La laïcitat i la discriminació de les dones
Intervenció en el
FÒRUM SOCIAL CATALÀ, Barcelona, 30-31 de gener de 2010
En una democràcia laica, ¿es pot acceptar que les confessions religioses, en la seva vida interna, facin discriminació per raó del sexe i siguin l’excepció sigui permesa dins la societat, practicant un sexisme religiós?
1. Aquesta és una pregunta que apareguda a Les réseaux des Parvís,[1] revista editada a París, en una edició monogràfica que porta el títol: la laicité.
2. Si mirem al nostre voltant trobarem exemples ben palesos de discriminació de les dones en totes les confessions religioses, excepció feta d’algunes esglésies protestants que es regeixen per un sistema democràtic.
3. Perquè sembla que la qüestió del sexisme dins les religions sigui un tema menor, que no afecta l’integrés general.
4. Ens podem preguntar també quines són les raons d’un silenci que està instal·lat còmodament al si de les tres religions monoteistes, i senyalo aquestes perquè són les més properes i coneixem millor i a més són les que congreguen una gran majoria de la població mundial.
5. Es tracta, al meu entendre, d’una posició interessada que no pretén canviar ni els fonaments patriarcals, ni la seva influència actual en el món, a desgrat del clam, ofegat, de moltes dones practicants d’aquestes religions, on saben que no tenen cap possibilitat d’influir en la doctrina religiosa de la mateixa religió que estant sostenint amb el seu esforç i treball. En general la societat es manté al marge de les actuacions dins les religions, potser en nom de la laïcitat, i tanquen els ulls per no veure discriminacions flagrants que les mateixes religions mantenen respecte de les seves dones fidels.
6. El que es fa amb les religions sobrevingudes és anatemitzar les seves dones que vesteixen diferent del que és habitual en el país d’arribada, amb la qual cosa aquestes dones doblen el seu problema de marginació: a casa i fora de casa. Un temps prudencial d’espera per a l’adaptació és necessari, sempre i quan no s’instrumentalitzi la vestimenta com a arma identitària, que és el que passa de vegades.
7. Patriarcat, androcentrisme i poder sagrat. No és cap secret que la formació del pensament monoteista de les tres religions esmentades es va estructurar en contextos patriarcals al voltant de la centralitat del masculí pres com a model i norma de l’humà. Aquesta estructura androcèntrica s’ha perpetuat durant segles i continua vigent.
8. La crítica moderna, sobretot la feminista, reclama una revisió a fons d’aquesta situació injusta que es sustenta en hipòtesis i conceptes de primacia masculina, de vegades pretesament científiques que en alguns moments de la història han apel·lat a la biologia, l’ètica o la filosofia quan no als textos sagrats.
9. Aquests textos que considerem fundacionals, ja van ser escrits sota dels prejudicis patriarcals, però avui són, en part, superats per les constatacions aportades per la ciència i els estudis acurats de biblistes i sovint per l’arqueologia.
10. Parlem de textos majoritàriament simbòlics. El simbolisme sempre conté una part de realitat que roman present en el relat, però que agafats al peu de la lletra poden esdevenir tergiversacions del mateix text.
11. Els responsables clericals de les tres religions del llibre no s’hi pensen gaire quan recorden, de paraula o amb fets, l’anomenada “inferioritat congènita” femenina que ha conduït a elegir l’Home com a mesura, i per això mateix a suposar en D* una essència i una forma masculina.
12. Tota l’estructura androcèntrica de les religions queda ordenada i avalada per la pràctica de ritus, formes litúrgiques i tradicions seculars on el baró és el protagonista i ocupa la presidència, acompanyat amb la lectura de textos on predomina un pensament i un llenguatge masculí i des del masculí. D’aquesta manera cada dia es renova visiblement la inferioritat de les dones, primordialment per la seva invisibilitat en els moments de màxim fervor religiós: les cerimònies litúrgiques.
13. La primacia del masculí justifica la jerarquització dels sexes i la sacralització del baró. Pau VI, 1976, va dir que un baró, per indigne que sigui, pot ser icona del rostre de Crist, mentre que una dona pel fet de ser dona, mai podrà representar Crist[2]. Aquesta doctrina ha estat recollida pels papes següents i constitueix actualment la base on es recolza la impossibilitat de les dones de l’església catòlica per accedir als ministeris ordenats.
14. Així els ritus religiosos es consideren sagrats i els seu ministres, sempre de gènere masculí, també, amb la qual cosa les dones queden sempre de segon rengle, en un estadi inferior de submissió i d’obediència, amb l’agreujant que es considera “natural” i voluntat de D* aquesta qualificació entre homes i dones. Portat a l’extrem, s’ha dit que les dones són éssers naturals. Sembla que es troben més a prop de la natura mentre els homes són tinguts per sagrats perquè, es diu, s’assemblen més a D*. Amb aquest raonament als barons els queda perdonat el fet de dominar les dones.
