El Blog de la Sefa

Monseñor Pilarczyk sanciona a Louis Akers por negarse a retractarse públicamente

El arzobispo de Cincinnati separa de la docencia a una religiosa por defender el sacerdocio femenino

El arzobispo de Cincinnati, monseñor Daniel Pilarczyk, ha apartado de la docencia en todas las parroquias e instituciones de su archidióceis a Sor Louis Arkers, de las Hermanas de
la Caridad, por su apoyo reiterado y público a la ordenación sacerdotal de las mujeres. Fuentes diocesanas explicaron este miércoles que monseñor Pilarczyk tomó la decisión después de que
la Hna Akers, que ha llevado a cabo labores de docencia durante 40 años en la archidiócesis de Cincinnati, se negara a retractarse públicamente de una posición que
la Iglesia Católica considera como una violación de sus enseñanzas. «El principio a defender en este caso es que alguien que está enseñando en nombre de
la Iglesia debe de estar de acuerdo con las enseñanzas de la misma», explicó el padre Dan Andriacco, portavoz de la archidiócesis.Publicado el 2009-09-03 07:26:00(InfoCatólica) Los defensores de Akers aseguran que la monja ha servido bien a
la Iglesia durante décadas y sus puntos de vista sobre la ordenación de las mujeres no deberían empañar su trabajo. Sancionar a Akers, dicen, es un intento de ahogar el debate y es injusto tanto para ella como para los fieles a los que sirve. “Esto es exactamente una intimidación” declaró Erin Saiz Hanna, directora ejecutiva de
la Conferencia para
la Ordenación de Mujeres.La decisión del arzobispo se ha tomado en el contexto de la visita apostólica y la investigación doctrinal que el Vaticano está llevando a cabo sobre las órdenes religiosas femeninas de Estados Unidos, aunque monseñor Pilarczyk explicó a Akers que su medida no tiene nada que ver con esa investigación.Akers, de 66 años de edad, asegura que fue ella misma quien pidió una reunión con su arzobispo el mes pasado después se enterarse que él estaba disgustado con sus últimos comentarios acerca de la ordenación de mujeres mientras estaba dando a un grupo de educadores católicos. Según la monja, quería saber qué se esperaba de ella.Entonces monseñor Pilarczyk le dio un ultimatum: mandar retirar su nombre de la web de
la Conferencia para
la Ordenación de Mujeres y renunciar públicamente a seguir apoyando dichas ordenaciones. Akers accedió a retirar su nombre de la web pero se negó a renunciar a su firme creencia sobre la ordenación de mujeres y a abrazar la doctrina de que el sacramento del orden sacerdotal está reservado sólo para hombres. “Para mí es una cuestión de justicia dentrod de
la Iglesia”, declaró Akers este miércoles. “Hacer una declaración pública apoyando esta doctrina tal y como la enseña
la Iglesia iría en contra de mi conciencia y no puedo hacer tal cosa”. “Es my doloroso. Estoy sorprendida de que esto esté pasando en mi vida”, declaró Akers. (more̷

L’últim reducte de l’androcentrisme en el món occidental tristament hem de dir que és troba en l’església catòlica. És precisament en aquest espai on es veta les dones en determinades tasques que són precisament les que marquen criteris i el que encara és pitjor és fa en nom de D*. (Escric D* per fer adonar que Déu no té sexe).

Sense rubor ni empatx els dignataris eclesiàstics es treuen de la màniga que les dones no som imatge del Crist i no el podem representar. Això diu el magisteri des que Pau VI va dir que “Només un baró, per indigne que sigui, pot representar Crist”. Té cap sentit, avui dia, aquesta frase lapidària?

