El Blog de la Sefa

Tenim la sensació que a l’estiu les coses s’asserenen, com si els problemes s’adormissin enmig de la calor i de la dispersió dels ciutadans, que aquests dies no paren de bellugar d’un lloc a un altre, amb la sana intenció de trencar la rutina del treball quotidià.Però els problemes hi són i hi ha qui, precisament per tot el que acabo de dir, aprofita l’estiu per prendre decisions que ningú no interpel·larà fins que ja s’hagin consolidat les directrius: tarifes que pugen, “manifiestos”, nomenaments de bisbes o acords contra natura, com el del Museu de Lleida. Els partits fan els seus congressos, l’incompliment  dels acords estatutaris s’instal·la, i tot quedarà adormit, però fixat i sense resposta, fins al retorn de les vacances. Algunes coses quedaran oblidades, però vigents.Penso, per exemple, en el Museu de Lleida. Ja m’hi vaig referir en un altre moment. És una qüestió que no ha sortit prou a la llum i no hi ha una opinió pública clara. Cal saber que, fa poques setmanes i sense consultar ningú, s’ha signat un document obscur entre el bisbe de Lleida i el de Barbastre, que en teoria es disputen la propietat d’unes obres d’art en litigi, obeint tots dos les directrius de Roma, concretament del cardenal Re. Al Vaticà i al cardenal Re que les obres d’art siguin de Catalunya o de l’Aragó no és cosa que els emocioni; allò que els interessa és quedar bé amb Espanya, que per això,- al seu dia i sense cap mena de problema per part del poble ni de l’església de Catalunya que, covardament, no van dir res - van retallar els territoris mil·lenaris dels bisbats catalans, adaptant-los als límits provincials de l’estat. Ara s’hi han afegit els interessos dels aragonesos que, amb aquesta avinentesa, han vist la possibilitat d’augmentar el seu patrimoni i de donar corda al turisme, com a font d’ingressos extres.En el document citat hi ha dues coses importants; d’una banda es traspassa la titularitat del bisbat de Lleida sobre les obres d’art al nunci,  ambaixador del Vaticà; per tant l’església catalana ja no hi té jurisdicció. Per l’altra, el bisbe Salinas, administrador temporal del bisbat de Lleida, amb un nou bisbe ja nomenat, es compromet a lliurar les obres al bisbat de Barbastre en un curt període de temps, que sembla que ja ha estat prorrogat. Barbastre és una diòcesi que ha crescut enormement en veure ampliats els seus límits gràcies a l’annexió, decretada per Roma, de territoris procedents de la divisió del bisbat de Lleida. Així, hi ha parròquies de parla catalana que ara estan sota la jurisdicció de l’Aragó. No podem obviar que dins del territori del bisbat de Barbastre hi ha la principal seu de l’Opus Dei. Hom té la sensació que tampoc les autoritats civils catalanes, massa depenents de les estatals, no s’han pres l’assumpte amb prou coratge. El Museu està governat per un consorci format pel bisbat, els Amics de Museu
la Generalitat i potser algú altre. Ara la major força la té
la Generalitat i s’espera que en faci ús. Del Museu no pot sortir-ne res sense el coneixement de
la Generalitat, encara que Roma dictamini una altra cosa; però hi ha por que s’hagi acordat alguna mena de copropietat entre els governants de l’Aragó i de Catalunya i entre els bisbats de Barbastre i de Lleida que desvirtuïn la propietat catalana de les obres. Aquesta propietat està avalada documentalment des de fa més de cent anys, i el Museu en conserva tots els comprovants. No es tracta de “tornar” res a Barbastre, com es diu sovint, perquè no hi ha res que li pertanyi, sinó que s’exigeix que es regalin obres comprades, restaurades i conservades amb cura, que d’altra manera s’haurien malmès o bé formarien part de col·leccions particulars o de museus de ves a saber on. La societat catalana està de vacances i s’ha despreocupat totalment del tema. L’espoli de Catalunya continua d’una manera pensada i posada en pràctica desvergonyidament amb el vist-i-plau del nostre govern, plausiblement sota el guiatge del poder estatal. No hem de deixar que, una vegada més, el patrimoni quedi minvat perquè algú de fora decideixi quedar-se allò que és nostre de tota la vida. D’això sempre se n’ha dit robar. Si el conseller de cultura no posa el crit al cel i no fa complir allò que és just, Catalunya perdrà ignominiosament un altre llençol. L’església catalana ja ha renunciat acotant el cap a l’ordre política de Roma. Ens hem de refiar de tots plegats?. 

Juliol, festa de la Marededéu del Carme, agost, la Marededéu d’agost, la seva assumpció al cel. La primera festa és molt celebrada en els pobles de la costa. Els pescadors tenien per costum encomanar-s’hi. En les esglesioles que voregen la costa s’hi trobem molts exvots dedicats a la Mare de Déu del Carme amb motiu de tempestes i naufragis. Ara en queden pocs d’aquells pescadors que sortien a la mar amb barques fràgils en negres nits. Ara ja no tenen por amb les ràdios i tots es aparells de què disposen. Els que formen la processó actualment són embarcacions d’esbarjo, i ja no recorden l’origen de la festa. Al damunt d’una barca hi enfilen una imatge de Maria envoltada de flors. Bé, està bé fer festa. Una festa social i colorista, ben bonica de veure. Però de la Maria del Carme, què en queda?

