El Blog de la Sefa

Acabo de rebre dos correus. El primer fa referència a les execucions de gent molt jove que van cometre algun delicte quan encara eren menors en països com l’Iran, l’Afganistan, la Xina, Sudan, Iemen, Arabia Saudí o els EEUU. La denúncia arriba d’Amnistia Internacional. Acostumen a morir abandonats de tothom. Us imagineu la seva soledat?

El segon fa una mena d’acudit. És sabut que les dones d’alguns països com els citats, caminen sempre al darrera dels seus amos i marits. Algú es va adonar que ara ja no era així i que les dones acostumaven a anar al davant obrint la marxa. Caram, es va dir, això ha canviat i el progrés es nota en els costums perquè les dones ja tenen un lloc millor. Més tard va entendre que en aquell país, sembrat de mines, era més segur caminar en últim terme.

Hi ha un altre estat, la Santa Seu, que proclama obertament que treballa per la vida des dels seus inicis fins a la mort, tot molt natural, i ho vol imposar a creients i no creients. Jo no he escoltat mai que es preocupi pels adolescents condemnats a mort ni per les dones obligades a caminar al davant amb perill de mort o amputació. Us imagineu la seva por? Segurament són tots musulmans però el seu Déu i el nostre és un de sol, perquè no hi ha dos Déus. Per què doncs la veu de la Santa Seu no es preocupa també de la vida d’aquestes persones, tan valuosa com qualsevol altra, que pateixen d’aquesta manera tan extrema, i conscientment?