El Blog de la Sefa

CARTA OBERTAEn ocasió de la cerimònia de la consagració del temple de la Sagrada Família de Barcelona com a basílica, succeí un fet que va posar de relleu la realitat que viuen les dones en l’església catòlica, i que sobtà tant la gent de dins com de fora de la comunitat cristiana.

El Col·lectiu de Dones en l’Església (CDE), fundat l’any 1986, va néixer amb l’objectiu principal d’aconseguir la paritat en l’Església. Allò que ens ha mogut aquests anys ha estat sempre guiat per l’ensenyament de l’Evangeli que hem procurat seguir amb fidelitat. En primer lloc ens hem esforçat a conscienciar les dones de la pròpia dignitat que en justícia ens correspon i que secularment ens ha estat negada per la influència del patriarcat encarnat en la postura  immobilista de les jerarquies. La imatge apareguda a les nostres pantalles (unes religioses netejant l’altar acabat de consagrar) va ser providencial i acusadora. Posà de manifest que allò que el servei deixat per a la dona al si de l’Església, és únicament el treball domèstic, catequètic conduït, i d’assistència, mentre l’aportació intel·lectual i de criteri no és valorada ni acceptada. El pensament, la paraula, la interpretació de textos i les decisions es reserven en exclusiva a la masculinitat “ordenada”, amb l’agreujant d’atribuir-se aquestes potestats, per la voluntat de Déu. I amb una sentència qualificada  d’“irreversible” es justifica la relegació de les dones.

Considerem anacrònica la misogínia en què es fonamenta tot aquest cos de pensament que regeix l’Església catòlica.

Demanem a l’Esperit de Jesús que mogui les intel·ligències i les voluntats dels dirigents, i els obri els ulls a la realitat injusta que es viu a l’Església, tenint present que qui la formem som, amb igual dignitat a tots els efectes, les dones i els homes creients en la mateixa comunitat de fe.  Magda Tomàs, Sefa Amell, Joana Ripollès, membres del CDE.

Barcelona, 20 de novembre de 2010

Després de veure la celebració, magnífica, de la dedicació del temple de la Sagrada Família, no puc menys que referir-me a la visió que van donar les monges que van aparèixer venint del fons de l’església. Caminaven diligents portant una panera amb el estris necessaris per netejar. Vestides de negre enmig de tot el clergat, potser un centenar o més, vestit de blanc, i en un entorn ple de llum, la visió que donaven les càmeres de les imatges preses de molt lluny, era d’uns escarabats movent-se per allà. Quan van arribar al lloc es van posar diligents a la feina. Havien de treure l’oli que acabava d’escampar el Papa amb les mans. Eren les úniques dones presents al presbiteri. Se’ls havia ofert de col·laborar en la celebració i la seva tasca era de dona: netejar allò que un home havia embrutat, tot i que era l’oli de la consagració de l’altar. Al damunt d’aquell oli no s’hi podien posar les tovalles, s’havia de treure abans.

Qui va planejar la cerimònia sabia on posava aquelles dones. Els va oferir el lloc que va pensar que els corresponia. Un lloc de tercera, de dona de fer feines. Les incautes hi van caure per allò tan mal après de l’obediència i de l’oferiment que els feien de trepitjar el presbiteri en un moment tan especial.

Al meu entendre la seva participació va ser mol útil. Es va veure claríssimament, sense necessitat de cap discurs, la realitat que viuen les dones en l’església catòlica. No calen les seves capacitats intel·lectuals, solament la seva mà d’obra. 

