El Blog de la Sefa

  Intervenció en el

FÒRUM SOCIAL CATALÀ, Barcelona, 30-31 de gener de 2010

En una democràcia laica, ¿es pot acceptar que les confessions religioses, en la seva vida interna, facin discriminació per raó del sexe i siguin l’excepció sigui permesa dins la societat, practicant un sexisme religiós?

1.    Aquesta és una pregunta que apareguda a Les réseaux des Parvís,[1] revista editada a París, en una edició monogràfica que porta el títol: la laicité.

2.    Si mirem al nostre voltant trobarem exemples ben palesos de discriminació de les dones en totes les confessions religioses, excepció feta d’algunes esglésies protestants que es regeixen per un sistema democràtic.

3.    Perquè sembla que la qüestió del sexisme dins les religions sigui un tema menor, que no afecta l’integrés general.

4.    Ens podem preguntar també quines són les raons d’un silenci que està instal·lat còmodament al si de les tres religions monoteistes, i senyalo aquestes perquè són les més properes i coneixem millor i a més són les que congreguen una gran majoria de la població mundial.

5.    Es tracta, al meu entendre, d’una posició interessada que no pretén canviar ni els fonaments patriarcals, ni la seva influència actual en el món, a desgrat del clam, ofegat, de moltes dones practicants d’aquestes religions, on saben que no tenen cap possibilitat d’influir en la doctrina religiosa de la mateixa religió que estant sostenint amb el seu esforç i treball. En general la societat es manté al marge de les actuacions dins les religions, potser en nom de la laïcitat, i tanquen els ulls per no veure discriminacions flagrants que les mateixes religions mantenen respecte de les seves dones fidels.

6.    El que es fa amb les religions sobrevingudes és anatemitzar les seves dones que vesteixen diferent del que és habitual en el país d’arribada, amb la qual cosa aquestes dones doblen el seu problema de marginació: a casa i fora de casa. Un temps prudencial d’espera per a l’adaptació és necessari, sempre i quan no s’instrumentalitzi la vestimenta com a arma identitària, que és el que passa de vegades.

7.    Patriarcat, androcentrisme i poder sagrat. No és cap secret que la formació del pensament monoteista de les tres religions esmentades es va estructurar en contextos patriarcals al voltant de la centralitat del masculí pres com a model i norma de l’humà. Aquesta estructura androcèntrica s’ha perpetuat durant segles i continua vigent.

8.    La crítica moderna, sobretot la feminista, reclama una revisió a fons d’aquesta situació injusta que es sustenta en hipòtesis i conceptes de primacia masculina, de vegades pretesament científiques que en alguns moments de la història han apel·lat a la biologia, l’ètica o la filosofia quan no als textos sagrats.

9.    Aquests textos que considerem fundacionals, ja van ser escrits sota dels prejudicis patriarcals, però avui són, en part, superats per les constatacions aportades per la ciència i els estudis acurats de biblistes i sovint per l’arqueologia.

10. Parlem de textos majoritàriament simbòlics. El simbolisme sempre conté una part de realitat que roman present en el relat, però que agafats al peu de la lletra poden esdevenir tergiversacions del mateix text.

(more̷

Hem celebrat Nadal una vegada més, d’acord amb les nostres tradicions familiars més entranyables. Ara encarem un nou any. Cada any en aquests dies se m’obre un gran interrogant: què passarà aquest any? Aquest que encetem no ve precedit per cap notícia engrescadora: l’atur augmenta, les empreses tanquen, el fred és viu, la pobresa s’estén, els reunits a Copenaguen no es van posar d’acord en gairebé res i ho van deixar per a una propera trobada, els anuncis de sabotatges possibles creixen i provoquen desmesurats controls preventius, hi continua havent dones maltractades i criatures avortades, el nostre govern no dóna la talla i Catalunya no té clar el seu futur, etc.

Què ens queda, doncs,  per recolzar-nos i poder confiar-hi?

Em sembla que he de començar per mi mateixa a veure com enfoco aquest any. Com va fer Etty Hillesum gairebé sense proposar-s’ho, hauré de treure forces de dins meu mateix, com pugui, com sàpiga, amb la millor de les voluntats, per donar resposta a tot el que vingui. No podré dir que estic cansada, que ja no em toca fer la feina, que no tinc temps o que sóc vella i tinc mandra. En cada moment hi tindré un petit espai, un breu segon, una mirada, una sola paraula o un sospir. Només voldria que fos intel·ligent i oportú

Moltes vegades recularia, em faria enrere, ho deixaria estar i, per dir la veritat, ja tinc moltes més excuses preparades per si de cas. Però em sentiria bé amb mi mateixa? Segurament que no. Bé doncs, dilluns que ve, quedem?