El Blog de la Sefa

Ja tenim la primera ministra de l’exèrcit i de veritat que feia bonic veure-la caminant ahir al davant de la filera de soldats ben palplantats, passant revista a la tropa. Tant de bo que el fill o la filla que porta dins, amb tanta valentia com orgull, no hagi d’anar mai a cap guerra, i que ella no hagi d’enviar-n’hi mai cap jove. Tant de bo no calguessin els exercits ni els seus ministres. Però la realitat és aquesta.

L’exèrcit ha estat el darrer reducte on les dones han estat admeses com a membres, amb els mateixos deures i responsabilitats atribuïdes ancestralment als barons. Ara ens queda només l’Església en l’emblemàtic bastió on s’aferra el masculí.

Un masculí ben particular. Apartat de les dones pel celibat, però encara intentant decidir sobre elles amb una autoritat, cal dir-ho ben clar, cada vegada més debilitada. Les dones han decidit que cap home, per clergue que sigui, pot decidir sobre el control de la seva sexualitat, ni sobre què pot o no estudiar, ni sobre quin doctorat pot fer, perquè fins ara es dediquen a oposar-se a què les dones tinguin doctorats en teologia, ciència que creuen reservada als barons. Quina beneiteria. La història s’ha encarregat d’anar trencant aquestes absurdes imposicions. Només cal recordar que a les dones, fins a principis del XX, els estava impedit anar a les universitats. I no és que les dones es vulguin possessionar dels estaments clericals perquè, segurament anys a venir, o no tants, tot plegat haurà estat capgirat i ja no caldrà que les dones hagin de continuar amb la cantarella de la reivindicació en l’Església. Perquè finalment els savis eclesiàstics ja hauran tancat el club exclusivista, o dit més planament, hauran caigut del burro.

El govern d’Espanya ha donat una bona lliçó. Quan la donarà l’Església?

 

 

He visitat l’important Museu de Lleida. Important per les obres que conté, pel volum i el nombre i, sobretot, per la qualitat del que s’exposa i com s’exposa.

No explicaré ara les meravelles que vaig veure, ni la seva antiguitat, ni el seu valor. Allò que vull destacar és el que vaig escoltar sobre les obres que el bisbat de Barbastre Monsó reclama per a ell.

Aquesta polèmica es produeix quan el Vaticà, d’acord amb la Conferència Episcopal espanyola (CEE), decideix separar de la diòcesi de Lleida una part important del territori, de parla catalana, que afegeix a la diòcesi de Barbastre, fins aleshores insignificant però, que dins dels seus límits, diguem-ho tot,  s’hi troba el lloc on va néixer el fundador de l’Opus i que amb aquest afegit s’ha convertit en la segona diòcesi de l’Aragó. Mera coincidència, oi?

El 1893, Josep Messeguer, aleshores bisbe de tota aquella zona, veient el despoblament i l’abandó de les parròquies, va anar recollint algunes imatges i retaules, paradoxalment algunes procedents de la mateixa Seu Vella de Lleida que s’havien repartit i dipositat en diverses parròquies que ara pertanyen, segons decret del Vaticà, al bisbat veí. El bisbe Messeguer va reunir-les en un petit museu diocesà juntament amb altres obres. Intel·ligentment va guardar tots els documents relatius a cada peça, factures, escriptures, rebuts i va consignar-ho en una llibreta que es conserva.

Matusserament des del govern espanyol (M. Teresa Fdez. de
la Vega va demanar les obres a canvi dels papers de Salamanca) s’atia el foc i no diguem des de la COPE.

Els papers de Salamanca, que per cert encara no han retornat tots, són l’efecte del botí d’una guerra, mentre que les obres en litigi són l’efecte d’una voluntat cultivada, la del bisbe Messeguer, que no va deixar que el temps i els contrabandistes d’art les malmetessin.

Quan la mateixa església oficial ha fet la gran estafada nacional catòlica espanyola, de dividir la diòcesi de Lleida, el més fàcil ha estat culpabilitzar la mateixa diòcesi escapçada. Gràcies a la cura amb què s’han tractat, avui dia poden reclamar unes obres conservades amb amor i també perquè no dir-ho, amb diners lleidatans. És allò de cornut i pagar el beure.

El bisbe de Tortosa, Salinas, administrador de la diòcesi de Lleida, actualment amb la seu vacant, sembla que no tindria inconvenient en traspassar les obres a la seu de Barbastre si així es congratulava amb el Vaticà – i amb Madrid i Saragossa - i aconseguia per a ell el bisbat de València on el seu cardenal arquebisbe, Garcia Gasco, un integrista convençut, es jubila pròximament.

Mentre, el Parlament de Catalunya, qui té, pel que sembla, la propietat del Museu, ha blindat la continuïtat de les obres a Lleida.

Sefa Amell

Per a més informació visiteu la web en construcció www.museudelleida.net

Article publicat a: e-notícies.com, del 12 al 31 de març 2008.