El Blog de la Sefa

Al bell mig de l’estiu tenim dues festes senyalades que no hem de deixar passar sense fer-hi referència: les commemoracions de Maria de Magdala i Marta de Betània. 

Magdalena és la dona a qui Jesús, el Crist ressuscitat, anomena pel seu nom, Maria! Ella es gira perquè ha reconegut la seva veu i un calfred recorre el seu cos. Sí, és vivent i és amb mi, ara i aquí. Ella havia anat al sepulcre a complir un ritual de mort i se’n tornarà a casa amb un missatge per al món, de manera que la seva funció haurà canviat totalment i des d’aleshores és apòstol. L’apòstol dels apòstols. No hi fa res que els companys no la creguessin – era dona – la seva veritat era autèntica. Jesús va dipositar, precisament en una dona a qui no creurien, la seva bona nova. La seva festa és el dia 22 de juliol. 

Marta tenia una casa a Betània on sovint anava Jesús de camí a Jerusalem. Aquella vegada Llatzer acabava de morir. En trobar-se Marta i Jesús, s’esdevingué un diàleg sobre la vida i la mort. Jesús li diu: el teu germà ressuscitarà i Marta respon, ja sé que ressuscitarà el darrer dia. Jesús va més enllà i rebla i acaba la idea: Jo sóc la resurrecció i la vida… Ho creus això? I ella li respon: Sí Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el fill de Déu el qui havia de venir al món. Una completa declaració de fe. La seva festa és el dia 29 de juliol. 

Les dues referències es troben, només, en l’evangeli de Joan, capítols 20 i 11 respectivament.

D’un temps ençà tenim problemes nous derivats de tradicions llunyanes importades per la immigració, que si bé no desconeixíem no ens interpel·laven perquè estaven lluny de casa nostra. Allò que no veus no compta tant.

Ara trobem dones completament invisibles als nostres carrers. Tapades de cap a peus dins d’una mena de presó de roba, deambulen sense cap gràcia. Dins la burca no saps en realitat qui hi ha. Se suposa que una dona però també pot ser un home camuflat. Havíem condonat permissivament els mocadors però això d’ara és pitjor.

Ells no tenen burques que els tapin, ells són visibles. No cal que manifestin la seva identitat amb el vestit, en tenen prou que ho facin les seves dones. Que no hem diguin que van vestides així perquè ho volen elles. No ho puc creure. Si no hi ha una força, potser subterrània i no escrita, però ben real i tangible, com una bufetada, que les obliga a dur la burca o simplement el mocador aquestes dones vestirien d’una altra manera i, a Europa ho farien com les altres. Ara amb la calor sufocant és una llàstima veure-les pels nostres carrers. Fins i tot les he vist a la platja. Mentre el seu home i les criatures es banyaven tranquil·lament, ella s’esperava pacientment veient com es remullaven, completament tapada en ple sol.

Estic d’acord amb el Sr. Nicolàs Sarkozy quan diu que la burca no és benvinguda al territori de la República Francesa. Com ell crec que cal crear uns models d’integració i d’igualtat basats en criteris socials i no pas ètnics i no és un criteri de la República Francesa que les dones vagin amb burca. Es comença pel mocador i s’acaba amb les ablacions de clítoris en les nenes i les burques, signes de la submissió total de les dones. I qui és el guapo que s’atreveix a contradir aquestes lleis llunyanes que han traspassat fronteres i han amenaçat dibuixants, comentaristes, i països sencers. Agraeixo la decisió del Sr. Sarkozy. És fàcil dir a les dones que es revoltin, però què els pot passar a casa si un dia decideixen pel seu compte canviar de vestit? Només les lleis d’un estat poden modificar comportaments. No s’han d’admetre aquestes fantasmes en les botigues, ni en el carrer, ni en el treball, ni a l’hospital han d’exigir que les atenguin dones. Han de tenir carnet d’identitat comprovable i se’ls ha de facilitar la vida tant com sigui possible, que ja la tenen prou difícil.

És tota la societat en conjunt que ha de manifestar el rebuig a aquest tipus de “cultura”. I primer de tot cal fer entendre als barons que no és benvingut a Europa qui obliga a vestir les dones segons algunes tradicions que restringeixen les llibertats.

De vegades cou molt que la pròpia família amb qui es confia en primer lloc o els mateixos amics i amigues amb qui s’ha compartit tantes coses, desconfiïn de les teves paraules, o de les accions que dus a terme, les posin en dubte, o simplement les ignorin. Quan això passa és possible que en altres ambients desconeguts es trobi millor recolzament.

Això li va passar a Jesús en el cercle de la seva família i del seu poble Natzaret. La gent es deia: ¿no és el fill del fuster, no és Maria la seva mare, les seves germanes les coneixem perquè viuen entre nosaltres, i els germans Jaume, Josep, Judes i Simó, no sabem prou qui són? D’on li pot venir la saviesa que ha rebut si és com nosaltres! No podien acceptar-lo en un paper diferent al de la gent coneguda del poble. Enveja?, menyspreu? Era massa de la seva colla, segur que havien jugat plegats de petits i ara no podien creure que un com ells fos diferent.

Efectivament Jesús era com ells, es movia en els mateixos espais i tenia la seva cultura, però deia coses noves. Tot i que els entenia perfectament  es sorprenia que no tinguessin fe, que no creguessin en ell de manera  que al seu poble no hi pogués fer res, tant com els estimava! Va haver de marxar perquè va entendre que un profeta només és menyspreat al seu poble, entre la seva gent. La duresa del desamor de les persones en qui més confiava, la va patir Jesús.