El Blog de la Sefa

Oportunitat perduda

S’ha celebrat, amb un congrés a Roma, el vintè aniversari de la carta apostòlica de Joan Pau II, “La dignitat de
la Dona”, els dies del 7 al 9 de febrer[1]. Hi ha hagut discursos del cardenal Cañizares, del mateix Papa, i de senyores molt influents que han parlat de la dignitat de la dona i de l’home creats igualment a imatge de Déu. De la recíproca ajuda que s’han de donar perquè la dimensió relacional entre l’un i l’altre està inscrita en el ser humà ja què la manera d’estimar i de donar-se és esponsal. L’home (baró) surt de si mateix i es dóna a la dona i el seu do es queda en ella que l’acull en el seu si. L’Església humanament ha de ser generada per la dona en la seva maternitat de manera que l’església sigui realment mare. Coses així de boniques s’han escoltat aquests dies en el congrés “La dona i l’home, la totalitat de l’humanum”.

Dones objecte? No tota la culpa és dels homes (barons). Les dones han volgut trencar amb els papers que se’ls assignava antigament i per això la resposta feminista és defectuosa perquè s’ha inspirat en els pitjors defectes de la conducta masculina. No hem de voler assemblar-nos als homes (barons) diu l’arquebisbe Agostino Marchetto. El congrés en general va ser molt decebedor. Una  altra ocasió perduda per posar de veritat en tela de judici la qüestió de la dona en l’església. Es va criticar els governs davant la manca de suport i les dificultats de les dones per a compaginar vida laboral i familiar, i es va fer una aferrissada condemna a la ideologia del gènere, com una revolució cultural més destructora de quant es pugui pensar (Cañizares). La ideologia del gènere propugna que el ser humà seria el resultat del desig elegit, de manera que, sigui quin sigui el sexe de la persona, dona o home, podria elegir el seu gènere i modificar-lo quan volgués: homosexualitat, heterosexualitat, transexualitat, etc.

Ja es veu que parlar de veritat de la dificultat que troben les dones en el seu desenvolupament en el si de l’església no era la qüestió que preocupés als monsenyors organitzadors del Congrés. Van passar de llarg, simplement no en van parlar, del tema candent de l’acceptació de les dones als ministeris ordenats, cosa que significaria que realment la jerarquia consideraria dones  amb iguals capacitats i dignitat.

Res de nou va aparèixer en les aules del Congrés on només hi van poder participar persones invitades expressament i algunes organitzacions com: Alianza de Amor; Alianza de Amor con el sagrado Corazón de Jesús; Comunione e Liberazione, Comunità Sant Egidio, Cursillos de Cristiandad, entre d’altres i fins a 35.

El jesuïta Federico Lombardi, passat el Congrés, ha dit que els cristians han de mobilitzar-se contra la mentalitat masclista, defensant i promovent la dignitat de la dona.

Que Déu l’escolti, i la clerecia hi faci alguna cosa més que declaracions de bones intencions, però buides de voluntat de fer canvis.

[1] Trobareu una més àmplia referència als documents papals que fan referència a la dona, com són la carta Mulieris Dignitatem, de 1988,  Ordenatio sacerdotalis, de 1997, Evangelium vitae i les declaracions i les cartes amb motiu de la IV Conferència de Pequín de 1995, al meu llibre “Insubmises en l’església” d’Editorial Claret, 1997.

Aquests dies hi ha hagut moltes manifestacions referides a la nota de la comissió permanent
la Conferència episcopal espanyola  (CEE) sobre les properes eleccions en l’àmbit estatal.He rebut la nota de premsa de la reunió d’abats i provincials (RAP) on s’adhereixen a l’homilia pronunciada per l’abat de Montserrat el passat 31 de gener.De seguida he mirat qui ho signava, tinc aquesta flaca, i he constat que no ho signa cap ni una, abadessa, priora o provincial de cap monestir, ni de cap orde religiosa femenina. És que no han estat convocades ni consultades, o és que han preferit no signar, o potser viuen als llims?M’agradaria que algú m’ho aclarís, perquè trobo que la seva absència de l’espai públic és alienant per a elles i per a les altres dones.

No penseu pas que parlo de l’església que es veu, de la jerarquia. Parlo de l’església de cada dia, la que és com el nostre pa de cada matí. Em refereixo a les persones que la conformen, que viuen al meu barri i s’afanyen per ajudar, per estar a totes, per fer una telefonada o el que sigui per acompanyar, animar, consolar, felicitar… Li dec molt del que sóc i de com sóc, del que sento i estimo, del que espero i desitjo, del que he fet i del que faig. M’ha donat moments molt feliços en la meva infantesa, quan encara no sabia moltes de les coses que més endavant he sabut: de les intrigues, les politiqueries, de les mentides, incriminacions i difamacions, de la mala fe de molts seus homes. Però encara me l’estimo!

Ara, quina decepció! Ja sé, perquè m’ho han repetit moltes vegades, que l’església és pecadora perquè està formada per humans. Però, tant nefasta és? Tan hipòcrita? En qui em puc refiar, doncs? Aquests dies estem vivint en una onada “in crescendo” de manifestacions mentides i desmentides que difícilment oblidarem. Ara mateix arriba la notícia de la reunió dels bisbes de la Conferència episcopal Espanyola (CEE) i el document que han fet públic per alliçonar, moralment, diuen, sobre el vot que ha d’emetre la ciutadania. Una vegada més diuen com ha d’actuar un públic que deuen creure que és inútil i que no té una opinió formada sobre la realitat política que s’ordena democràticament. Què en saben vostès, de democràcia? I quan s’ha desfermat la crítica i els comentaris adversos a les seves declaracions, no se’ls acut res més que culpabilitzar novament el públic dient, allò tan socorregut, que s’han mal interpretat les seves paraules i que en realitat no diuen allò que diuen, que directament no posen cap nom i per tant no volen cap compromís. Serà possible?  No saben que qualsevol declaració que facin serà esbombada pels mitjans i interpretada segons la visió de cadascú?

Facin declaracions sense subterfugis, clares, que s’entenguin bé, posant els noms que calguin i així ningú es podrà imaginar coses que diuen que no diuen. Hem vist els bisbes de casa nostra fent un trist ridícul no podent i, molt em temo que no volent, desmarcar-se de la CEE, i embolicant-se encara més en la teranyina de Rouco i companyia. Si no hi estan d’acord, amb la clerecia de les espanyes, si us plau, que ho diguin ben clarament, encara que només siguin tres els bisbes dissidents, o dos, o només un de sol. Ja seria un consol per a molta gent.

I si us plau, callin d’una vegada! Deixin que ens ho fem sense els seus consells interessats, com un partit més que demana el vot per al seu ideari. No els necessitem. Més ben dit, no els volem! L’església som molta gent, no ens confonguem. Tenim la sort de ser una gran família mal avinguda, això sí. Amb persones bones de veritat que són les que realment sostenen l’edifici. Però aquesta és l’església invisible, callada, que fa feina de formigueta, però la veritablement eficaç i aquesta església sí que mereix que se la respecti, començant pels bisbes. És una llàstima confondre aquesta bona gent amb intervencions políticament incorrectes.