15 d’agost, la festa cau al bell mig de les vacances. De vegades les tallen pel davant i de vegades pel darrere. Celebren l’assumpció de Maria al cel en cos i ànima, així ho diu la butlla de la proclamació del dogma. Dogma? ho hem de creure al peu de la lletra això? L’església diu que sí, que va anar així. Amagada al darrera d’aquestes celebracions, on es troba la Maria que va viure a Natzaret? Era una dona del poble, marginal per dona i per pobra, que va anar descobrint, en els esdeveniments que li arribaven i que ella guardava en el seu cor, el sentit de la seva vida. Hi ha una Maria en l’imaginari cristià, desbordant, majestuosa, plena de joies i brodats, bellíssima imatge, que no encaixa amb la realitat de la persona de Maria. Caldria un gran esforç d’honestedat per retornar a Maria les seves qualitats humanes, de dona capaç de cantar el Magníficat. La seva fe brollava en ella perquè no la podia contenir.

El Sínode de bisbes de l’Església d’Anglaterra, va aprovar el 8 de juliol d’enguany,  en la reunió celebrada a York, l’ordenació de dones bisbes. Després de catorze anys de l’ordenació de les primeres dones al sacerdoci (1994), estava cantat que aquest moment arribaria tard o d’hora. Quan les primeres dones van ser ordenades, l’església catòlica es va apressar a dir que constituïa “un nou i greu obstacle per a la unió de les esglésies”. Ara diuen que, la unió que estava a punt d’aconseguir-se, es veu amenaçada per l’ordenació de dones bisbes, de manera que tallarà el diàleg que s’estava iniciant. Es possible que en un futur, com a delegades en aquest diàleg, hi figurin, algunes bisbesses i això resultaria, probablement, un greu obstacle per a les mentalitats masculines dels bisbes catòlics i també per als seus sentits acostumats a veure, mirar i escoltar només barons. Però que no diguin que el diàleg entre les dues esglésies estava en un punt decisiu, perquè l’obstacle principal és l’autoritat del Papa que, en una església democràtica, com s’acaba de demostrar, és inacceptable, i no pas les dones ordenades. La Tradició ortodoxa, s’ha exclamat en el mateix sentit i ha dit que és un pas molt dolorós per a les esglésies perquè no s’assegura la Tradició Apostòlica.

A una li agafa un rampell d’excitació per no dir de ràbia i d’impotència, i es pregunta com es poden continuar dient, a aquestes alçades, aquesta mena d’insults per a les dones amb tanta tranquil·litat. La desmesura l’aporten les tradicions ortodoxa i catòlica que no volen posar al dia les seves pràctiques tradicionals que no contemplen cap possibilitat de direcció en mans de dones. Alguns anglicans molestos per la decisió diuen que volen el dret a no reconèixer l’autoritat de cap dona bisbe. Jo em faria solidària d’ells i, canviant el gènere, diria que vull el dret a no reconèixer cap bisbe baró que no accepti com a iguals les dones, a veure com els sonaria als conspicus clergues saberuts. És una qüestió aquesta que pel que sembla ha de passar obligatòriament pel sexe. Masculí, és clar. Les dones, pel fet de ser-ne, d’acord amb aquestes notícies, no tenen cap capacitat ni de discerniment, ni d’intel·ligència, ni de dedicació, ni d’acció, ni pastoral, ni, ni, ni …

En la tradició eclesial continua ben viva la desconsideració envers de les dones. Ja en els primers moments del cristianisme Maria Magdalena es va veure marginada per Pere. Més tard, seguint els costums patriarcals, les dones van deixar d’aparèixer exercint càrrecs importants. Després es va lluitar contra les beguines, que es sostreien a l’obediència dels clergues, que estudiaven i interpretaven les escriptures en llengua vulgar i s’ocupaven del pelegrins i de les persones malaltes. Les dones itinerants que vivien de la mendicitat. Les dones emparedades, que oferien consell i eren molt estimades, per posar alguns exemples. Totes vivien lliurement sense el vist-i-plau de l’església que veia un gran perill en el fet que hi hagués dones incontrolades. El Concili de Trento va acabar amb totes elles tancant-les en els claustres amb pany i forrellat. Davant la realitat de l’ordenació de dones, el Vaticà, fa pocs dies, va decidir excomunicar les que, exercint una desobediència profètica i ordenant-se com a preveres han exercit un dret que l’església els nega. Ara, altra vegada els anglicans ens passen al davant i prenen la iniciativa que manté esglaiat el Vaticà.

Què tenen les dones que la jerarquia de l’església els dediqui tants esforços per frenar-les, quan podria dedicar-los a proclamar la Bona Nova del Regne? La igualtat i el respecte per la dignitat de les persones dones no es troben entre les prioritats de la jerarquia. Veritablement no s’entèn.