El Blog de la Sefa

La història ensenya que moltes vegades s’ha hagut de transgredir una llei injusta per anar endavant. El mateix Jesús va transgredir lleis establertes pels jueus, com la llei de puresa (tocar cadàvers, parlar amb dones, etc.) i d’altres lleis (com guarir en dissabte, seure a taula amb pecadors , etc.) per fer veure clarament on rau la veritable llibertat de l’home (com a baró i dona). Aquesta va ser una de les causes que les seves autoritats religioses van aprofitar per iniciar un procés que el va portar a la mort , la desobediència a les lleis establertes pels mateixos jerarques .  Ara ens trobem que hi ha en el món grups que cerquen estratègies per a trencar l’animositat de la jerarquia davant de les justes demandes de les dones que no volen continuar sent discriminades en raó del sexe. El món evoluciona i l’autocomprensió i l’autoestima que elles senten han de ser entesos com a aportacions de la humanitat al seu conjunt i no pas com un greuge a normes establertes en temps pretèrits que ja han perdut sentit. Els jerarques del moment, d’ençà de la segona meitat el segle XX, quan el feminisme va aparèixer amb força, se senten amenaçats perquè hi ha dones que han pres decisions – ells també les prenen, com és ara excomunicar dones ordenades perquè no són barons –, i han trobat estratègies per aconseguir ser ordenades de manera que no s’hagi perdut la transmissió apostòlica, un requisit que s’haurien pogut estalviar però amb el que han volgut complir. Conec aquestes dones i he assistit a una ordenació – potser això em crearà el problema de l’excomunió – sé de la seva bona voluntat, de la seva feblesa i de les dificultats amb què es troben: rebuig de la seva orde religiosa, de la seva parròquia, de l’església en general… Crec que mereixen el respecte i l’admiració. Temps a venir pot ser que siguin enteses i valorades pel sentit del seu gest d’ara i potser d’altres dones podran seguir el seu camí de disponibilitat en l’església, la qual sembla, de moment, molt segura amb els servidors barons de què disposa.

Un amable comunicador diu que no és veritat que les dones siguin considerades inútils per a representar Crist i m’agradaria fer algunes consideracions. En primer lloc dir que m’agradaria estar d’acord amb aquesta afirmació perquè crec que les persones dones poden i han de representar-lo amb tota legitimitat.En els Fets dels Apòstols (1,14) hi apareixen les dones al voltant de Maria, la mare de Jesús i els seus germans, reunits amb altres deixebles i alguns apòstols. I al capítol 2,17, Pere citant Joel diu:“abocaré el meu Esperit sobre tothom: els vostres fills i les vostres filles profetitzaran”. Si Pere va dir això vol dir que en aquell moment les dones deixebles tenien la mateixa consideració que els seus companys.El servei apostòlic estava en mans de les dones: Júnia, Febe, (diaconessa de Cencrees), Prisca o Priscil·la (col·laboradora de Pau), Evodia, Síntique, Maria, Trifena (citades per Joan Pau II a la carta Mulieris Dignitatem, 1988), van tenir un paper rellevant, més que alguns apòstols de qui no se’n sap res. Les vídues, profetesses i diaconesses van tenir també un paper destacat en la primera església.Una gran quantitat de dones van confessar la seva fe i van morir màrtirs en els primers temps del cristianisme. Recordem algunes que cita el cànon de
la Missa: Felicitat, Perpètua, Agnès, Àgata, Llúcia, Cecília, Anastàsia, etc. Així com Eulàlia de Barcelona. Però l’Església va acomodar-se molt aviat als costums socials establerts que discriminaven les dones. Els mateixos apòstols en vida de Jesús s’escandalitzen de què parli amb una dona[1]. La història de l’Església ha estat escrita per homes que, simplement, han deixat de banda la vida petita de les dones a causa de la incapacitació imposada per la societat, pel fet d’estar excloses de la “paraula que té poder”[2]. Però, segurament, ha arribat l’hora de poder-ho fer.Els Pares de l’Església transmeten una cultura totalment contrària a l’ ensenyament de Jesús. “En la seva mentalitat la dona i la sexualitat es confonien: el seu horror al sexe anava aparellat amb el seu horror a la dona”[3]. La culminació d’aquest pensament misogin, sobretot per la important repercussió que ha tingut sobre les dones, són les teories d’Agustí i posteriorment de Tomàs d’Aquino. Si Aristòtil havia dit 330 aC “el sexe femení ha de ser considerat com una lesió natural i una deficiència”, Agustí reafirma aquest punt de vista androcèntric. Diu que pel que fa a l’ànima tots dos són homo, però el cos diferencia home i dona. D’aquí deriva la subordinació de la dona, a causa del seu cos en la generació dels fills, que ell considera biològicament inferior al de l’home.Tomàs recull els arguments d’Agustí i afirma que el paper de la dona en la procreació és totalment passiu: recull el semen i alimenta l’embrió. Afirma: ”la dona és inferior i menys perfecta, un mascle frustrat, un ésser aturat en la seva evolució… La subordinació de la dona correspon a la seva finalitat per al bé de l’espècie; està subordinada pel seu paper auxiliar i biològicament inferior de mare”. Tomàs fa de la dona un pur instrument del qual se serveix l’home per a la procreació, perquè és fill del seu temps i dels precaris coneixements que sobre el cos humà es tenien en aquell moment. Tomàs d’Aquino és del segle XIII, va viure entre 1225 i el 1274. El seu pensament respon a la seva època. Tanmateix en algunes coses, com per exemple en la seva doctrina sobre la sexualitat, ha quedat obsolet i cal fer-ne una revisió a fons.

