interpretació, crec que és molt probable que provingui d’algun aforisme popular relatiu a la indigència constitutiva de la criatura humana, si la comparàvem amb les altres espècies vivents. Aforisme que Jesús hauria aprofitat com a paràbola de la condició necessària per ser deixeble seu, en tant que prototipus  per excel·lència de la nova i definitiva humanitat.   (more̷

 

El llibre del Gènesi situa l’origen de la història, en forma de civilització postedènica centrada en la figura de Caín, el fratricida, marcat pel Senyor amb un senyal en el front que, alhora que recorda el seu crim, li atorga el benefici d’una estranya protecció divina.  (more̷

L’antropologia  neodarwinista estableix com a axioma que la tribu és la primera forma de societat que l’espècie humana hauria creat en el curs de la seva evolució històrica. Tanmateix, no hi ha cap indici documental que una societat tribal hagi arribat, per evolució pròpia, al sistema de societat urbana que en diem Estat. En tot cas, si mai una tribu, o una confederació de tribus, ha pogut esdevenir una societat  urbana, això ha estat possible gràcies al contacte amb una civilització preexistent.   (more̷

           Fa més de tres dècades, el cèlebre bioquímic francès Jacques Monod va publicar el seu «Assaig sobre la Filosofia Natural de la Biologia Moderna», amb el suggestiu títol «l’Atzar i la Necessitat» [1],  L’eix central de les seves reflexions és la teoria de l’Evolució, contemplada des d’una perspectiva, si no inèdita, almenys poc divulgada fins al moment.  (more̷

.          

Les lectures possibles del relat de la desobediència d’Adam i Eva i la seva subsegüent Expulsió del Paradís (Gn 3), són múltiples i per a tots els gustos. Però, en tots els casos, s’hi pot endevinar una referència força clara a les limitacions existencials més importants de la humanitat al llarg de la història..  (more̷

La idea de la Resurrecció com una reinserció en la pròpia història del cos mortal sembla confirmada en els relats evangèlics, segons dues grans tradicions diferents. La primera, en Mateu i Marc, quan el personatge del sepulcre buit indica a les dones que trobaran Jesús «precedint els deixebles a Galilea» —és a dir, a l’inici històric del seu ministeri. La segona, en Lluc i Joan, quan Jesús s’apareix als deixebles reunits en el cenacle, amb les ferides obertes, és a dir, en la seva condició de Crucificat. D’aquesta segona tradició, en trobem especialment significatiu el text de Lc 24, 36-43 (more̷