El Blog de la Sefa

Els bisbes comencen a perdre la por i han començat a fer funcionar el cap correctament. La jerarquia l’ha fet massa grossa amagant delictes que ni caduquen ni es poden obviar. El mal que s’ha fet resta en les víctimes com un estigma i d’alguna manera el perdó ha de ser demanat. Si no es demana no es pot perdonar. Qui hagi fet l’ofensa ha de purgar-la d’acord amb les lleis civils i les lleis eclesiàstiques. Són coses de calaix. Malauradament la jerarquia triga massa i aquesta vegada ha trigat molt, segurament segles, perquè mai s’havia manifestat amb tanta claredat com ara. El Papa ha obert la porta, i la por dels bisbes encobridors s’ha esvaït. Per una obediència mal entesa i possiblement malaltissa, entenien aquest  deure com el fet de no escampar males notícies dels seus capellans per allò del bon nom, enlloc d’obediència a la cura del poble que tenen encomanat.

Per solucionar casos com aquests i d’altres, com per exemple el de les dones embarassades per capellans i més tard abandonades a la seva sort sense poder dir qui es el pare de la criatura, amb greus efectes per a ella mateixa i és clar, per al nadó, delictes dels quals encara no se’n parla obertament, el que cal és transparència i no tenir por de conseqüències que com més es volen eludir pitjor és la solució. Ara el Papa ha parlat i ha tret pesos pesants de les consciències dels bisbes que comencen a manifestar casos ocorreguts a les seves diòcesis i demanen perdó a les víctimes. De cop i volta s’han tornat persones normals amb problemes a la vista i han de donar la cara com qualsevol gerent d’empresa, havent de despatxar certs empleats indesitjables.

Benvingut sigui aquest “destape”. La manca de democràcia interna de l’Església i al càrrecs vitalicis de les cúpules, bisbes, cardenals i del mateix papa, poden ser una de les causes de tot plegat.

Sento una veritable angúnia davant la situació que s’ha creat dins l’església pels casos sabuts i comprovats de pederàstia. L’abús d’autoritat ha estat una constant entre el clergat, ho sabem prou les dones, però usar de l’autoritat per realitzar actes contra la integritat humana i psicològica d’un infant, nen o nena, és molt greu i demana un correctiu exemplar.

Ara que s’ha destapat o millor dit que ha fet explosió a les mans dels dirigents de dalt de tot, tot són presses per seguir tapant allò que salta a la vista mentre tothom n’estava al cas i ningú hi feia res perquè el que calia era salvar, amb el silenci, el prestigi del clergat, i de retruc el de la institució. Encara es pretén minimitzar el nombre de capellans malfactors comparant-los amb altres grups de pederastes laics i s’intenta separar el mateix Papa de les seves pròpies decisions preses anys enrere.

És la mateixa política que se segueix pels temes sobre el celibat. Tothom sap, i ningú diu, que el % de compliment d’aquest requisit és molt més ínfim del que sembla, i es comença a reclamar que s’hauria de canviar aquesta norma posterior al Concili de Trento. Tothom sap que un embrió no és una criatura i encara menys una persona, com una llavor no és un arbre, però es vol penalitzar les dones que avortin sense veure-hi les veritables causes d’aquestes decisions, traumàtiques la majoria de les vegades. Tothom veu que dones i homes tenim el mateix valor, si més no davant D* (Déu), però l’església sacrosanta continua mantenint que un baró, pel fet de ser-ho, pot ser ordenat mentre que una dona, pel mateix argument, no ho serà mai. Són aquesta mena de negacions que es mantenen amb argumentacions sense base sòlida, sostingudes principalment perquè el sistema eclesiàstic es continua basant en una obediència forçada, que l’església perd prestigi i credibilitat en el món d’avui que se sosté més aviat amb arguments científics i constatables.

L’església ha deixat de banda, malauradament, el llenguatge simbòlic i poètic dels textos bíblics, creant lleis i normes d’obligat compliment i, quan hi ha tantes maneres de pensar, de viure, de plorar, de patir, d’estimar, o d’entendre D*, les lleis i les normes moralistes perden sentit i es tornen objecte de mofa. Un clergat apocat, amb poca formació intel·lectual i humana sembla que és el que puja. Aquest és obedient però malviu en contradiccions internes i pot crear personatges perillosos socialment. Per aquí és per on ha de començar el canvi en l’església, per una revisió a fons del sistema masclista, jeràrquic i patriarcal que resulta als ulls d’ara un anacronisme.