No sé si ara és un bon moment per parlar de feminisme, en tot cas a mi m’interessa. Vagi per endavant que no existeix un únic feminisme com no hi ha un sol model de dona, ni un altre d’home, sinó que n’hi ha molts de diversos per a ambdós sexes.  Hi ha per exemple la feminista militant que fins i tot dóna arguments en defensa dels drets de les dones, mentre diu, com excusant-se, que ella no n’és pas de feminista, sinó que es defineix únicament com a femenina. Femenina és l’adjectiu que convé a l’ordre patriarcal més conservador, el món que gira al voltant del masculí o androcèntric, on les dones hi tenen poc o res a dir. I és que el feminisme està malvist i costa que les dones s’hi defineixin. Però hi ha uns trets concrets que són comuns quan es parla de feminisme: es tracta de la defensa dels drets de les persones dones en tots els àmbits de la vida.

Ve a tomb aquesta referència a causa de la recent reforma del govern espanyol on hi ha més dones ministres que homes. Hem tingut, i tindrem, bons ministres i mals ministres, i bones i dolentes ministres, només que en l’apreciació general una mala ministra fa males a totes les dones ministres, mentre que un mal ministre només queda referit a ell mateix. Es diu que les quotes de dones fa que accedeixin al poder dones de poca qualitat, mentre que quan la quota era només masculina, es veu que això no feia mal a ningú. Una mala ministra s’eleva al nivell de categoria. Les ministres com que provenen de la quota establerta per a la presència de dones en els càrrecs polítics, ja se sap, no valen per al càrrec. Un mal ministre és simplement un accident.

Es perpetua d’aquesta manera l’estereotip difícil d’abolir que diu que les dones són menys intel·ligents, menys valentes, menys fortes, menys de tot que no pas els barons. Ells sí que donen la talla, sí que són el model humà per excel·lència, siguin ministres o siguin escombriaires.

Jo crec que el món va coix i és que li manca l’altra meitat. El pensament global s’ha nodrit del masculí, s’ha pensat i expressat des del masculí i allò femení ha quedat oblidat, tapat, ignorat, quan no eliminat del món públic. Les dones són només gent. Poques en el món al llarg de
la Història han aconseguit ostentar una individualitat pròpia.

Aquestes mancances de la humanitat s’han d’anar omplin de contingut i encara que sigui en nom de les quotes assignades a cada sexe, les dones aconsegueixen aflorar en l’espai públic amb veu pròpia i, a poc a poc, serà una realitat que ningú discutirà.