Aquests dies són d’inquietud i d’incertesa davant l’esdeveniment que ens ha preparat l’església de la mà del nostre arquebisbe, un fet que ningú no s’esperava ni remotament. Com a membres de la mateixa església, ens escandalitza la seva manera de presentar-se davant dels pobles quan surt del Vaticà. La seva desmesura no té parangó ja que cap cap d’estat i, molt menys, cap dirigent espiritual es presenta d’aquesta manera, amb una teatralitat forçada, i unes vestimentes tant d’ell com dels acompanyants, no gens senzilles ni discretes. Uns mitjans aeris i terrestres fora de mida i una disposició de les forces de l’ordre, que queden al servei de la seva seguretat, com mai s’hagi vist. Tot plegat no invita a veure en aquesta persona un seguidor de la causa del Crist. Ja sabem que parlarà de la família, no en va ve a consagrar la nostra Sagrada Família, però ja coneixem el tipus de discurs que farà davant un públic, el que no estarà present a la plaça, que està passant per moments difícils, a qui la seva paraula li pot resultar una veritable contradicció entre allò que escoltarà dir al papa amb allò que veurà.

D’altra banda i, no pas menys important, és el menyspreu que Ratzinguer, de cardenal i de papa, ha mostrat envers les dones. Tampoc aquest papat prendrà en consideració les justes demandes que demanen paritat de tracte, de responsabilitats encomanades i, en definitiva, una confiança clarament demostrada que possibiliti un treball en conjunt on ningú, per raó del seu sexe tingui un tracte diferenciat. En aquests moments, a l’Europa del segle XXI, mantenir les dones en un segon pla, com a l’època de Tomàs d’Aquino, resulta un veritable escàndol.

Per què aquest viatge? Què n’esperen realment la cúpula eclesiàstica romana i catalana. I què n’esperen els nostres dirigents polítics, que seran lleugers a l’hora de posar per a les fotos de rigor. Penso: Qui s’aprofitarà de qui? Aquí no es tractarà en profunditat de cap qüestió que pugui enterbolir el viatge triomfal del Papa, com és ara el tema de les obres que pertanyen al bisbat de Lleida. Per tot això, de veritat, opino que no calia tot aquest enrenou.

L’estiu proporciona ocasions per visitar llocs inesperats. En un viatge per Alemanya, un matí vam anar a Witemberg. L’autocar ens va deixar davant mateix de l’església on Luter va clavar les seves 95 tesis. La porta està en un lateral, protegida per un tancat petit de reixa. La veritat és que em va impressionar. El 31 d’octubre de 1517 aquell poblet devia ser molt insignificant, encara ho és. Luter, que era un monjo agustí, havia visitat Roma i s’havia escandalitzat del comerç d’indulgències que aportava diners a cabassos per a la construcció del Vaticà. A canvi dels diners es prometien indulgències pels pecats comesos. Ell ho va considerar una veritable estafa i va ser el motor de la seva revolta. (Encara el Vaticà promet indulgències). La reforma de Luter, amb el temps, va tenir èxit, però  ell li va reportar una vida molt agitada. El suposo un home vital i entusiasta, que va obrir el ulls davant les injustícies que cometia la catòlica aprofitant-se de a bona fe del poble desinformat.

Vaig posar una espelma, cosa que mai havia fet abans, en honor de Luter. I vaig demanar-li una mica més de clarividència per a la meva església.

És molt conegut l’exemple que diu que per volar es necessiten dues ales fortes i senceres. Si una d’elles no està completa o té ferides, està escapçada o lligada, no podrà mai volar. No funcionarà mai bé, ni aquesta ni l‘altra tampoc. La humanitat és com un gran ocell que vola a través del temps i de l’espai, amb dues ales: una masculina i una femenina. Si una d’elles està malalta el vol serà arran de terra. No es podrà enlairar. 

La societat occidental se n’ha adonat i ha reparat, o està en camí de fer-ho, l‘ala femenina, cosa que li resulta eficaç i n’obté bons resultats, mentre que altres societats encara no ho han fet, i fins i tot algunes n’han trencat algun tros més i ara volen molt pitjor, perquè tota ella se’n ressent. 

Un factor important a tenir en compte per a reconstruir l’ala malmesa és el comportament de les religions. Aquestes tenen una responsabilitat major dins les societats, ja que, per un general, parlen de bondat, de justícia i d’amor, però no respecten ni estimen l’ala femenina, que és important, imprescindible i substancial. Però sembla com si, als ulls de la banda poderosa, la més humil no li calgui. 

