El Blog de la Sefa

Adjunto la carta que ha enviat al Cardenal de Barcelona la Plataforma d’Entitats “Cristianisme al segle XXI”

CARTA OBERTA AL CARDENAL ARQUEBISBE DE BARCELONA 

Benvolgut Sr. Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe de Barcelona

 

Donades les circumstàncies actuals, ens veiem en l’obligació de dirigir-nos a vostè per tal d’expressar-li la nostra perplexitat davant d’algunes notícies que ens arriben. Es tracta d’un acte previst a Barcelona que porta com a títol “Per la vida, la família i les llibertats. Units podem!”.  

En l’anunci d’aquest acte s’indica que no serà com el de Madrid que va ser litúrgic, convocat per a cristians, per un bisbe (concretament Rouco, que va estar acompanyat de molts altres bisbes, entre ells alguns de Catalunya). Allà, diuen, no es va fer referència explícita  a cap partit. En canvi en aquest de Barcelona, la propaganda que ens ha arribat via internet, diu que sí que és tracta d’un míting polític, convocat per entitats diverses, algunes de confessionals i altres no. S’hi deixa clar, doncs, a priori, que es parlarà de política.

 

Abans de l’acte en si, està prevista la seva presència i s’espera que presideixi la celebració Eucarística.

 

Tot plegat, allò de Madrid i ara això de Barcelona, crea una confusió en l’opinió pública que es fa difícil de pair: és o no és política això que es procura amb aquestes concentracions on es reuneix molta gent, com més millor, sota la presidència de membres de l’altra jerarquia com són els cardenals? Quins interessos mouen la jerarquia a secundar actes d’aquest tipus, organitzats sempre per grups integristes, al darrera dels quals s’hi veu clarament la mà de determinats partits polítics?

 

Estem acostumats a què, per a la jerarquia, només compti la part de l’Església integrista i reaccionària, mentre que els nombrosos grups de base, amb pocs recursos, no compten per a res. Aquests, però, amb el seu treball continuat, són els pilars reals de l’Església, i aquí hi podrem trobar la majoria de les dones i dels homes que encara resten en ella.

 

Ens va alegrar saber que vostè, el nostre Bisbe de Barcelona, no fou present a Madrid. Ho varem interpretar com un senyal de prudència d’un Pastor que vol ser-ho de tothom. Per això ara ens desorienta l’anunci de la seva presència en l’acte que comentem. Cal recordar que en el si de l’església existeixen parers, posicions, i criteris diversos i que això cristal·litza en el pluralisme polític propi d’una democràcia. Creiem que el Bisbe ha d’evitar decantar-se per cap posició determinada perquè seria injust amb la pluralitat existent, tota autèntica i respectable.

 

La pregunta sobre quin sentit té una Missa oficiada per un bisbe – cardenal en un míting polític ens la fem en un estat personal, i de vegades col·lectiu, de revolta, que ens adoloreix i ens desespera. Només aferrant-nos a la fe i a l’esperança en les benaurances de Jesús podem seguir vivint dins d’aquest conglomerat incòmode en què es va tornant la nostra Església, no sense la contribució de la jerarquia eclesiàstica que tenim. Esperem paraules i gestos de misericòrdia i d’acolliment i ens trobem amb acusacions i rebuig de persones. Esperem confort i perdó i ens trobem amb culpabilitzacions que, ficades dins d’un mateix sac, resulten difícilment destriables.

 

No sabem si vostè ens podrà ajudar a desembolicar aquest troca on s’està ficant la jerarquia, complicant cada vegada més tot allò que diu i fa. La senzillesa evangèlica queda tan lluny de la parafernàlia eclesiàstica que el missatge que ens ha de transmetre la nostra Església ens arriba desdibuixat i difícil de comunicar dins les nostres pròpies famílies.

 

Li demanem excuses si l’hem molestat amb la nostra insistent impertinència.

 

Amb tota cordialitat

 

La Junta Directiva de
la Plataforma d’Entitats Cristianisme al segle XXI 

Barcelona, 20 de gener de 2008.

 

 

 

 

Recordo perfectament l’impacte que va suposar

la Carta Apostòlica de Joan Pau II, Mulieris Dignitatem. Que el Papa parlés de la dignitat de les dones era realment una novetat perquè aparentment, fins aleshores, les dones no n’havien tingut, almenys no havia estat reconeguda oficialment per una tan alta dignitat eclesiàstica. Per tant ens vam adonar que per a la mateixa Església les dones no havíem estat prou dignes fins aleshores. (Dignes, de què?).

De manera que des l’agost de l’any 1988, les dones tenim la nostra dignitat reconeguda en l’Església. La cosa té la seva gràcia.

Segurament alguns monsenyors saberuts, escoltant veus intrèpides de dones que reclamaven drets desconeguts – i segurament impropis - es van sentir empesos a recomanar al Papa que calia dir alguna paraula sobre elles, a veure si es tranquil·litzaven. I etzibar-los un document oficial seria, ben segur, suficient per a desmuntar reivindicacions molestes posant les coses a lloc.

Nosaltres, les dones mai havíem posat en dubte la nostra dignitat i no ens semblava que calgués cap declaració de reconeixement tan alt: érem tan dignes com el que més, d’això sí que n’estàvem segures. Tanmateix vam pensar que calia agrair al Papa aquella declaració. Potser alguns mossens ens escoltarien amb més atenció, farien cas de les nostres dignes, ara sí, observacions i recomanacions i el nostre treball rebria un cert agraïment.

Potser fins i tot alguna digna dona podria accedir a ser ordenada per a exercir el ministeri.

Ca!

Una vegada llegit i rellegit el document, del que ara es celebra el vintè aniversari, després de moltes paraules boniques, tan boniques com inútils, tot va quedar com estava, i cada ú (i cada una) a la feina, i mutis.

Per celebrar aquest feliç aniversari, el Papa hauria de dedicar una altra carta, aquesta vegada a la dignitat dels homes. Em sembla que els fa falta!