En el Gènesi trobem que D* va fer l’home i la dona i els va fer a la seva imatge. Així doncs la imatge de D* la trobem tant en la dona com en l’home, però la jerarquia no ho veu així des de temps immemorials, influenciada per costums culturals, no pas evangèlics. Com a dones som imatge de D* però per a l’església catòlica no poder ser imatge del Crist. No és un contrasentit que s’ha de revisar? On està la dignitat de les dones catòliques que accepten “religiosament i piadosament” directrius que no emanen de l’evangeli, que sempre és respectuós amb les dones, sinó de despatxos dirigits per monsenyors cèlibes.

No és possible que de la lliçó de l’evangeli se’n pugui derivar cap discriminació i molt menys que la meitat de la humanitat hagi de quedar al marge de la marxa de l’església, sense paraula pròpia que pugui ser escoltada. No podem callar davant del manteniment d’una posició apartada de la possibilitat de direcció i de servei que ens afecta només perquè el nostre sexe és femení. I haurem de plantejar-nos seriosament si hem de continuar sostenint  aquesta estructura que ens resulta paralitzant. Ens cal que tant dones com homes es manifestin en contra d’aquest capteniment dels eclesiàstics que actualment ha perdut tot sentit. 

L’alegria que s’encomana no se sap ben bé per quin motiu, simplement perquè és Festa Major, és el millor de la festa. Perquè és una alegria fonda i compartida. La gent es felicita i somriu pel carrer. La canalla està bocabadada mirant els gegants, els focs i els balls i la gent gran recorda amb nostàlgia als ulls, quan eren joves i sobretot la gent que ja no hi és. S’han celebrat la majoria de les festes majors de les nostres viles i pobles. Ja sé que falten les de les ciutats principals, la Mercè de Barcelona, la de Santa Tecla de Tarragona i Sant Miquel de Lleida, però s’han viscut les més properes a la gent, les dels pobles més petits que conserven vives antigues tradicions cristianes, potser sense saber-ho ben bé. Molta de la joventut que forma part dels balls, dels dimonis i les moixigangues no saben ni un borrall de què va la cosa. Per a molta gent que participa directament, que assaja els moviments dels balls de manera sacrificada durant una sèrie de dies, que sua de valent durant quaranta-vuit hores i que fa feliç, amb la seva presència al carrer perquè és la festa Major, per a molts d’ells no representa res més que tot això, però la seva aportació és imprescindible. De fet els sants patrons van tenir molta importància en un determinat moment molt pietós de la història, i els pobles, les confraries, els gremis, les associacions de tot tipus es posaven sota el patronatge d’un sant o d’una santa que, en contrapartida, se suposava que els havia de protegir. Un costum esdevingut popular, podríem dir que sense intervenció directa de la jerarquia, o sigui laic amb totes les de la llei. Això continua així, barreja de popular i religiós, i no oblidem que també implica la competència amb els pobles veïns a veure qui s’hi llueix més i millor, cosa que en si no és pas dolenta. Aquest costum de base cristiana, honorar un sant amb un bon ofici i molts capellans al presbiteri, ha esdevingut una bona excusa perquè el jovent que hi participa directament i el que s’ho mira, passin una nit boja i dos dies extenuants. Les cerveses i altres begudes més alcohòliques són les veritables reines de la festa. L’endemà la brutícia omple els carrers de manera vergonyosa. 

Totes aquestes les festes venen de molt antic i tenen origen religiós. Abans de celebrar sants es celebraven els deus i les deesses de la fertilitat, de la pluja, de la terra, que donaven bones collites i menjar per a tothom. Ara es tornen paganes de veritat perquè només compta la disbauxa mentre van perdent el sentit religiós. De vegades t’adones que hi ha coses a les que et sents lligada pels sentiments que han perdut això: el sentit. Com trobar un sentit nou a la Festa Major del segle XXI?  

No ens atabalem. Mai han estat altra cosa que festa de carrer amb reminiscències religioses. Val la pena mantenir-les perquè mai se sap fins on arriben els missatges: la festa, l’ofici, els goigs, la processó, la moixiganga. L’esforç, i el fet de compartir la mateixa alegria durant unes hores, són elements que no s’han de perdre.