Tenim un exemple recent en el document vaticà on es reitera la impossibilitat de l’ordenació de dones argüint que mai s’ha fet com a tota explicació. 

Els barons, tradicionalment, han disposat de plenitud de poders, també dels poders que “suposadament” els atorga D*. I han convingut que tenen poder sobre les dones que consideren febles per naturalesa. Aquí tenim un problema de difícil solució, ja que les cúpules religioses mantenen inalterable el seu poder. 

Però una vegada es va dir, ho vaig escoltar, que les dones són precisament, els pilars on se sustenten les esglésies. Sense elles cap església podria funcionar. 

Dones, potser que ho pensem seriosament això.

No hi haurà Misses el 7 de novembre. El cardenal de Barcelona ha donat l’ordre de tancar totes les esglésies de la diòcesi, el dia 7 de novembre. Per què? Doncs perquè aquest dia el papa Benet XVI estarà de visita a Barcelona per beneir l’església de la Sagrada Família. El Sr. Cardenal pensa que si totes les esglésies estan tancades anirà més gent a la concentració de la Sagrada Família, que ha de ser un gran èxit a major glòria… d’ell mateix. O sigui que tota la gent de les parròquies haurà d’anar, si vol, a les misses vespertines del dissabte, ja que aquell diumenge serà impossible oir missa. A Barcelona només hi haurà la Missa que digui el Papa i, se suposa, que a falta d’altres possibilitats la gent acudirà en massa a la Sagrada Família.És bastant infantil pensar que tothom anirà a la Missa que dirà el Papa com si valgués més que les altres misses, amb un papanatisme tronat. Segur que omplirà de llarg tot el recinte ja que aquests espectacles gratis atrauen, i gent que normalment mai va a Missa és possible que vagi a la manifestació pro Papa i pro autoritats espanyoles.

Perquè seran les autoritats espanyoles les qui acompanyaran al Papa amb la família reial al capdavant, el Sr. Zapatero i altres etc. sense oblidar l’estimat Rouco Varela i altres personatges prou coneguts. Al Sr. Cardenal Martínez Sistach amb prou feines se li veurà el solideu i serà una veritable llàstima perquè és el responsable a qui deurem la festa. Però ell pensa que es deu als seus caps de la Conferència Episcopal Espanyola abans que a la seva feligresia de Barcelona, a la que impedirà que aquell diumenge puguin anar a Missa, i tot ho farà per quedar bé davant d’aquells, l’alt clergat de Roma i de Madrid.

Els bisbes comencen a perdre la por i han començat a fer funcionar el cap correctament. La jerarquia l’ha fet massa grossa amagant delictes que ni caduquen ni es poden obviar. El mal que s’ha fet resta en les víctimes com un estigma i d’alguna manera el perdó ha de ser demanat. Si no es demana no es pot perdonar. Qui hagi fet l’ofensa ha de purgar-la d’acord amb les lleis civils i les lleis eclesiàstiques. Són coses de calaix. Malauradament la jerarquia triga massa i aquesta vegada ha trigat molt, segurament segles, perquè mai s’havia manifestat amb tanta claredat com ara. El Papa ha obert la porta, i la por dels bisbes encobridors s’ha esvaït. Per una obediència mal entesa i possiblement malaltissa, entenien aquest  deure com el fet de no escampar males notícies dels seus capellans per allò del bon nom, enlloc d’obediència a la cura del poble que tenen encomanat.

Per solucionar casos com aquests i d’altres, com per exemple el de les dones embarassades per capellans i més tard abandonades a la seva sort sense poder dir qui es el pare de la criatura, amb greus efectes per a ella mateixa i és clar, per al nadó, delictes dels quals encara no se’n parla obertament, el que cal és transparència i no tenir por de conseqüències que com més es volen eludir pitjor és la solució. Ara el Papa ha parlat i ha tret pesos pesants de les consciències dels bisbes que comencen a manifestar casos ocorreguts a les seves diòcesis i demanen perdó a les víctimes. De cop i volta s’han tornat persones normals amb problemes a la vista i han de donar la cara com qualsevol gerent d’empresa, havent de despatxar certs empleats indesitjables.