15. El 20 de setembre de 2007 es va fer una pregunta al Parlament Europeu: ser laica vol dir oposar-se a què les religions imposin el seu poder a tota la societat… és refusar el patriarcat que s’imposa amb l’ajut de les religions?
16. El caràcter sagrat, atorgat als barons, els dóna poders pel damunt dels altres éssers humans: les dones i altres col·lectius que pateixen discriminació. El sexisme és un prejudici fonamentat en la idea d’una superioritat, d’una inferioritat o d’un rol estereotipat dels homes i les dones, això diu el n. 5 de la Cedaw (Convenció de NNUU sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació de les dones). Aquí trobem un principi per a la paritat i una definició que les religions haurien de contemplar per superar el sexisme i les pràctiques separadores.
17. Les religions determinen les diferències pròpies de cada sexe i a partir d’aquí especifiquen quin és el seu estatus i els rols, mentre que la societat civil nacional o europea referint-se als DDHH defensen la riquesa de la paritat en tant que intercanvi recíproc de diferències no especificades autoritàriament, amb l’excepció d’un sexisme religiós.
18. Democràcia, paritat, laïcitat són tres pilars on descansa la societat occidental actual, però les organitzacions religions no acostumen a respectar-los al seu interior.
18.1. Democràcia. Sor Lucia Caram, religiosa dominica ubicada a Manresa, a la cloenda de l’àmbit de les confessions religioses a Catalunya, dins dels actes del III Congrés Catalanista celebrat a Barcelona el 2009, deia que quan ella va arribar a Catalunya fa uns anys, la primera constatació que va fer va ser que la relació de convivència entre les confessions Cristiana, Islàmica i Jueva és, en general, molt bona, i que a un nivell més oficial, existeix, si més no, un respecte i una mútua valoració. Es fàcil que accedeixin trobar-se entre ells, els representants oficials de les confessions que anomenem les religions del Llibre o les grans tradicions monoteistes, però deixen de banda altres més minoritàries.
18.2. Però avui, a Catalunya, - i arreu, va dir -, hi ha moltes més dificultats INTRAreligioses que no pas INTERreligioses. Hi ha menys diàleg i més problemes entre tendències diverses d’una mateixa confessió que no pas entre confessions religioses diferents. L’experiència ens demostra que sovint és més fàcil el diàleg “amb els altres”, que no pas entre nosaltres mateixos. Sovint es confon unitat amb unanimitat, i ens carreguem la pluralitat i la diversitat legítimes. Ens costa acceptar que la diversitat es una oportunitat per enriquir-nos mútuament, ja que ningú es posseïdor absolut de la veritat.
18.3. Sens dubte el model Català de diàleg interreligiós està inspirant i potenciant el diàleg entre religions en altres espais de l’Estat Espanyol.
18.4. La societat Catalana es una societat secularitzada, això no vol dir res més que és una societat que té vida pròpia al marge de les diferents opcions religioses i dels organismes que les articulen.
18.5. En un estat democràtic el que cal es crear les regles de jocs que permetin que tots juguin, i dins d’aquest tots, evidentment s’ha de comptar amb totes.
19. La paritat comporta una dinàmica de relacions que es poden establir lliurement a partir dels mateixos drets i responsabilitats independentment del sexe de la persona. La convenció Cedaw ja citada, diu que homes i dones junts són corresponsables en totes les matèries. Això implica també les religions, que en aquesta etapa de la història han d’interrogar-se sobre el sentit profund dels seus textos fonamentals i, com diu Marie Therese van Lunen Chenu, són cridades a escoltar les realitats, el progrés i les exigències del present. En la societat civil el sexisme està prohibit per llei, però roman en els costums. En els tres grans monoteismes el sexisme és encara la norma tant en els costums com en les pròpies lleis internes.
20. Laïcitat. A Europa la laïcitat ha sofert atacs de les forces conservadores que no entenen la necessita de separar allò que pertany a la religió i allò que pertany a l’estat, i podríem recordar aquí la dita evangèlica: doneu al Cèsar el que és del César i a D*[4] el que és de D*.
20.1. Com ja s’ha dit, la laïcitat és l’obligació que correspon als poders públics i en definitiva a l’estat, de vetllar per a què es donin les condicions òptimes perquè totes i cada una de les expressions religioses, que no siguin sectàries, es puguin desenvolupar en el marc del seu territori.
20.2. Això vol dir que cada organització religiosa tingui el seu espai i la seva llibertat garantides en tot moment, sense que cap d’ella tingui privilegis de cap tipus sobre les altres, encara que s’hagi establert abans en el territori.
20.3. Val a dir que cal una educació especial dins les mateixes religions ja que al seu interior seria desitjable que les relacions de laïcitat també es donessin: llibertat d’expressió, d’actuació, i que els sexes no tinguessin d’antuvi rols establerts, ja que aquestes són característiques de les organitzacions sectàries.
