El Blog de la Sefa

Fa anys que el 25 de novembre està dedicat, internacionalment, a crear consciència en l’opinió pública, de la necessitat d’eradicar la violència masclista. Aquesta és una xacra antiga, segurament tant antiga com la humanitat. Per sort en el món occidental, hi ha hagut una evolució positiva per part de les dones que han aconseguit espais públics, oberts, on abans només hi havia espais privats, tancats. D’una banda aquest fet ha estat positiu per a que les mateixes dones hagin pres en consideració la pròpia autoestima. Han pres confiança en elles mateixes i han pogut desenvolupar les seves capacitats amb prou autonomia. De l’altre, tot això positiu per a les dones, es viu malament de la banda masculina que creu que la seva prepotència sobre les dones, sobretot sobre la seva dona, està en perill i que ella, en realitat, potser val més que ell, i fins i tot es guanya millor la vida. I això és més del que alguns homes poden suportar, sobretot si la seva educació els recorda que són els mascles els caps de colla: l’amo, el cap de família, el “jefe”, etc. i entre ells han de fer el fatxenda.

(more̷

Recordo perfectament la mala impressió que em va fer, quan era petita, la visió d’un cardenal. A Barcelona es celebrava el Congrés Eucarístic, i per la Diagonal va desfilar una corrua de gent, - no recordo qui -, però sí recordo el cardenal. Tinc gravada la seva imatge. Aparentment anava agenollat damunt d’una tarima amb rodes, com un pas de setmana santa, de fet crec que anava assegut, perquè el pobre home no hauria resistit tanta estona en la mateixa postura. Però portava cua i era vermella, impressionant. No vaig entendre res. Jo sabia que els bisbes eren els nostres pastors i, aquella visió no em conduïa a la idea que jo m’havia format. Sabia que un cardenal era un bisbe i que als cardenals els anomenaven prínceps de l’església. Però allò va superar la meva possibilitat de lligar caps.

El Concili Vaticà II va acordar suprimir uns metres de cua als cardenals, però els va deixar vigents. Al principi els cardenals eren títol honorífics i no calia que fossin preveres. Després del Vaticà II sí que cal que siguin ordenats.

Què és un cardenal, actualment: un bisbe al que se li ha donat un títol nobiliari, príncep. El seu ofici és formar part de la cort del papa i actuar en el nomenament del següent. Això sí, dins la cort, o sigui en la cúria vaticana hi tenen un cert pes. La seva opinió compta. N’hi ha que fan servir aquest poder per beneficiar el seu país, decidint els noms del nous bisbes i altres coses. No s’inhibeixen  d’incidir en la política.

Bé en el cas que tingui aquests poders, si són certs, sí que m’interessa que hi hagi algun cardenal català, si més no que contraresti l’altre que tenim emèrit, que mai ha exercit de català. Ens ha posat bisbes que no saben on exerceixen el càrrec, si a Catalunya o als llims, però ell continua vivint a Barcelona.

Espero i desitjo que Martínez Sistach reaccioni positivament, vull dir que es desperti, i prengui decisions que beneficiïn la seva gent de Catalunya, l’església catalana, i no confongui el cardenalat, com repeteix, en un honor per a la diòcesi de Barcelona. Ell és el cardenal i ell solament en serà el responsable.

Novembre de 2007.

La societat civil ha fet un esforç per adequar el seu llenguatge al fet irrefutable de l’existència de dones i d’homes formant part de la societat en pla d’igualtat. El llenguatge androcèntric sempre ha predominat. L’ús del genèric “home” reforça la idea que en el centre de l’acció sempre hi ha efectivament un home, no l’home genèric baró i dona, com es pretén, sinó en concret un baró. Els homes/barons dominen l’escena mentre que els homes/dones queden innominades i definitivament inexistents com a actores del discurs. Es diu que el femení queda inclòs en el terme “home”, però no es veu clarament perquè no apareix i, per això, no pot manifestar la seva originalitat pròpia. Queda dins d’un altre espai que sí que té identitat pròpia: allò masculí que ho engloba tot i que té entitat per si sol. Per això el feminisme demana insistentment un llenguatge inclusiu i alhora distintiu. Inclusiu perquè aparegui clarament en el llenguatge ja que allò que no és anomenat no existeix. I distintiu perquè els homes i les dones no som iguals en tot i cal que les diferències es tinguin en compte i siguin respectades. Però mai les diferències han de provocar desigualtats. (more̷