Benvingut sigui aquest “destape”. La manca de democràcia interna de l’Església i al càrrecs vitalicis de les cúpules, bisbes, cardenals i del mateix papa, poden ser una de les causes de tot plegat.

Sento una veritable angúnia davant la situació que s’ha creat dins l’església pels casos sabuts i comprovats de pederàstia. L’abús d’autoritat ha estat una constant entre el clergat, ho sabem prou les dones, però usar de l’autoritat per realitzar actes contra la integritat humana i psicològica d’un infant, nen o nena, és molt greu i demana un correctiu exemplar.

Ara que s’ha destapat o millor dit que ha fet explosió a les mans dels dirigents de dalt de tot, tot són presses per seguir tapant allò que salta a la vista mentre tothom n’estava al cas i ningú hi feia res perquè el que calia era salvar, amb el silenci, el prestigi del clergat, i de retruc el de la institució. Encara es pretén minimitzar el nombre de capellans malfactors comparant-los amb altres grups de pederastes laics i s’intenta separar el mateix Papa de les seves pròpies decisions preses anys enrere.

És la mateixa política que se segueix pels temes sobre el celibat. Tothom sap, i ningú diu, que el % de compliment d’aquest requisit és molt més ínfim del que sembla, i es comença a reclamar que s’hauria de canviar aquesta norma posterior al Concili de Trento. Tothom sap que un embrió no és una criatura i encara menys una persona, com una llavor no és un arbre, però es vol penalitzar les dones que avortin sense veure-hi les veritables causes d’aquestes decisions, traumàtiques la majoria de les vegades. Tothom veu que dones i homes tenim el mateix valor, si més no davant D* (Déu), però l’església sacrosanta continua mantenint que un baró, pel fet de ser-ho, pot ser ordenat mentre que una dona, pel mateix argument, no ho serà mai. Són aquesta mena de negacions que es mantenen amb argumentacions sense base sòlida, sostingudes principalment perquè el sistema eclesiàstic es continua basant en una obediència forçada, que l’església perd prestigi i credibilitat en el món d’avui que se sosté més aviat amb arguments científics i constatables.

L’església ha deixat de banda, malauradament, el llenguatge simbòlic i poètic dels textos bíblics, creant lleis i normes d’obligat compliment i, quan hi ha tantes maneres de pensar, de viure, de plorar, de patir, d’estimar, o d’entendre D*, les lleis i les normes moralistes perden sentit i es tornen objecte de mofa. Un clergat apocat, amb poca formació intel·lectual i humana sembla que és el que puja. Aquest és obedient però malviu en contradiccions internes i pot crear personatges perillosos socialment. Per aquí és per on ha de començar el canvi en l’església, per una revisió a fons del sistema masclista, jeràrquic i patriarcal que resulta als ulls d’ara un anacronisme. 

Avui, pensant en el capteniment que demostra la jerarquia eclesiàstica envers les dones quan no les compta com a subjectes de pensament, ni valora de cap manera o més aviat es podria dir suspicaçment les aportacions que estan fent en tots els camps,  em pregunto, les dones formem part d’aquesta estructura anomenada església catòlica?

Em direu que sí, que som part important del poble de D*, però aquest és un altre tema i és una qüestió veritable i autèntica, la més important, evidentment. Però ara em refereixo a l’església visible, la que camina arran de terra, la que ens vol dirigir i manar, que dóna directrius i confegeix mandats i ordres, la que anomena rectors i bisbes, la que vigila les monges, la que no perdona que les dones reclamin el dret al propi cos, la que veu en tot mala intenció i ganes d’empipar-los.