21. Seria bo, a més, que el diàleg de les esglésies amb els poders públics no fos sempre a través de representacions “oficials” on les dones són absents ja que no tenen càrrecs representatius i no poden participar significativament ni lliurement en converses a nivell dels poders establerts. Les dones no estan autoritzades a representar o a parlar en nom de cap de les religions monoteistes. Exclusivament els barons són els delegats i els responsables de comissions de diàleg o consulta cosa que significa que encara no s’actua amb honestedat al si de les religions, que continuen pensant que només els barons poden representar-les.
22. En el context europeu. A Europa hi ha alguns estats que han adoptat lleis importades per la immigració en nom de la pau social, obviant de vegades el benefici que aportaria a la dona l’aplicació de la llei del país d’acollida, ja que en general aquestes importacions perjudiquen les dones, per exemple Anglaterra que ha instal·lat corts de justícia “tradicionals” reemplaçant tribunals legals, o bé el cas d’Alemanya on un jutge va aplicar la charia en un cas de divorci. (Laicité 2008, p.18).
23. El lobby europeu de dones (LEF) és un organisme que té representació tant a NNUU com al Consell d’Europa, té per missió treballar per la igualtat home-dona, eliminar qualsevol forma de discriminació i de violència envers les dones i de vetllar pel respecte dels seus DDHH. Aquesta organització va presentar l’any 2006 un treball llargament elaborat sobre les religions i els DDHH de les dones: El Lobby expressa la seva preocupació davant la creixent influencia de l’argumentació religiosa exercida sobre els governs referit al rol de les dones i la no igualtat home-dona. Cultura i religió es donen la mà per a exercir pressió sobre el comportament femení i en aquesta qüestió els representants de les diverses religions acostumen a posar-se d’acord.
24. Sabem que la cultura és de naturalesa patriarcal i les cultures religioses també. Sabem que les transgressions més flagrants dels drets de les dones es donen al si familiar i les religions sempre han volgut controlar la sexualitat i la fertilitat femenines en benefici del pare de família. Les doctrines religioses i les lleis seculars han estat formulades per homes. L’altra meitat de la humanitat no ha pogut expressar-se.
25. El Fòrum ecumènic de Dones cristianes d’Europa format per dones cristianes de totes les denominacions, va introduir en els seus estatuts, arrel del document de Lobby, el principi de laïcitat i va ser acordat en la seva assemblea general, el juny del 2007.
26. La resolució 1463 del Consell d’Europa diu que la llibertat de religió - en un estat laic -no pot ser acceptada com un pretext per justificar les violacions dels drets de les dones. Pensa que la llibertat de religió troba els seus límits en els drets de la persona humana i exhorta els estats membres a garantir la separació necessària entre l’església i l’estat perquè les dones no siguin sotmeses a les lleis inspirades per la religió amb l’objectiu d’arribar a una total igualtat entre els sexes dins la societat.
27. La Plataforma d’acció de Pequín (1995), revisada cada any a NNUU a NY, rep fortes pressions de les forces religioses com la catòlica, la qual sol votar en temes referents a la salut reproductiva i a la sexualitat de les dones juntament amb els representants de països musulmans, cosa que he pogut constatar personalment. A més a la reunió que es va organitzar a l’entorn de la Conferència pròpiament dita, celebrada l’any 1995 a Pequín vaig sentir dir que en general “les religions són un greu impediment per al desenvolupament de les dones”. Confesso que va ser una frase que em va fer mal, tot i que reflexa la veritat.
28. La democratització de les confessions religioses s’aconseguirà en gran part per la pressió que siguem capaces d’exercir les dones, el grup més gran de persones discriminades i, a través del sistema democràtic, arribar a instaurar la paritat real. Tot aquest procés només es podrà dur a terme si la societat és laica, no està mediatitzada per poders religiosos del signe que siguin, respecta la lliure consciència individual i fa que aquesta consciència sigui respectada.
[1] Reseaux= xarxes; Parvís= plaça de l’església
[2] Jesús era un baró, però quan parlem de Crist volem dir que ha transcendit el seu estadi humà i ha deixat de ser baró.
[3] Anne Primavesi, Del Apocalipsis al Génesis, Herder1995
[4] Acostumo a escriure D* (Déu) sense connotació de sexe.
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
Powered by FireStats
February 1st, 2010 at 11:09
Aquesta anàlisi sobre la condició de la dona en les diverses esglésies i religions és lúcida, toca de peus a terra perquè encara som on som i s’ha de continuar treballant per assolir l’equilibri.
Però també és cert, per a qui ho vulgui veure, que som ja a la frontera d’un nou ordre. D’aquí ve el cant del cigne, les repressions d’última hora, incomprensibles, però sobretot inútils. Gràcies a uns quants abanderats dels drets humans -dels homes i de les dones!-, les dones hem après a llegir i a escriure. La manifestació de la nostra realitat al món és imparable.