Pertanyem a aquesta església les dones? Fora d’algunes, que conec, que tot ho veuen de color de rosa, tot meravellós, i tot vingut del cel, que sovint pertanyen a organitzacions de tipus sectari, la majoria intel·ligent ho viu d’una altra manera. Són dues les posicions habituals adoptades per les dones respecte de l’església: una és de menyspreu perquè es considera, per experiència pròpia o aliena, que tot allò que ve de la jerarquia no pot dir cap cosa que sigui profitosa per a les dones, i se n’allunyen. Altres, una minoria conscient, vol mantenir-se com a membre resistent aportant la seva feina, el seu pensament, fins i tot la seva vida a una església que les fa invisibles, que mai no les escolta i si de cas penalitza les que sobresurten en saviesa teològica.

I d’on han tret aquestes dones la seva valentia. Hi ha una dita que diu: “la veritat us farà lliures” repetida fins i tot per papes. Les dones que han entès l’evangeli de Jesús saben que estan en el veritable bon camí i que tenen raó perquè el mestre les avala. I si l’església va per un altre camí haurà de retornar encara que hagi de trencar molts lligams que la mantenen segrestada i immòbil.

  Intervenció en el

FÒRUM SOCIAL CATALÀ, Barcelona, 30-31 de gener de 2010

En una democràcia laica, ¿es pot acceptar que les confessions religioses, en la seva vida interna, facin discriminació per raó del sexe i siguin l’excepció sigui permesa dins la societat, practicant un sexisme religiós?

1.    Aquesta és una pregunta que apareguda a Les réseaux des Parvís,[1] revista editada a París, en una edició monogràfica que porta el títol: la laicité.

2.    Si mirem al nostre voltant trobarem exemples ben palesos de discriminació de les dones en totes les confessions religioses, excepció feta d’algunes esglésies protestants que es regeixen per un sistema democràtic.

3.    Perquè sembla que la qüestió del sexisme dins les religions sigui un tema menor, que no afecta l’integrés general.

4.    Ens podem preguntar també quines són les raons d’un silenci que està instal·lat còmodament al si de les tres religions monoteistes, i senyalo aquestes perquè són les més properes i coneixem millor i a més són les que congreguen una gran majoria de la població mundial.

5.    Es tracta, al meu entendre, d’una posició interessada que no pretén canviar ni els fonaments patriarcals, ni la seva influència actual en el món, a desgrat del clam, ofegat, de moltes dones practicants d’aquestes religions, on saben que no tenen cap possibilitat d’influir en la doctrina religiosa de la mateixa religió que estant sostenint amb el seu esforç i treball. En general la societat es manté al marge de les actuacions dins les religions, potser en nom de la laïcitat, i tanquen els ulls per no veure discriminacions flagrants que les mateixes religions mantenen respecte de les seves dones fidels.

6.    El que es fa amb les religions sobrevingudes és anatemitzar les seves dones que vesteixen diferent del que és habitual en el país d’arribada, amb la qual cosa aquestes dones doblen el seu problema de marginació: a casa i fora de casa. Un temps prudencial d’espera per a l’adaptació és necessari, sempre i quan no s’instrumentalitzi la vestimenta com a arma identitària, que és el que passa de vegades.

7.    Patriarcat, androcentrisme i poder sagrat. No és cap secret que la formació del pensament monoteista de les tres religions esmentades es va estructurar en contextos patriarcals al voltant de la centralitat del masculí pres com a model i norma de l’humà. Aquesta estructura androcèntrica s’ha perpetuat durant segles i continua vigent.

8.    La crítica moderna, sobretot la feminista, reclama una revisió a fons d’aquesta situació injusta que es sustenta en hipòtesis i conceptes de primacia masculina, de vegades pretesament científiques que en alguns moments de la història han apel·lat a la biologia, l’ètica o la filosofia quan no als textos sagrats.

9.    Aquests textos que considerem fundacionals, ja van ser escrits sota dels prejudicis patriarcals, però avui són, en part, superats per les constatacions aportades per la ciència i els estudis acurats de biblistes i sovint per l’arqueologia.

10. Parlem de textos majoritàriament simbòlics. El simbolisme sempre conté una part de realitat que roman present en el relat, però que agafats al peu de la lletra poden esdevenir tergiversacions del mateix text.

Llegir el text complet